Arbre del paradís, Olivera de Bohèmia

Arbre argentat. Arbre de la plata. Castellà: Árbol del paraíso. Azufaifo blanco. Cinamomo. Matapolilla. Pangino. Gallego: Cinamomo. Oliveira do paraíso. Portuguès: Árvore-do-paraiso. Oleastro. Francés: Chalef. Olivier de Bohême. Italià: Eleagno. Olivagno. Anglès: Russian Olive. Alemany: Paradiesbaum. Schmalblättige Ölweide. Wüsten Ölweide. Neerlandés: Smalle Olijfwilg. Grec: Μοσχοϊτιά. Αγριοζιζυφιά. Ελαίαγνος ο στεφανόφυλλος. Τζιτζιφιά.

NOM CIENTÍFIC: Elaeagnus angustifolia L.

SINÒNIMS: Elaeagnus argentea Moench

DESCRIPCIÓ: Petit arbre caducifoli procedent de l’oest i centre d’Àsia, i sud de Rússia fins a Turquia, de poca alçada (7-8 m), capçada ampla i arrodonida; tronc retorçut amb l’escorça clavillada, de color fosc, amb espines.  Fulles lanceolades, de marge enter, disposades de forma alterna, de color verd grisós per l’anvers i argentades pel revers, per unes esquames blanquinoses que el cobreixen. Flors axil·lars solitàries o en grups de 2-3, hermafrodites o unisexuals, de forma acampanada, per fora argentades, cobertes de les mateixes esquames platejades que les fulles i de color groc per dins, flairoses. Androceu de quatre estams. Floreix a l’estiu. Fruit en drupa ovoide de poc més d’un centímetre, semblant una petita oliva, vermellós, comestible.

ATENCIONS: Pot créixer en terrenys molt pobres degut a que en les arrels hi ha un fong que manté una relació simbiòtica i permet que fixen el nitrogen de l’aire. Suporta bé la sequera i l’hi perjudica el drenatge deficient. Prefereix ubicació una assolellada, resisteix la proximitat del mar i aguanta gelades molt fortes (fins -40^o C)

CONSELLS: S’empra formant bosquets o aïllat, acompanyat d’altres arbusts, on contrastaran les seues fulles argentades i el verd d’altres espècies. Com a arbre de alineació de carrer, i també és indicat per a llocs costaners perquè suporta bé la salinitat. Així mateix, per les espines, s’utilitza per fer bardisses. Arbre de creixement ràpid.

Multiplicació per llavors amb estratificació càlida durant 4 setmanes i en fred durant 12 setmanes, o per esqueix de taló de fusta de l’any, a la tardor o en primavera.

Plagues i malalties: pot ser atacat pel pugó i la cotxinilla i, encara que no sol passar, pel rovell i l’oïdi.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Elaeagnus deriva del grec "ἐλαία elaía" olivera, i "ἀγνός hagnos" pur, blanc. Altres fonts asseguren que el nom prové de la mateixa paraula grega "elaia" i de la també grega "gennao" que significa engendrar quelcom semblant, indicant així la seva semblança a l'olivera. L’epítet específic angustifolia ve del llatí "angustus" estret, sotil, i "folium" fulla, en referència a la poca amplada de les seves fulles.

L'oli essencial obtingut de les seues flors s'utilitza en perfumeria. D'aquest arbre se'n pot extreure també una goma que s'utilitza a la indústria tèxtil. La seva fusta és dura, i s'utilitza per fer talles, mànecs d'eines, etc. També constitueix un excel·lent combustible.

Elaeagnus angustifolia va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 121. 1753.

Família Elaeagnaceae

Aromer blanc. Aromer pàl·lid.

Castellà: Aromo blanco. Peladera. Liliaque. Guaje. Portuguès: Leucena. Francès: Faux mimosa. Alemany: Weißkopfmimose. Anglès: White leadtree. Jumbay. River tamarind. Subabul. White popinac. Neerlandès: Witte mimosa.

NOM CIENTÍFIC: Leucaena leucocephala (Lam.) de Wit

SINÒNIMS: Mimosa leucocephala Lam.

DESCRIPCIÓ: Arbust o petit arbre de 2 m fins a 6 metres d’alçada, procedent de Mèxic i d’Amèrica Central, de capçada arrodonida i escorça llisa o esquamosa. Fulles entre 10 i 30 cm, bipinnades, paripinnades, amb els folíols oposats, i glàndules a la base del raquis secundari. En absència de llum els folíols es pleguen uns contra altres. Flors en capítols axil·lars, solitaris o en parelles, que apareixen a l’àpex d’un llarg peduncle. Els capítols són esfèrics, d’uns 2-3 cm de diàmetre, amb les flors blanques, pentàmeres, amb 10 estams i un pistil de la mateixa llargària que els estams. Les flors formen un raïm i van obrint-se de forma escalonada. Floreix durant la primavera i l’estiu. Fruit en llegum recte i aplanat de color roig de jove i marró quan maduren, d’uns 10-20 cm de llarg per 1,5-4 d’ample, amb les llavors marcades, dehiscent, que s’obri per les dues sutures longitudinals per deixar eixir les llavors de color bru lluent.

ATENCIONS: Gaudeix dels sòls profunds i ben drenats amb pH neutre. Les gelades lleugeres mataran les fulles  però la planta tornarà brotar. El sol ple afavorirà la floració però suporta bé la mitja ombra. És tolerant a la sequera i no suporta l’embassament i el drenatge deficient.

CONSELLS: No es considera adequada per plantacions urbanes a causa del fàcil desarrelament provocat per la pluja i el vent, que els arranca amb facilitat. Tot i això s’empra en alineacions de carrers.

Multiplicació per llavors prèviament escarificades per trencar la closca impermeable.

Plagues i malalties: En llocs on es conrea com farratge, en grans extensions, pot patir l’atac d’un insecte procedent de Cuba , però el més perillós són les malalties provocades per mal drenatge produïdes per les espècies de fongs Pythiumo i Rhizoctonia spp.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Leucaena deriva del grec “leukos” blanc, en referència al color de les flors. Així mateix l’epítet específic leucocephala procedeix del grec “leukos” blanc, i “kephale” cap, és a dir de cap blanc, pel color blanc de les inflorescències.

S’ha conreat com adob verd i farratge o per revegetar talussos en zones àrides. A Mèxic sovint es troben les beines joves als mercats perquè les llavors són comestibles, de sabor semblant a l’all.

Creix ràpidament formant matolls densos que desplacen la vegetació nativa, raó per la qual la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (IUCN) l'ha classificada a la llista de les 100 espècies invasores més nocives del món. A més a més és una planta al·lelopàtica, és a dir, que produeix productes fitotòxics que impedeixen el creixement d’altres plantes al seu voltant.

Leucaena leucocephala va ser descrita per (Lam.) de Wit i publicada en Taxon 10(2): 54. 1961.

Família Leguminosae (Fabaceae, Mimosaceae)

Drago. Dracena

Dragos del Jardí de Vivers de València

Arbre de la sang de drac. Castellà: Drago. Dragonal. Drago de Canarias. Èuscara: Herensuge-zuhait. Portuguès: Dragoeiro. Vermelhâo. Italià: Albero del drago. Francés: Dragonnier des Canaries. Dragonnier commun. Anglès:  Canary Islands dragon tree. Drago. Alemany: Kanarische Drachenbaum. Neerlandés: Drakenbloedboom.

NOM CIENTÍFIC: Dracaena draco (L.) L.

SINÒNIMS:  Asparagus draco L.

DESCRIPCIÓ: És una planta arborescent, nativa de les illes Macarronèsiques (Canàries, Madeira i Cap Verd), que pot arribar als 15 metres d’alçada, amb el tronc gros i fibrós, amb ramificació dicotòmica que no es produeix fins que passen molts anys. Fulles linears, grans, de 50-60 x 3-4 cm. flexibles, de tacte coriaci, de color verd glauc, disposades al final del tronc o de les branques. Flors en raïms densos de fins 50 cm, blanquinoses. Floreix de maig fins l’agost. Fruit en baia carnosa, esfèrica, de fins 1,5 cm de diàmetre, de color taronja.

ATENCIONS: És sensible al fred ja que la temperatura ideal són els 22 ^oC, però pot suportar els 0^o C. Ubicació a ple sol, tot i que tolera l’ombra parcial. Regs moderats perquè suporta bé la sequera, i qualsevol tipus de sòl. No requereix poda, tan sols retirar les fulles seques.

CONSELLS: S’empra com exemplar aïllat en parcs i jardins, en llocs abrigats, en rocalles  

Multiplicació per llavor

Plagues i malalties l’excés d’aigua pot provocar malalties fúngiques com Fusarium i Phytophthora

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Dracaena deriva del grec "drákaina" la femella del drac ("drákon" dragó) en referència a la saba rogenca que sembla la sang del drac. L’epítet específic draco ve del llatí "draco, -nis" drac.

Diu la llegenda que quan un drac moria , el seu cos es transformava en drago, així, la resina vermellosa que surt de les ferides és la sang del drac, i li se atribueixen propietats màgiques i medicinals. La sang de drago s’obtenia fent incisions a l’escorça del tronc.

Drago del Jardí de Benicalap de València

Els antics habitants de les Canàries, els guanxes, celebraven rituals al voltant d’aquest arbre, al que veneraven. Amb la seua fusta confeccionaven amulets protectors.

En 1867 un vent fort va tombar un drago gegantí, de 25 metres d’alçada i 23 de perímetre, que estava als jardins Franchy de L’Orotava. Actualment és famós el drago de Icod de los Vinos de la illa canària de Tenerife, al qual se li calcula una edat propera al miler d’anys.

Una llei del Govern de Canàries proclama el drago com el símbol natural de l'illa de Tenerife, conjuntament amb el pinsà de les Canàries

Dracaena draco va ser descrita per Linné i publicada a Systema Naturae, ed. 12: 246. 1767

Família Asparagaceae (Agavaceae)