dissabte, 3 de novembre de 2012

El jardí xeròfit mediterrani



Ametller
Un jardí és una font de satisfaccions i de goig però de vegades és a costa d'un esforç, dedicació i despesa massa gran. La xerojardineria pretén minimitzar esforços de tot tipus - mitjançant l'estalvi d'aigua, de treball i de materials i productes- per aconseguir la plena satisfacció que produeix la construcció i manteniment d'un jardí.

El terme xeròfit s'aplica a les plantes que viuen en indrets molt secs però avui en dia el concepte va més enllà, doncs entenem que un jardí xeròfit és un jardí autosuficient que, una vegada en marxa, necessitarà poc manteniment perquè les plantes que hem utilitzat estaran adaptades al tipus de sòl, ubicació respecte a la llum solar/ombra i necessitats hídriques. Així el concepte de xerojardí pot aplicar-se a qualsevol clima, sempre que intente optimitzar els recursos naturals autòctons. 

 Per a tindre èxit caldrà un disseny previ adequat a la zona concreta, amb una planificació de les zones assolellades, ombrívoles o exposades al vent, i definint àrees segons les necessitats de reg. Però el més important serà la selecció de les espècies adequades per a cada zona, tenint sempre en compte que les espècies autòctones són les millor adaptades al clima, al sòl i les que disposen de millors defenses contra les plagues. Els vivers de cada regió coneixen les plantes autòctones i, de segur, aconsellaran les més indicades. 

Els jardins xeròfits mediterranis tenen poques necessitats hídriques i gran quantitat d'espècies per a composar un jardí acollidor, colorit i flairós. Arbres que aporten ombra, protecció contra el vent i, fins i tot, deliciosos fruits. Per a jardins petits hi ha arbres de port moderat com l'ametller (Prunus dulcis ), les pruneres, el llorer, el magraner (Punica granatum), etc. Per a jardins grans hi ha arbres que poden arribar a mesures monumentals com els pins (Pinus spp.) oliveres (Olea europaea), alzines (Quercus spp.), garrofers (Ceratonia siliqua), xiprers (Cupressus sempervirens), lledoners (Celtis australis), etc. 

Espígol, orenga, sàlvia, romer, timó...
Els arbusts adaptats a l'escassetat d'aigua característics del Mediterrani són nombrosos. Amb ells podrem delimitar espais, amagar elements que no desitgem que es vegen, construir espais íntims o composar un bonic fons per a les nostres flors. La murta (Myrtus communis), el marfull (Viburnum tinus), el baladre (Nerium oleander), les estepes (Cistus sp.), el llentiscle (Pistacia lentiscus), els brucs (Erica spp.) o el margalló (Chamaerops humilis) són algunes de les moltes espècies que, amb poques exigències, poden jugar un paper important al nostre jardí. 

Les plantes aromàtiques, resistents a la falta d'aigua, poden aromatitzar el nostre jardí amb poques atencions, doncs si les reguem massa les tiges no es lignifiquen i perden la resistència a la sequera, a més de deixar de produir els olis essencials que emeten l'aroma característic. Cal posar-les a la zona més assolellada, evitant les zones d'ombra d'arbres i edificis. Romer (Rosmarinus officinalis), timons (Thymus spp.), espígols (Lavandula spp.), sàlvies (Salvia spp.), sajolida (Satureja montana), o l’orenga (Origanum vulgare) perfumaran l'entorn i ens proporcionaran productes per adobar els menjars i una farmàcia d'emergència per a trastorns lleugers. 

Gespa de gram
A més hi ha altres espècies que no són autòctones però han sigut utilitzades històricament al nostre territori, de manera que s'han naturalitzat i algunes d'elles apareixen com subespontànies. La marialluïsa (Lippia triphylla), la flor de nit (Mirabilis jalapa), l'alfàbega (Ocimum basilicum), el gerani (Pelargonium ssp.), les margarides (Osteospermum ssp.) o la peònia (Paeonia spp.) en són algunes.

Per imitació dels jardins del nord ens encabotem en tindre zones de gespa, malgrat que per a les regions de clima mediterrani no és recomanable, doncs la gespa és la major consumidora d'aigua, per la qual cosa cal substituir-la per un verd resistent i adaptat a la sequera i les altes temperatures com són el gram (Cynodon dactylon) i la festuca arundinàcia (Festuca arundacea). En àrees no prepitjades podem substituir la gespa per espècies entapissant com els crespinells (Sedum spp.) o la violeta (Viola alba)

Per saber més sobre xerojardineria podeu veure la Guia Pràctica de Xerojardineria

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...