divendres, 30 de novembre de 2012

Dulcàmara perenne




Castellà: Solano de flor azul. Dulcámara perenne. Francès: Morelle de Rantonnet. Solanum à fleurs bleues. Anglès: Blue Potato Bush. Alemany: Enzianstrauch oder Kartoffelbaum. Neerlandès: Blauwe aardappelstruik.

NOM CIENTÍFIC: Solanum rantonnetii  Carrière ex Lesc.

SINÒNIMS: Lycianthes rantonnetii ( Carrière ) Bitter

DESCRIPCIÓ:  Arbust molt ramificat des de la base, de creixement ràpid que pot arribar als 2,5 metres d’alçada, procedent d’Amèrica del Sud (Argentina i Paraguai). Fulles semiperennifòlies, alternes, amb el limbe oval-lanceolat de color verd brillant. Les flors són tubulars, d’un bonic color blau violaci però amb l’interior del tub tintat de groc, com els estams. La floració comença a l’abril i es prolonga durant l’estiu i, a la tardor, combina el violeta de les flors amb el taronja o roig dels fruits, baies que donen un atractiu toc de color molt decoratiu. 
Hi ha varietats amb la flor blanca i amb la flors amb llistes blanques i violeta. 

ATENCIONS: No resisteix les baixes temperatures i agraeix la llum directa, per la qual cosa és aconsellable ubicar-la a ple sol, orientada al sud o a l’oest. No té preferències de substrat, a condició de ser mitjanament bo i drenat. Als mesos de més calor cal regar amb abundància i a la tardor i l’hivern molt menys doncs pot ser atacada per fongs.

CONSELLS: Una vegada acaba la floració és aconsellable podar les branques més dèbils a fi de potenciar que brote amb més força a la primavera.
Cal  facilitar-li un suport per a que les tiges es mantinguen erectes, si més no mentre és jove, doncs són fines i tenen tendència a postrar-se.
 .
Si anem eliminant les flors marcides estimularem una floració més abundant però també eliminarem els fruits que, com hem dit abans, també són decoratius.
S’empra com exemplar aïllat de formació lliure o podat de forma arrodonida, junt a un mur o com enfiladís.
Multiplicació per divisió del pa d’arrels ben entrada la primavera, o mitjançant esqueixos.

SABIES QUE… El genèric Solanum deriva de “sólor” = el consol, consolar, per les propietats mèdiques de moltes de les plantes del gènere. El gènere sinònim, Lycianthes, ve de "Lycium" espina santa, i del grec "Anthos" flor, perquè moltes de les plantes del gènere tenen flors similars a les de la Santa Espina.
L’epítet específic ratonnetii és dedicat a Victor Barthélémy Rantonnet, el famós jardiner i horticultor en Hyères (Departament del Var, França) especialista en l’aclimatació d’arbres exòtics.

Família Solanaceae

dijous, 22 de novembre de 2012

Agapant. Assutzena africana. Flor de l’amor



Umbel·la d'agapant
Castellà: Agapanto. Lirio africano. Anglès: African Lily. Blue Agapanthus. Lily-of-the-Nile. Grec: Αγάπαθος αφρικανικός. Αγάπαθος  ο αφρικανικός.

NOM CIENTÍFIC: Agapanthus africanus (L.) Hoffmanns.

SINÒNIMS:  Agapanthus umbellatus L’Her.; Crinum africanum L.;

Flor d'un bonic color lila
DESCRIPCIÓ:  Planta herbàcia, que procedeix d’Àfrica del Sud, cultivada en jardins des de fa molt de temps però també en grans testos, per la bellesa de les seues tiges floríferes de fins 75 cm d’alçada (si bé hi ha híbrids nanos). Disposa d’un rizoma d’on surt una curta tija amb varies fulles perennes allargades i estretes, amb aspecte de cinta, de color verd obscur brillant que adorna el jardí tot l’any.
A l’estiu l’estípit floral es corona d’una umbel·la de 20 a 30 flors tubulars acabades en sis lòbuls de color blau cel o lila, de vegades blanques, i la inflorescència es converteix en una bonica esfera de color que durarà, si les temperatures ho permeten,  fins ben entrada la tardor, doncs el període de floració és molt llarg.

ATENCIONS: Suporta temperatures de -6 0 C, i al -80 C perd les fulles, tot i que a la primavera venint tornarà a brotar si no hi ha temperatures per sota de -150 C. Però l’agapant és sensible a les baixes temperatures, per la qual cosa vegetarà millor en zones temperades o de litoral sobre un sòl permeable, ben drenat i amb abundants nutrients, especialment en l’època de floració. No té preferències edàfiques, doncs vegeta igual sobre substrat calcari o silici. En quant a requeriments hídrics és molt exigent amb el reg, especialment en estiu.  Suporta be els indrets ombrívols poc assolellats però per a que la floració siga abundant requerirà una ubicació a ple sol. En climes massa calorosos , no obstant això, convé ubicar-lo en semi-ombra per a que el sol excessiu no cremi les fulles.
 És resistent a les plagues. Només cal protegir-la de caragols i llimacs. 

Fulles acintades que duren tot l'any

CONSELLS: Si no volem aprofitar les llavors és aconsellable tallar les tiges florals marcides o seques. Si les fulles es sequen també poden tallar-se durant l’hivern, i tornaran a sortir a la primavera.
Com ja hem dit poden cultivar-se en testos on de segur lluiran i faran un gran efecte en casa, el pati o el terrat, però són més emprats per fer bordures per marcar un camí, davant d’un muret, o en grup fent una massa en mig de la gespa, sols o acompanyats d’altres plantes.
Multiplicació per divisió del rizoma a principis de primavera o a la tardor, i també, com no, mitjançant les llavors, però les plantes de llavor tardaran alguns anys en florir.

SABIES QUE… El genèric Agapanthus deriva del grec Agápē”, que significa amor incondicional, plenitut, i “anthos”, que significa flor; d’ací el nom popular de flor de l’amor. L’epítet específic, africanus, indica la procedència geogràfica de la planta: Àfrica.
Va ser introduïda a Europa, com planta ornamental d’exteriors, al segle XVII, el que ha afavorit l’aparició de varietats per al jardí. Hi ha la varietat  'Albus', de flors grogues; la 'Shapphire', amb flors d’un blau obscur; la varietat 'Aureus', amb flors daurades; i la 'Variegatus', amb fulles blanques amb ratlles verdoses.

Família Liliaceae

dijous, 15 de novembre de 2012

Salvió de jardí




Castellà: Flomis, Oreja de liebre, Orejas de burro, Salvia amarilla, Salvia de jerusalen.  Italià: Salvione giallo. Francès: Phlomis ligneux, Sauge de jérusalem. Anglès: Jerusalem sage, Shrubby jerusalem-sage. Alemany: Strauch-Brandkraut. Neerlandès: Brandkruid. Grec: Αλισφακιά. Ασφάκα.

NOM CIENTÍFIC:  Phlomis fruticosa L.

SINÒNIMS:  Beloakon luteum Raf.;  Phlomis salviifolia Stokes ;  Phlomis collina Salisb. ;

DESCRIPCIÓ: Arbust procedent de l’est europeu però subespontània a les nostres terres, amb tiges de fins metre i mig d’alçada i aspecte blanquinós i llanut. Té les fulles semblants a les de la sàlvia, oposades, lanceolades, rugoses a l’anvers i tomentoses pel revés i aromàtiques. Les flors s’agrupen en verticil·lastres de 14-36 flors de color groc daurat que apareixen des de la primavera fins a l’estiu. Els verticil·lastres es disposen un darrere l’altre al llarg de la tija vertical. El Fruit  és una núcula triangular de color obscur.

ATENCIONS:  És molt robust, suporta gelades i li agrada la ubicació càlida i assolellada, per la qual cosa s’empra en jardins mediterranis secs. Funciona be en terrenys pobres a condició de que estiguen ben drenats i no acumulen excessiva humitat, tant si són sorrencs com si són calcaris. L’excés d’humitat podreix les arrels i les tiges. També resisteix la salinitat, el que la fa apropiada per a jardins a la vora del mar.

CONSELLS:  Cal retallar les tiges cada any per evitar les tiges llargues i nues a la base. També cal protegir les mates joves del vent, doncs es trenquen amb facilitat.
Plantat en grups o en solitari, a banda de l’època de la floració, les fulles perennes d’aspecte platejat són un bonic contrast amb les plantes de fulla verda, a més de proporcionar aliment a les aus.
Multiplicació per esqueix, divisió de la mota o per llavor sembrada a la tardor o finals de l’hivern.

SABIES QUE… el genèric Phlomis ve del grec "phlomís o phlómos" nom que rebien algunes plantes del gènere Verbascum. El nom possiblement derive del grec “phlóx, phlogós”que significa flama, doncs aquestes plantes es feien servir de metxa o ble per fer llum.
L’epítet específic, fruticosa, ve del llatí “frutex, -icis”, que significa arbust, brot, en al·lusió a que les tiges estan lignificades i són arbustives.
Planta ideal per als jardins xeròfits


Família Labiatae (Lamiaceae)

dijous, 8 de novembre de 2012

Roser La Sevillana ® Meigekanu



Rosa d'un roig lluminós que contrasta amb el verd brillant de les fulles

És un roser amb una floració espectacular que dura mesos. Forma un arbust molt ramificat amb raïms de 5-20 flors a l’àpex de cada branca que van obrint-se, una o dos a l’hora, durant la primavera, l’estiu i la tardor, regalant-nos amb pètals d’un vermell lluminós sobre el verd lluent de les fulles. Si anem llevant les flors marcides anirem estimulant el creixement de noves flors que mantindran l’esplèndida floració. 

Roses La Sevillana al roserar del Jardí de Vivers de València
Com la majoria dels rosers creix millor a ple sol, sobre substrat fèrtil i ben drenat, amb el que aconseguirem les millors florides. És una planta vigorosa, raó per la qual suporta diverses podes per mantenir-la a l’alçada desitjada en tanques o límits de jardí.  També és ideal per a formar grups que decoraran durant gran part de l’any amb les flors i a l’hivern amb el color dels fruits ataronjats. 

La Sevillana, criada Meillard en 1978, va guanyar el prestigiós ADR alemany en 1979. L’ADR és una distinció alemanya que s’atorga tots els anys a varietats que demostren una excel·lència inqüestionable. Per a rebre una denominació ADR, les varietats de rosa han de presentar característiques molt precises, i la més important és tindre una excel·lent resistència a malalties. Les altres característiques buscades són adaptació a freds hivernals, quantitat de flors, bellesa i perfum. Al 1980 va guanyar el Golden Rose Orleans i al 1986 la Medalla d’Or  d’Euroflora.

Forma raïms de 5-20 flors que s'obrin consecutivament
Per totes les seues propietats, a pesar de no tindre una flor flairosa, el roser La Sevillana Meigekanu s’ha convertit, en poc de temps, en el més popular de la jardineria pública a tot el món. 

 Pertany al grup  de Roses Floribunda

dissabte, 3 de novembre de 2012

El jardí xeròfit mediterrani



Ametller
Un jardí és una font de satisfaccions i de goig però de vegades és a costa d'un esforç, dedicació i despesa massa gran. La xerojardineria pretén minimitzar esforços de tot tipus - mitjançant l'estalvi d'aigua, de treball i de materials i productes- per aconseguir la plena satisfacció que produeix la construcció i manteniment d'un jardí.

El terme xeròfit s'aplica a les plantes que viuen en indrets molt secs però avui en dia el concepte va més enllà, doncs entenem que un jardí xeròfit és un jardí autosuficient que, una vegada en marxa, necessitarà poc manteniment perquè les plantes que hem utilitzat estaran adaptades al tipus de sòl, ubicació respecte a la llum solar/ombra i necessitats hídriques. Així el concepte de xerojardí pot aplicar-se a qualsevol clima, sempre que intente optimitzar els recursos naturals autòctons. 

 Per a tindre èxit caldrà un disseny previ adequat a la zona concreta, amb una planificació de les zones assolellades, ombrívoles o exposades al vent, i definint àrees segons les necessitats de reg. Però el més important serà la selecció de les espècies adequades per a cada zona, tenint sempre en compte que les espècies autòctones són les millor adaptades al clima, al sòl i les que disposen de millors defenses contra les plagues. Els vivers de cada regió coneixen les plantes autòctones i, de segur, aconsellaran les més indicades. 

Els jardins xeròfits mediterranis tenen poques necessitats hídriques i gran quantitat d'espècies per a composar un jardí acollidor, colorit i flairós. Arbres que aporten ombra, protecció contra el vent i, fins i tot, deliciosos fruits. Per a jardins petits hi ha arbres de port moderat com l'ametller (Prunus dulcis ), les pruneres, el llorer, el magraner (Punica granatum), etc. Per a jardins grans hi ha arbres que poden arribar a mesures monumentals com els pins (Pinus spp.) oliveres (Olea europaea), alzines (Quercus spp.), garrofers (Ceratonia siliqua), xiprers (Cupressus sempervirens), lledoners (Celtis australis), etc. 

Espígol, orenga, sàlvia, romer, timó...
Els arbusts adaptats a l'escassetat d'aigua característics del Mediterrani són nombrosos. Amb ells podrem delimitar espais, amagar elements que no desitgem que es vegen, construir espais íntims o composar un bonic fons per a les nostres flors. La murta (Myrtus communis), el marfull (Viburnum tinus), el baladre (Nerium oleander), les estepes (Cistus sp.), el llentiscle (Pistacia lentiscus), els brucs (Erica spp.) o el margalló (Chamaerops humilis) són algunes de les moltes espècies que, amb poques exigències, poden jugar un paper important al nostre jardí. 

Les plantes aromàtiques, resistents a la falta d'aigua, poden aromatitzar el nostre jardí amb poques atencions, doncs si les reguem massa les tiges no es lignifiquen i perden la resistència a la sequera, a més de deixar de produir els olis essencials que emeten l'aroma característic. Cal posar-les a la zona més assolellada, evitant les zones d'ombra d'arbres i edificis. Romer (Rosmarinus officinalis), timons (Thymus spp.), espígols (Lavandula spp.), sàlvies (Salvia spp.), sajolida (Satureja montana), o l’orenga (Origanum vulgare) perfumaran l'entorn i ens proporcionaran productes per adobar els menjars i una farmàcia d'emergència per a trastorns lleugers. 

Gespa de gram
A més hi ha altres espècies que no són autòctones però han sigut utilitzades històricament al nostre territori, de manera que s'han naturalitzat i algunes d'elles apareixen com subespontànies. La marialluïsa (Lippia triphylla), la flor de nit (Mirabilis jalapa), l'alfàbega (Ocimum basilicum), el gerani (Pelargonium ssp.), les margarides (Osteospermum ssp.) o la peònia (Paeonia spp.) en són algunes.

Per imitació dels jardins del nord ens encabotem en tindre zones de gespa, malgrat que per a les regions de clima mediterrani no és recomanable, doncs la gespa és la major consumidora d'aigua, per la qual cosa cal substituir-la per un verd resistent i adaptat a la sequera i les altes temperatures com són el gram (Cynodon dactylon) i la festuca arundinàcia (Festuca arundacea). En àrees no prepitjades podem substituir la gespa per espècies entapissant com els crespinells (Sedum spp.) o la violeta (Viola alba)

Per saber més sobre xerojardineria podeu veure la Guia Pràctica de Xerojardineria

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...