dilluns, 24 de novembre de 2014

Grevil·lea




Castellà: Grevilea. Árbol de fuego. Roble australiano. Pino de oro. Portuguès: Grevílea-robusta. Francès: Chêne argenté. Grévillier.  Anglès: Silky Oak. Silver Oak. Neerlandès: Australische zilvereik. Grec: Γρεβιλλέα η ισχυρή
 
NOM CIENTÍFIC:  Grevillea robusta A.Cunn.

SINÒNIMS:  Grevillea umbratica A.Cunn.

DESCRIPCIÓ:  Arbre provinent d’Austràlia que arriba als 35 metres d’alçada, de creixement ràpid, perennifoli, de capçada cònica i tronc recte amb l’escorça gris obscur amb fissures verticals. Fulles alternes, pinnatisectes amb folíols dividits en segments irregulars, semblants a les frondes de les falgueres, de 15-30 cm de llarg, amb l’anvers de color verd fosc i el revers blanc tomentós. Flors en inflorescències en raïms terminals, erectes, de 10-18 cm de llarg, unilaterals, de color daurat, ataronjat, que surten en primavera; flors sobre pedicels prims, amb quatre tèpals estrets ataronjats i units, formant un tub corbat que s’obri cap a l’àpex; androceu amb quatre estams inserits al tub de la corol·la; gineceu amb ovari súper, estil corbat i dilatat a l’extrem. Els fruits són fol·licles (càpsules) dehiscents, coriacis, de color obscur i l’estil persistent amb 1-2 llavors planes i alades. 

ATENCIONS:  Tolera l’ombra però prefereix ple sol. De jove és sensible a les gelades però després suporta temperatures de -8 oC. Ideal per a climes mediterranis i subtropicals. No és gaire exigent amb el reg, tan sols necessita aigua ocasionalment i resisteix bé la sequera, però el sòl calcari no li cau bé, com tampoc un substrat pobre o mal drenat. Admet la poda però haurà de ser lleugera i fer-se després de la floració.
 
CONSELLS:  Destaca pel cridaner disseny de les fulles i per l’exuberant floració.  Es pot utilitzar en contenidor per a interiors però pel seu creixement ràpid s’empra en jardineria com exemplar sol, en jardins grans, on destacarà la seua corpulència. També s’empra en alineacions en jardins públics. Cal tindre en compte el gran desenvolupament de la capçada per tal d’evitar plantar-lo prop d’edificacions o d’altres arbres.
Multiplicació per llavor o per esqueix de fusta nova

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:  El genèric Grevillea és en honor del botànic anglès Charles Francis Greville, (1749 – 1809) cofundador de la Royal Horticultural Society. L’epítet específic robusta deriva del llatí “robustus, -a, -um” que significa robust, en al·lusió al fort creixement i al port gran, fort i esvelt.
La fusta de la grevil·lea té diverses aplicacions. Abans la seua fusta es feia servir per l’exterior de portes i finestres, per llur resistència a la podridura. S’emprava en l’elaboració d’instruments musicals, inclús de guitarres, i se’n feien mobles i productes d’ebenisteria.
El contacte amb aquest arbre pot provocar dermatitis a les persones sensibles .
Grevillea robusta va ser descrita per A.Cunn. ex R.Br. i publicada en Supplementum primum prodromi florae Novae Hollandiae 24. 1830.

Família Proteaceae

dimarts, 18 de novembre de 2014

Palmera blava. Palma blanca



Brahea armata florida del Jardí de Vivers de València

Castellà:  Palmera azul. Palma azul mejicana. Estrella azul. Italià: Palma blu del Messico. Francès: Palmier bleu. Palmier métallique. Palmier de zinc. Anglès: Blue hesper palm. Big blue hesper palm.

Flors
NOM CIENTÍFIC:  Brahea armata S.Watson

SINÒNIMS:  Erythea armata S.Watson

DESCRIPCIÓ:  Palmera endèmica de la Baixa Califòrnia i Mèxic, de fins 15 metres d’alçada. Estípit solitari de base lleugerament gruixuda, amb les cicatrius que deixen les fulles seques caigudes. Les fulles són marcescents, és a dir, que les mortes queden molt de temps  penjant protegint l’estípit; tenen el pecíol cobert d’un toment bru i armat d’espines corbes, algunes bífides, i acaba amb una lígula o hàstula; són fulles palmades o lleugerament costapalmades, de làmina quasi circular, dividida fins la meitat en segments rígids amb l’àpex bífid, de color verd grisós, platejat o blavós, segons com incidisca la llum. Les flors apareixen en diversos espàdix paniculats  llargs, que es corben i pengen per sota de la capçada de fulles, coberts de petites flors blanquinoses hermafrodites. El fruit és una baia redona de color marró brillant amb una sola llavor.


 ATENCIONS:  És molt rústica. Prefereix sòl calcari, ubicació a ple sol o ombra parcial, tolera temperatures altes i per sota de -10 graus C. Suporta molt bé la sequera, tot i que cal algun reg ocasional amb profunditat, però sense entollar, doncs cal un sòl ben drenat.  

CONSELLS:  Com més lluirà és plantat com exemplar aïllat o en grups de 2-3, amb suficient espai lliure al voltant per poder gaudir de llur bellesa. És ideal per un xerojardí  junt a suculentes i resistents com la Yucca, Dasyliron i Nolina. Floreix sent molt jove, el que augmenta el seu atractiu ornamental.

Multiplicació: És propaga fàcilment per llavor, sembrant a partir de les vuit setmanes després de la maduració fins els tres anys, tot i que entre les 8-16 setmanes s’obté una viabilitat major. Germina en 3-4 mesos.  

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Brahea és en honor de l'astrònom danès Tycho Brahe (1546–1601). Les mesures dels estudis de Brahe sobre el moviment de Mart (i en particular del seu moviment retrògrad) van ser essencials perquè Kepler pogués formular les tres lleis de Kepler que regeixen el moviment dels planetes i que van servir posteriorment de base a la llei de la gravitació universal de Newton.

Palmera blava del Jardí del Túria de València
L’epítet específic  armata deriva del llatí “armatus, -a, -um”  que significa armat, dotat d’espines o aculis, per les espines que voregen el pecíol.  
Té un color distint segons com reba la llum, d’ací els diferents noms comuns i la creença popular de que és la palmera amb les fulles més blaves del món.  
Creix al desert de Sonora formant oasis, s’endinsa per les zones de “chaparral” costaner fins a les pinedes californianes.
Els indis “cocopah” que viuen a la Baixa Califòrnia, Sonora i Mèxic, menjaven les llavors rostides.
Brahea armata va ser descrita per Sereno Watson i publicada a Proceedings of the American Academy of Arts and Sciences 11: 146–147. 1876.

Família Arecaceae (Palmae)

dimarts, 11 de novembre de 2014

Castanyer bord vermell. Castanyer d'Índia vermell




Castellà: Castaño rosa. Castaño de Indias rojo. Falso castaño de flor roja. Italià: Ippocastano rosso.  Francès: Marronnier à fleurs rouge.  Anglès: Red Chestnut. Red horse chestnut . Alemany: Fleischrote Rosskastanie. Rotblühende Rosskastanie. Neerlandès: Rode Paardekastanje.  

NOM CIENTÍFIC:  Aesculus × carnea Hayne

SINÒNIMS:  Aesculus rubicunda Loisel.

DESCRIPCIÓ:  Un arbre híbrid, caducifoli i simpòdic que pot atènyer els 25 metres d’alçada, amb un tronc recte d’escorça verda grisosa, fissurada amb els anys,  i una capçada compacta i arrodonida.  
Fulles grans, oposades, amb gran pecíol, palmaticompostes, amb 5-7 folíols de color verd fosc, amb dents irregulars. Flors en panícules erectes de fins un pam que semblen un canelobre. Calze campanulat i corol·la amb cinc pètals; androceu amb set estams exserts d’anteres rogenques. Floreix entre abril i maig. Fruits en càpsules ovoides o esfèriques, poc espinoses, amb 1-3 llavors semblants a les castanyes comuns.

ATENCIONS:  Molt exigent en quant a les condicions de cultiu. No tolera el sòl calcari i necessita molta humitat a l’ambient i al substrat, sense entollar, és a dir, ben drenat.  Tolera gelades però l’oratge calorós i sec  fa les fulles grogues. La millor ubicació serà al sol o a ombra parcial. No suporta la proximitat del mar ni les ferides produïdes per la poda, doncs causa  xancres a l’escorça.

CONSELLS: És un gran arbre adequat per alineacions de grans avingudes o com exemplar aïllat, per fer ombra en les gespes residencials. Els raïms de flors són molt ornamentals, així com el colorit de les fulles quan cauen.  Cal tindre en compte, però, que les fulles pel terra i els fruits espinosos poden no ser elements desitjables.

Multiplicació per esqueix o per empelt sobre castanyer d’Índies. Tot i que la majoria d’híbrids tenen llavors estèrils, les del castanyer bord vermell són fèrtils, i es poden sembrar només s’obrin les valves.


ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Aesculus deriva del llatí “aesculus, -i” que era el nom del roure. Potser Linné va adoptar aquest nom pel paregut de les castanyes que produeixen les espècies d’aquest gènere amb les bellotes del roure. L’epítet específic carnea fa referència a la carn, pel color de les flors semblant al color de la carn.
És un híbrid cultivat resultat de la hibridació entre Aesculus hippocastanum, un arbre europeu, i Aesculus pavia, un arbust provinent dels EE.UU. tot i que l’origen és confús, sembla que el castanyer rosat va ser introduït per primera vegada a Alemanya, a principis de 1800.
Hi ha diversos cultivars ‘pendula’ amb branques arquejades; amb flors de diferents colors com ‘O’Neil’, ‘fort McNair’ o ‘Plantierensis’, però el més utilitzat és ‘Briotii’ amb flors rosades.
Totes les parts de les espècies del gènere Aesculus són lleugerament tòxiques si s’ingereixen.

Aesculus × carnea fou descrita per Carl Ludwig Philipp Zeyher i publicada en Dendrologische Flora 43–44, en l’any 1822.

Família Sapindaceae

dimarts, 4 de novembre de 2014

Lli de Nova Zelanda. Formi



Phormium tenax  del Jardí del Túria de València

Castellà: Lino de Nueva Zelanda. Formio. Anglès:  New Zealand flax . Called flax. Alemany: Neuseeländer Flachs. Neerlandès: Nieuw-Zeelands Vlas. Maori: Harakeke.

Phormium tenax  var. variegatum
NOM CIENTÍFIC:  Phormium tenax J.R.Forst. & G.Forst.

SINÒNIMS:  Phormium tenax f. atropurpureum Voss

DESCRIPCIÓ:  Procedent de Nova Zelanda i l’Illa de Norfolk, és una planta herbàcia que pel seu port pot es considerar un arbust, acaule i perennifòlia que creix com una mata amb llargues fulles en roseta basal, linears i planes amb forma d’espasa , amb un potent nervi central, de color verd,  de fins dos metres. De entre les fulles surt una tija floral, molt més llarga que aquestes, amb espectaculars flors tubulars, amb els estams exserts, roges o grogues, en panícula terminal. El fruit és una càpsula triangular de color quasi negre, dehiscent, amb moltes llavors negres.
Hi ha diversos cultivars i formes, emprades en jardineria, com la Phormium tenax f. atropurpureum, de fulles rogenques, o la Phormium tenax  var. variegatum amb una ratlla groga a la fulla

ATENCIONS:  És una planta molt rústica, s’adapta a qualsevol tipus de sòl, resisteix gelades, i no és exigent amb el reg, doncs suporta sequeres i negaments, així com els vents salins provinents del mar.  Ubicació a ple sol o ombra parcial.

CONSELLS:  S’empra en contenidors per a patis interiors, o en rocalles, com exemplar solitari o en petits grups enmig de la gespa donen una sensació d’exuberant jardí exòtic. Per que resulte més ornamental  cal anar tallant les fulles seques des de la base.

Multiplicació per fillols en primavera o per divisió de mata. Per llavor amb estratificació, cobrint les llavors amb una fina capa de compost de torba que cal mantindre humit en tot moment, no mullat. La germinació és capriciosa, entre 30 i 180 dies.

Plagues i malalties: En general no pateixen malalties, si de cas poden sofrir atacs de cotxinilla.
Flors de P. tenax  var. variegatum

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Phormium  ve del grec antic i significa cistella, car amb les resistents fibres de les fulles es confeccionaven cistelles, tot i que els maoris també feien llur indumentària, cordes, xarxes, estores, etc. L’epítet específic tenax  significa tenaç, fort, per la resistència de les fibres de les fulles.
El naturalista Jacques Labillardière va recol·lectar plantes d’aquesta espècie quan els vaixells francesos van visitar l'extrem nord de la Illa Nord de Nova Zelanda en 1793.
Les fulles són tòxiques per alguns animals degut a la cucurbitacina que conté, segurament com defensa contra alguns herbívors. Aquest compost és un dels sabors més amargs per als humans. 

Al seu lloc d’origen s’ha emprat tradicionalment per aprofitar les fibres de les fulles, raó per la qual els europeus anglòfons el van assimilar al lli que utilitzaven per les fibres.  
Els maoris feien servir l’abundant  nèctar de les flors com edulcorant, i les arrels com desinfectant de ferides, per alleugerir el restrenyiment i per combatre els paràsits intestinals.  
Phormium tenax va ser descrita per Johann Reinhold Forster. & Georg Forster i publicada en Characteres Generum Plantarum [second edition] 48, t. 24, a l’any 1776

Família Xanthorrhoeaceae (Agavaceae)



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...