Bon Nadal

S’acaba 2017, l’any que més evident s’ha fet el canvi climàtic amb incendis dramàtics, sequeres amenaçants i riuades destructives, mentre els humans continuem sense reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle que ha fet pujar la temperatura global 1.1 graus en 2016, la major pujada de la història de la humanitat que ha accelerat el desgel dels glaciars, com l’Àrtic, i provocat fenòmens meteorològics extrems.

Encara som a temps de pal·liar els efectes nocius del canvi climàtic si els ciutadans som capaços de forçar la utilització d’energies renovables, i aconseguir l’eficiència energètica que, a més de prescindir de combustibles contaminants, abaratirà l’electricitat i generarà llocs de treball.  

Que passeu un BON NADAL i que gaudiu d’un pròsper i ecològic 2018

Nadala. Lliri de nadal

Caldereta. Narcís de nadales. Assa groga. Assutzena borda. Castellà: Narciso común. Narciso de manojo. Occità: Jonquilha salvatja, Nadalet. Gallego: Narciso amarello. Èuscara: Lilipa. Nartzisoa. Portuguès: Junquillo. Narciso de inverno. Francès: Narcisse de constantinople, Narcisse à bouquet. Italià: Narciso nostrale. Tazzetta. Anglès: Bunchflower daffodil, Cream narcissus, French daffodil. Alemany: Strauß-Narzisse. Bukett-Narzisse. Mehrblütige Narzisse. Vielblütige Narzisse. Neerlandès: Trosnarcis. Grec: Βουτσίνα. Ζαμπάκι. Μανουσάκι. Xinès: shui xian.

NOM CIENTÍFIC: Narcissus tazetta L.

SINÒNIMS: Hermione tazetta (L.) Haw.  

DESCRIPCIÓ: Planta bulbosa, naturals del Mediterrani occidental, que pot arribar als 60 cm d’alçada. El bulb és subglobós, amb túniques externes membranoses de color marró, d’on surt l’escap fistulós i les fulles linears, de marge enter i secció estretament el·líptica, de color verd glauc. Les flors surten al final de l’escap, d’una espata membranosa, lanceolada i embeinadora a la base. De les umbel·les surten fins vuit flors pedicel·lades, amb pètals de color blanc o groguenc i una corona de color groc. Floreix des de desembre fins la primavera. Fruit en càpsula oblonga-ovoide

ATENCIONS: No són plantes exigents amb el substrat però cal que estiga ben drenat per evitar embassaments que facen malbé els bulbs. Prefereix una exposició assolellada però vegeta be en mitja ombra. El clima temperat i fresc. Reg freqüent a l’època de creixement però amb cura de no embassar, i quan s’assequen les flors cal retallar els escaps i disminuir els regs.

CONSELLS: En jardineria per confeccionar massissos i bordures, sols o amb altres bulboses com tulipes o jacints. També s’empren per interior en test o en terrasses.

Observacions: A partir d’aquesta espècie han derivat nombroses varietats cultivades per a ús ornamental com per exemple: ‘Avalanche’, ‘Cragford’, ‘Faconet’, ‘Geranium’, ‘Golden Dawn’, ‘Highfield Beauty’, ‘Hoopoe’, ‘Minnow’, , ‘Paperwhite’, ‘Pride of Cornwall’, ‘Scarlet Gem’, ‘Silver Chimes’

Multiplicació per llavor tarden entre 3 i 5 anys en florir, per això és recomanable separar els fillols dels bulbs a l’època de repòs. Els bulbs es planten a principis de la tardor.

Plagues i malalties: No sol ser atacada per plagues ni malalties, llevat de l’excés d’aigua que pot podrir els bulbs.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere, Narcissus és per “Νάρcισσος Narkissos” Narcís, el jove fill del déu Cephissus (riu) i de la nimfa Leiriope, que era tan bell que es va enamorar de si mateix. El nom deriva del grec “νάρκη nárke” narcòtic, segons Plini en referència al perfum embriagant de les flors d’algunes espècies. L’epítet específic tazetta és un vocable popular emprat al nord d’Itàlia amb el significat de tassa petita, per la forma de la corona de la corol·la.

Narcissus tazetta va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 1: 290. 1753.

Família Amaryllidaceae

Agret vermell. Oxalis de quatre fulles.

Castellà: Oxalis de cuatro hojas. Cruz de Hierro. Trebol de cuatro hojas. Francès: Oxalide à quatre folioles. Oxalis à quatre folioles.  Anglès: Iron Cross. Four-leaf sorrel. Four-leaved Pink-sorrel. Lucky Clover. Alemany: Glücksklee. Vierblättriger Sauerklee. Sauerkleerübe. Neerlandès: Zuringklaver

NOM CIENTÍFIC: Oxalis tetraphylla Cav. 

SINÒNIMS: Oxalis deppei Lodd.  

DESCRIPCIÓ: Planta herbàcia, bulbosa, procedent de Mèxic, que pot créixer fins el 40 cm d’alçada, amb fulles dividides en quatre folíols cordats amb la base tacada de color vermell obscur i amb un llarg pecíol. Les flors, hermafrodites i de simetria radial, apareixen, durant la primavera i estiu, umbel·lades a l’àpex d’un llarg escap, amb el calze format per cinc sèpals estretament ovats i la corol·la campanulada, amb la base dels pètals de color verd groguenc i la resta d’un bonic color rosat o vermell. Hi ha una varietat ‘Alba’ amb flors blanques.

Observacions: De vegades es confon amb el trèvol de quatre fulles però no és un vertader trèvol. Els vertaders trèvols que de vegades apareixen amb quatre folíols, i són els de la sort perquè és molt estrany trobar-ne, pertanyen al trèvol blanc (Trifolium repens)

ATENCIONS: Els bulbs sota el terra poden suportar hiverns molt freds i brotar a la primavera. Gaudeix de sòls de textura lleugera i ben drenats perquè no suporten l’excés d’aigua però, al mateix temps, els subtils escaps i pecíols decauran si falta humitat al sòl. Per aconseguir floracions espectaculars cal que siguen ubicades a ple sol però protegint lleugerament durant les hores centrals del dia en el nostre clima mediterrani.

CONSELLS: No són plantes de interior sinó que gaudeixen del sol i l’aire lliure

Multiplicació: Els bulbs es multipliquen i s’extrauen a la tardor per plantar a principis de la primavera els bulbets.

Plagues i malalties: El principal enemic és l’embassament d’aigua, que podreix els bulbs.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Oxalis procedeix del grec "óxys" àcid, i de “ἄλς hals” sal, pel gust àcid i amarg. L’epítet específic tetraphylla deriva del grec “τετρα tetra" quatre, i "φύλλα phylla" fulla, és a dir, de quatre fulles

L’espècie va ser introduïda, com ornamental, en Anglaterra a l’any 1837, i des d’aleshores s’ha expandit el seu ús com a planta de jardí per la resta d’Europa.

Oxalis tetraphylla va ser descrita per Antoni Josep Cavanilles i publicada en Icones et Descriptiones Plantarum 3: 19–20, pl. 237. 1794. El holotip està arxivat avui a Madrid . Va ser dut per l'expedició dirigida per Alessandro Malaspina, entre 1789 i 1794, que va recórrer des de Terra del Foc fins a Alaska i en el Pacífic fins a Austràlia.

Ferdinand Deppe també va veure el trèvol afortunat a la seva expedició de 1824-1826 a Mèxic i el va portar a Anglaterra, on va ser descrit per Conrad Loddiges qui, en honor de Deppe, li va posar el nom de Oxalis Deppei, acceptat com sinònim.

Família Oxalidaceae

Eulàlia

Castellà: Eulalia.  Italià: Eulalia. Francès: Miscanthus de Chine. Roseau de Chine. Anglès: Eulalia grass. Japanese plume grass. Chinese Silvergrass. Alemany: Chinaschilf. Elefantengras.

NOM CIENTÍFIC: Miscanthus sinensis Andersson

SINÒNIMS: Eulalia japonica (Thunb.) Trin.; Erianthus japonicus (Thunb.) P.Beauv.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne procedent de l’est d’Àsia (Xina, Japó i Corea) que pot assolir els 2 metres d’alçada, amb rizomes subterranis, horitzontals i curts, que desenvolupen mates denses de tiges no ramificades i fermes de 3-10 mm, amb fulles linears i planes que poden fer fins 75 cm de longitud i entre 0,4 i 2 cm d’amplada, nervi central molt marcat i lígula ciliada. Les fulles surten en cascada, cap a fora, com una font. Les flors en panícula d’espigues que forma uns plomalls de color, segons la varietat, a finals de l’estiu o principis de la tardor. Fruit en cariopsi el·líptica 

ATENCIONS: És fàcil de conrear i requereix poc manteniment. Requereix una ubicació a ple sol, en terrenys fèrtils, humits i ben drenats. Tot i que són tolerants als sòls humits, una vegada establerts, toleren la sequera. A finals de l’hivern, abans de que surtin els nous brots, cal retallar el fullatge al terra.

CONSELLS: Una planta molt apreciada en jardineria per l’elegància del seu port i el moviment que aporta al conjunt durant tot l’any. Són tolerants a la sal de les zones costaneres i ajuden a protegir espècies més delicades.

Multiplicació per llavor o per divisió de mata a la primavera o la tardor.

Plagues i malalties: Normalment lliures de plagues i malalties

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Miscanthus deriva del grec “μίσχος míschos” tija, peduncle, i “ἄνϑοϛ ánthos” flor, és a dir, amb flors pedunculades. El nom específic sinensis és un epítet geogràfic que fa referència a la Xina, deriva del llatí “sinensis” que significa originari de Xina.

Miscanthus sinensis va ser descrita per Nils Johan Andersson i publicada en Öfversigt af Förhandlingar: Kongl. Svenska Vetenskaps-Akademien 12: 166. 1855.

Família Gramineae (Poaceae)

Cedre de l’Himàlaia

Cedrus deodara del Jardí de Vivers de València

Castellà: Cedro del Himalaya. Èuscara: Himalaiako zedroa.  Francès: Cèdre de l'Himalaya. Cèdre sacre. Italià: Cedro dell'Himalaya. Cedro deodara. Anglès: Cedar of the Himalaya. Deodar. Deodar Cedar. Indian Cedar. Alemany: Himalaja Zedar. Neerlandès: Himalaja Ceder. Grec: Κέδρο. Κέδρος των Ιμαλαίων. Xinès: xue song.

NOM CIENTÍFIC: Cedrus deodara (Roxb. ex D.Don) G.Don

SINÒNIMS: Pinus deodara Roxb. ex D. Don (basiònim)

DESCRIPCIÓ: Arbre monoic de gran port (fins els 25 (50) metres d’alçada), monopòdic, piramidal, però la guia terminal sol estar corbada en els exemplars adults. Tronc amb l’escorça clavillada de color gris obscur. Les branques creixen horitzontals amb els extrems pènduls. Procedent de la serralada de l’Himàlaia, des d’Afganistan fins al Nepal, amb fulles aciculars de color verd clar, dures i gruixudes, punxants, d’entre 2 i 5 cm, agrupades en fascicles de més de 12 fulles sobre un curt peduncle (braquiblast) tot i que les acícules noves poden sortir a l’àpex, solitàries, directament sobre la branqueta. Les flors masculines (estròbils) apareixen en les branques més baixes, agrupades en aments erectes i solitaris. Les flors femenines en cons ovoides erectes, més petits a les branques més altes. Poden durar més de mil anys. Els cons madurs, de 7-12 cm, estan formats per esquames llargues i atapeïdes que al madurar s’obrin i van desfent-se, deixant sortir les llavors alades.

ATENCIONS: Suporta bé els sòls calcaris però fèrtils i ben drenats. Ubicació a ple sol però suporta molt bé les gelades. No és gaire exigent en el reg i l’excés d’aigua pot provocar la putrefacció de les arrels.

CONSELLS: En jardineria s’empra com arbre solitari, en grups, formant bosquets o en alineacions, en parcs i jardins públics. Hi ha varietats columnars, pèndules i glauques.

Multiplicació per llavor, i les varietats cal fer-les per empelt. Les pinàcies no donen bon resultat amb els esqueixos.

Plagues i malalties: Pot patir atacs de cotxinilla i pugó.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Cedrus deriva del grec “kédron” asonant amb l'hebreo “héder” que significa ornament, magestat. L’epítet específic deodara del sànscrit "devadaru" compost de "deva" déu  i "daru" arbre, fusta, és a dir, l'arbre dels déus.

Els boscos de cedres Deodara o Devadāru eren el lloc preferit per a viure dels antics savis indis i les seves famílies dedicades al déu hindú Shiva. Aquest cedre és l'arbre nacional del Pakistan.

La seua fusta és molt aromàtica i de bona qualitat, apreciada en fusteria i ebenisteria.

Aquesta espècie va ser descrita per William Rouxburgh amb el nom de Pinus deodara en A Description of the Genus Pinus 2: 8. 1824. Amb el nom actualment acceptat de Cedrus deodara va ser publicat per George Don en Loudon's Hortus Britannicus. A catalogue . . . 388, no. 23637. 1830.

Família Pinaceae, Gènere Cedrus, Tipus: Arbres, Plantes d'Àsia

Àloe maculat

Pop tacat. Bàlsam, Bàlsam de les cremades. Castellà: Pita real. Saponària. Portuguès: Saponaria. Francès: Àloe maculat. Anglès: Soap aloe. Broad-leaved aloe.

NOM CIENTÍFIC: Aloe maculata All.

SINÒNIMS: Aloe saponaria (Aiton) Haw.  

DESCRIPCIÓ: Planta acaule, endèmica de Sud-àfrica, d’uns 30 cm d’alçada, amb les fulles agrupades en roseta basal, carnoses, lanceolades, amb els marges dentats, de color verd vermellós, amb taques blanques. Directament de la roseta surt la tija floral ramificada i acabada en Inflorescències en raïm esfèric, amb flors tubulars, allargades, de color taronja. Floreix des de mitjans l’hivern fins a la primavera. Els fruits són verinosos.   

ATENCIONS: Necessiten un clima temperat, sense gelades. Suporten la sequera però no l’excés d’aigua pel que han d’ubicar-se en lloc assolellat i ben drenat

CONSELLS: És apreciat en jardineria per la bellesa de les flors i la gran capacitat d’adaptació a terrenys secs i difícils, rocalles, o en test.

Multiplicació per llavor, per esqueix de fulla o. El mètode més fàcil i ràpid, aprofitant els fillols que cal tallar-los i deixar-los dos o tres dies per a que cicatritzi la ferida i arreli millor.  

Plagues i malalties: És una planta resistent que no sol ser atacada per plagues ni malalties.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Aloe és d'origen molt incert. Segons uns autors deriva del grec “άλς, άλός (als, alós)” sal, donant “άλόη, ης, ή (aloé, oés)” que designava tant la planta com el seu suc, a causa del seu sabor que recorda l'aigua del mar. D'allí va passar al llatí “ălŏē, ēs” amb la mateixa accepció que, en sentit figurat, significava també amarg. Altres autors han proposat un origen àrab “alloeh”, que significa substància amarga; però és més probablement d'origen complex a través de l'hebreu “ahal (אהל)”, sovint citat en textos bíblics.

L’epítet específic maculata deriva del llatí “macula” que vol dir taca, tacat, per les taques blanques que apareixen a les fulles.

Tot i que Aloe Vera és més conegut per les seves propietats medicinals, altres espècies d'Aloe com Aloe maculata, tenen qualitats molt similars, és a dir, antiinflamatori, coagulant i cicatritzant, i antibiòtic, amb una gran capacitat bactericida. Amés a més el suc de les fulles s’emprava com sabó per la població del seu lloc d’origen.

Aloe maculata va ser descrit per Carlo Allioni i publicat en Auctarium ad Synopsim Methodicam Stirpium Horti Reg. Taurinensis 13. 1773.

Família Liliaceae (Asphodelaceae, Xanthorrhoeaceae)

Fustet. Arbre de les perruques

Busaina. Sumac. Tintillaina. Castellà: Árbol de las pelucas. Árbol del humo. Fustete. Francès: Arbre à perruques. Sumac des teinturiers. Italià: Cotino.  Scotano. Sommacco selvatico. Anglès: European Smoketree. Smokebush. Venetian Smoke Tree. Wig Tree. Young Fustig. Alemany: Fisetholz. Gelbholzsumach. Gemeiner Perückenstrauch. Grüner Perückenstrauch. Neerlandès: Pruikeboom. Grec: Ασμάκι κόκκινο. Βέντζα. Θαψιά. Κράτσια. Σβέντζα. Χεροβουλιά.    

NOM CIENTÍFIC: Cotinus coggygria Scop.

SINÒNIMS: Rhus cotinus L.; Rhus simplicifolia Salisb.  

DESCRIPCIÓ:  Arbust caducifoli molt ramificat que pot arribar als 3 metres d’alçada, amb olor de trementina, natiu del sud d’Europa i Àsia. Les fulles són de distribució esparsa, amb pecíol prim, de limbe obovat o orbicular, obtuses, glauques, d’un verd apagat ambdues bandes. A la tardor poden prendre coloracions entre el groc i el vermell. Les flors insignificants, amb cinc pètals groguencs, amb curt pedicel, en panícules terminals pubescents. Moltes de les flors són estèrils i, en caure, s’allarga el pedicel vellut, donant la característica aparença plomosa. Floreix a la primavera. El fruit és una drupa obovada, comprimida lateralment, glabra, de color marró a la maduresa.

ATENCIONS: És una espècie molt rústica, poc exigent en relació al sòl, però que estiga ben drenat perquè l’excés d’aigua perjudica les arrels, en canvi resisteix la sequera. Prefereix una ubicació assolellada i temperatures suaus, perquè no suporta hiverns molt freds. Admet poda de formació i de manteniment a finals de l’hivern.

CONSELLS: En jardineria s’empra com arbust solitari o en grups, apreciat pels efectes cromàtics de les inflorescències plomoses i, especialment a la tardor per la canviant coloració de les fulles. És ideal per a jardins petits.

Multiplicació per esqueix amb hormones d’arrelament o murgó en primavera. Per llavor, sembrat a la tardor, pot perdre les propietats ornamentals de la planta mare.

Plagues i malalties: L’excés de reg provoca l’atac de fongs.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Cotinus deriva del grec antic “κότινος cótinos” olivera silvestre, nom que Plini atribuïa a un arbust dels Apenins de fusta vermella del qual s’obtenia un colorant porpra.

L’epítet específic coggygria del grec “κοκκυγέα coccygéa” cotxinilla de la qual s’obté un tint, antic nom emprat per Teofrast per aquesta planta tintòria.

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 267. 1753. Amb el nom de Rhus cotinus. Amb el nom actualment acceptat de Cotinus coggygria va ser publicada per Giovanni Antonio Scopoli (Scop.) en Flora Carniolica, Editio Secunda 1: 220. 1771.

Hi ha diversos conreessis com 'Royal Purple', amb fulles color porpra, i 'Flame' que torna el verd de les fulles en roig-taronja a la tardor, que han guanyat el Premi de Mèrit del jardí de la Royal Horticultural Society.

Família Anacardiaceae

Xeflera grossa

Castellà: Cheflera. Árbol paraguas. Árbol pulpo. Portuguès: Árvore de guarda-chuva. Árvore polvo. Brassaia. Amate. Anglès: Queensland umbrella tree. Octopus tree. Amate. Francès: Arbre ombrelle. Alemany: Großblättrige Schefflera, Regenschirmbaum. Queensland-Strahlenaralie

NOM CIENTÍFIC: 

Schefflera actinophylla (Endl.) Harms

SINÒNIMS: 

Brassaia actinophylla Endl.; Aralia longipes W.Bull.  

DESCRIPCIÓ: Arbre perennifoli procedent de les zones humides d’Austràlia, Nova Guinea i Java, de fins 15 metres d’alçada (en cultiu no sol passar dels 7-8 m.) ramificat des de la base amb varis troncs prims d’escorça gris clar i llisa, que sovint creix com hemi-epífita sobre altres arbres als boscs d’on és originària. Les fulles són alternes, verdes, palmades, compostes per grups de 5-12 folíols que semblen fulles individuals, de forma ovada i marge enter, que surten radialment de l’àpex del pecíol que mesura entre 30 i 60 cm. Les flors apareixen panícules terminals roges, de llargues espigues, que sobresurten per damunt del fullatge com si foren els radis d’un paraigües, amb petites flors roges en una prolongada floració que dura varis mesos, des de principis de l’estiu fins la tardor. Fruit en drupa globosa format per 10-12 baies rodones de color negre quan maduren.

ATENCIONS: Es conrea com arbre ornamental en àrees de clima temperat o càlid perquè no suporta les gelades. Necessita molta llum i reg moderat en sòls ben drenats i fèrtils. Com a planta de interior ha d’ubicar-se a prop d’una finestra o fon de llum abundant, sense sol directe que pot cremar les fulles. Regar quan el substrat estigui un poc sec i ruixar les fulles, a poder ser amb aigua que no tingui calç que les tacaria.

CONSELLS: En parcs i jardins tropicals i com a planta de interior però en aquest cas no florirà. Les arrels són molt agressives

Multiplicació per esqueixos o per llavor sembrant a principis de la primavera

Plagues i malalties: Excés d’aigua i falta de llum fan groguejar i caure les fulles. Pot patir malalties com fumagina o oïdi, i por agafar plagues com cotxinilla, cotonet, aranya roja o poll.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:  El genèric Schefflera està dedicat al botànic alemany del segle XVIII Jacob Christoph Scheffler. L’epítet específic actinophylla deriva del grec “ἀκτίς, -ῖνος àktis, àktinos” fes, i de “φύλλον phýllon” fulla, és a dir, amb fulles compostes de lòbuls profundament dividits disposats de forma radial.

Aquesta espècie va ser descrita per primera vegada per Stephan Friedrich Ladislaus Endlicher (Endl.) i publicada en Novarum Stirpium Decades 1: 89. 1839. com Brassaia actinophylla. Amb el nom actualment acceptat de Schefflera actinophylla va ser descrita per Hermann August Theodor Harms, (Harms.) i publicada en Die Natürlichen Pflanzenfamilien 3(8): 36. 1894.

Família Araliaceae

Rosella de Califòrnia

Castellà: Amapola amarilla. Amapola de California. Fernandos. Portuguès: Papoila da Califórnia. Papoila da jardim. Francès: Pavot de Californie. Italià: Escolzia californica. Eschscholzia. Anglès: Californica-poppy. Alemany: Eschscholtzie. Kalifornischer Mohn. Kappenmohn. Schlafmützchen. Neerlandès: Slaapmutsje. Grec: Εσχόλτζια καλιφόρνιας. Xinès: hua ling cao.

NOM CIENTÍFIC: Eschscholzia californica Cham.

SINÒNIMS: Chryseis californica (Cham.) Lindl.  

DESCRIPCIÓ: Planta procedent de Nord-Amèrica, anual, amb tiges de fins 65 cm d’alçada, amb fulles molt dividides, 3-pinnatisectes o 3-pinnatipartides, amb segments linears i un llarg pecíol, de color verd glauc; flors solitàries de color taronja, de 2-4 cm de diàmetre, amb el calze format per quatre sèpals soldats formant un caputxa. Quatre pètals ovats, crenats, de color taronja o grocs, sovint amb una taca obscura a la base. Nombrosos estams amb anteres grogues. Gineceu d’ovari súper amb un sol estigma molt fi. Floreix de maig fins l’octubre. Fruit en càpsula allargada de fins vuit centímetres.

ATENCIONS: Tolerant a la sequera. Prefereix sòls secs, arenosos i nitrificats amb bon drenatge. Requereix exposició a ple sol per oferir la millor floració.

CONSELLS: La rosella de Califòrnia s'utilitza sovint en barreja de flors silvestres. Les flors es tanquen a la nit i s'obren quan el sol els toca cada matí, obrint els pètals sedosos que semblen fràgils, però, com sovint passa amb la família de la rosella, duren i aguanten sorprenentment bé, fins i tot en condicions de pluja i vent.

Hi ha nombrosos conreessis amb una ampla gama de colors, com per exemple: ‘Appleblossom Bush’ amb flors rosa amb ratlles vermelles; 'Apricot Chiffon' groc rosat amb rosa i taronja; 'Dali' vermell; 'Rose Chiffon' rosa i blanc.

A causa de la seva bellesa i facilitat de creixement, aquesta planta s’ha naturalitzat a moltes parts del món, com per exemple a les Illes Canàries, tornant-se invasora d’espais naturals.

Multiplicació: Plantar les llavors, sense tractament previ, a la tardor o a la primavera, directament on es desitgen les roselles, ja que no es trasplanten bé. La germinació és ràpida.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:  El nom del gènere Eschscholzia és en honor del naturalista estonià Johann Friedrich Gustav von Eschscholtz (1793 - 1831). Entre 1815 i 1818 va exercir de metge a la nau russa Rurick en una expedició en la que va coincidir amb el botànic Adelbert von Chamisso. Es van fer amics íntims pel que el botànic va denominar la rosella de Califòrnia amb el seu nom.

El nom específic californica és un epítet geogràfic que indica el seu origen a l’estat de Califòrnia, un dels Estats Units d’Amèrica.

Aquesta planta va ser adoptada com a símbol de l'estat nord-americà de Califòrnia, però abans ja s’emprava tradicionalment pels natius i pobladors rurals com analgèsica i sedant.

Eschscholzia californica va ser descrita per Ludolf Karl Adelbert von Chamisso (Cham.) i publicada en Horae Physicae Berolinenses 74–75, pl. 15. 1820.

Família Papaveraceae

Brahea aculeata

Castellà: Palmilla. Anglès: Sinaloa hesper palm. Aculeata Fan Palm.

NOM CIENTÍFIC: 

Brahea aculeata (Brandegee) H.E.Moore

SINÒNIMS: Erythea aculeata Brandegee

DESCRIPCIÓ: Petita palmera endèmica del sud-oest de Mèxic, concretament de Durango, Sinaloa i Sonora, amb una alçada màxima de cinc metres i un diàmetre del tronc inferior al pam. Les fulles són palmades, de color verd un xic grogós, amb un pecíol armat d’agullons als marges. Les flors són blanques i els fruits bruns o negrosos quan maduren

ATENCIONS: Planta molt rústica que suporta temperatures altes i sòls molt secs i poc profunds i, a més a més, pot resistir temperatures sota cero (-9^oC). Requereix, per tant, reg amb moderació, ubicació a ple sol i bon drenatge.

CONSELLS: És ideal per a petits jardins per la poca alçada, no passa dels quatre metres. Tot i això, i a les poques exigències, es estrany veure-la cultivada.

Multiplicació per llavor, posant-les a remulla 48 hores abans. Germinen en 5-9 mesos.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Brahea és en honor de l'astrònom danès Tycho Brahe (1546–1601). Les mesures dels estudis de Brahe sobre el moviment de Mart (i en particular del seu moviment retrògrad) van ser essencials perquè Kepler pogués formular les tres lleis de Kepler que regeixen el moviment dels planetes i que van servir posteriorment de base a la llei de la gravitació universal de Newton.

L’epítet específic aculeata ve del llatí “aculeatus,-a, -um” que significa que té espines, agullons, que és punxant, pels pecíols amb agullons.

Aquesta espècie va ser descrita per primera vegada per Townshend Stith Brandegee, i publicada en Zoë 5: 196–197. 1905, amb el nom de Erythea aculeata. Amb el nom actualment acceptat de Brahea aculeata va ser publicada per Harold Emery Moore en Principes 24: 91. 1980.

Família Arecaceae (Palmae)

Areca australiana

Castellà: Palma alejandra. Palma real australiana. Francès: Palmier Alexandre. Anglès: Alexandra's palm. King's palm. Northern Bangalow palm. Neerlandès: Australische koningspalm.

NOM CIENTÍFIC: Archontophoenix alexandrae (F.Muell.) H.Wendl. & Drude

SINÒNIMS: Ptychosperma alexandrae F.Muell. 

DESCRIPCIÓ: Palmera elegant, monoica, procedent de la zona tropical d’Austràlia, amb un sol tronc de color verdós, anellat i més ample a la base, que pot arribar als 20 metres d’alçada i 20 cm d’ample. A la part alta del tronc està el capitell, verd brillant. Les fulles són pinnades, sense espines, de curt pecíol i lleugerament arquejades, el que hi confereix certa gràcia. Folíols d’uns 60 cm, verds per l’anvers i un poc grisosos pel revers. Les flors apareixen en curtes inflorescències molt ramificades, que surten baix del capitell, amb flors blanquinoses o verdoses. Surten en grups de tres, on les laterals són masculines i la central femenina. Fruits en drupa, globosos, de poc més d’un centímetre, de color roig quan maduren.

ATENCIONS: Necessita bona il·luminació i humitat ambiental, pel que cal plantar-la en llocs resguardats del sol directe i dels vents secs, i regar en abundància. Requereix un sòl ric en nutrients i ben drenat. Quan és adulta pot suportar gelades lleugeres però de jove ha d’estar protegida del fred. És aconsellable polvoritzar les fulles amb abono foliar. No cal podar perquè va deixant caure les fulles velles.

CONSELLS: En jardineria s’empra com exemplar aïllat o en grups amb els troncs molt junts. També en contenidors per a patis interiors amb humitat ambiental i ben il·luminats.

Multiplicació per llavors que germinen en 2-3 mesos si prèviament les hem tingut a remulla entre 24 i 72 hores. Sembrar en primavera o estiu.  

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Archontophoenix deriva del grec “archontos” jefe, cabdill, i “Phoenix” el gènere de la palmera datilera (Phoenix dactylifera) en al·lusió a la seua elegància i majestuositat. L’epítet específic alexandrae és en honor de la princesa Alexandra de Dinamarca (1844-1925), que va ser reina i esposa d’Eduard VII d’Anglaterra.

Aquesta palmera va ser descrita i publicada per Ferdinand Jacob Heinrich von Mueller,  com Ptychosperma alexandrae, en Fragmenta Phytographiæ Australiæ 5: 47–49, t. 43–44. 1865. Amb el nom actualment acceptat de Archontophoenix alexandrae va ser publicat per Hermann A. Wendland, i Carl Georg Oscar Drude en Linnaea 39: 212. 1875.

Família Palmae (Arecaceae)

Lilà. Lilac.

Sinamomo. Arbre de Sant Josep. Castellà: Lilo. Lila. Lilero. Gallego: Cinamomo. Èuscara: Amatxi-lili. Portuguès: Lilas. Lilaz. Francès: Lilas. Lilas commun. Lilas des jardins. Italià: Fior-di-maggio. Lillà. Serenella. Anglès: Common lilac. Lilac tree. Alemany: Gartenflieder. Gemeiner Flieder. Gewöhnlicher Flieder. Wild Flieder. Neerlandès: Gewone Sering. Grec: Γραμάνια. Λιλά. Πασχαλιά. Σύριγγα η κοινή.

NOM CIENTÍFIC: Syringa vulgaris L.

SINÒNIMS: Syringa vulgaris var. alba Weston  

DESCRIPCIÓ: Arbust o petit arbre caducifoli de fins 5 metres d’alçada, procedent de Rumania i la Península Balcànica, de tiges fistuloses ramificades des de la base, amb fulles oposades, peciolades, de limbe ovat, base arrodonida i apiculades, amb el marge enter que mesuren entre 4 i 10 cm de llargues. Les flors apareixen en grans inflorescències terminals en panícula, emeten un suau i agradable aroma, hermafrodites, tetràmeres, amb curt pedicel. Calze campanulat amb quatre dents, glabre i persistent. Corol·la gamosèpala, amb un tub llarg acabat en quatre lòbuls més curts que el tub, de color lila, blanc, rosa, o púrpura, segons els conreessis. Androceu amb dos estams adnats al tub de la corol·la, inclosos o lleugerament exserts, d’anteres grogues. Gineceu amb estil i estigma bilobat. Floreix en abril i maig. Fruit  en càpsula bivalva ovoide allargada, de color negrós quan madura.

ATENCIONS: És una plant rústica. Prefereix sòl calcari i passar fred per oferir floracions abundoses, però necessita reg abundant en èpoques de calor. Cal tindre en compte que floreix en las branques de l’any anterior, pel que només cal podar per eliminar branques mortes o danyades.

CONSELLS: En jardineria s’empren per formar massissos o com exemplars aïllats. També en contenidor per les terrasses o els patis.

Multiplicació per llavor amb un període d’estratificació a 4^o C de 50 dies. Per esqueix és complicat perquè cal aprofitar el brots nous a la primavera i plantar-los en un lloc que mantingui la humitat ambient per aconseguir que arrelen sense marcir-se. De vegades s’empra l’empelt sobre peus de Ligustrum o de Fraxinus, especialment per reproduir conreessis determinats.

Plagues i malalties: Pot patir taques en les fulles, rovell i virosis, i plagues com la cotxinilla i diverses arnes.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Syringa deriva del grec “syrinx, -ingos” ("Syringa" en llatí) que definia el càlam, una canya buida i tallada que servia per escriure; també les varetes amb medul·la esponjosa que , al buidar-la, queda una vareta a manera de flauta. Syrinx també era el nom d’una nimfa que va ser convertida en canya. L’epítet específic vulgaris del llatí “vulgaris, -e”, que significa vulgar, comú, ordinari, per ser una planta corrent i abundosa.

En medicina popular s’empren les fulles com tònic i febrífug. De les flors s’extrau una essència utilitzada en perfumeria, i amb les tiges buides se’n fan flautes. En jardineria ès una planta molt emprada per les flors aromàtiques des de que, a través de l’Imperi Otomà, s’introduí als jardins europeus al segle XVI.  

Syringa vulgaris va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 9. 1753.

Família Oleaceae

Malva del Cap

Malva imperial. Castellà: Malva del Cabo. Malva imperial. Malvita. Malvasttro. Francès: Mauve africaine. Anglès: African mallow. Cape mallow. Alemany: Echtes (Fleißiges) Lieschen, Kap-Malve, Zimmermalve.

NOM CIENTÍFIC: 

Anisodontea capensis (L.) D.M.Bates

SINÒNIMS: Malva capensis L.

DESCRIPCIÓ: Planta herbàcia o sub-arbustiva, perennifòlia, que pot atènyer més d’un metre d’alçada, provinent d’Àfrica del Sud, amb fulles palmades, amb tres lòbuls de marge irregularment dentat i color verd obscur. Les flors surten a l’axil·la de les fulles, amb peduncle de fins 4 cm de llarg, semblem les flors de l’hibisc de la Xina (Hibiscus rosa-sinensis) però més petites, és a dir, amb cinc pètals lliures que no es solapen, de color vermell fosc, porpra o rosa intens, amb la columna estaminal que caracteritza les malvàcies., amb anteres negres i estigmes vermells i capitats. Tres bractèoles lliures i lanceolades. Calze amb cinc sèpals. Floreixen des de mitjan primavera fins mitjan tardor.  El fruit és un esquizocarp.

ATENCIONS: No és exigent edàfic, perquè creix bé en qualsevol tipus de sòl, pobres i calcaris inclosos. Gaudeix del sol però en climes calorosos com el mediterrani pot estar en mitja ombra. Una vegada arrelat no necessita molt de reg, doncs suporta bé la sequera moderada. També suporta les gelades moderades de fins -10^oC.

CONSELLS: En jardineria s’empra per formar bordures o grups. També es pot conrear en test i jardineres per patis i terrasses. Per aconseguir un port més compacte cal podar-la després de la floració. En època de floració cal adobar-les cada dues o tres setmanes.

Multiplicació per llavor a la primavera o per esqueix entre març i abril, en una barreja de turba i arena.

Plagues i malalties: No és molt sensible a plagues ni malalties però l’excés d’humitat pot facilitar que siga atacada pel rovell. 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Anisodontea  deriva del grec “ἄνισος anissos” divers, i de “ὀδών odón” dent, en referència al marge de les fulles amb dents irregulars. Lèpítet específic capensis és un epítet geogràfic que ve de “Caput Bonae Spei” Cap de Bona Esperança, la província de Ciutat del Cap, Sudàfrica.

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada, per primera vegada, en Species Plantarum 688. 1753. Amb el nom actualment acceptat de Anisodontea capensis va ser publicada per David Martin Bates en Gentes Herbarum; Occasional Papers on the Kinds of Plants 10(3): 327–331. 1969.

Família Malvaceae

Sèdum

Castellà: Sedum. Francès: Orpin de Palmer.

NOM CIENTÍFIC: Sedum palmeri S. Watson

DESCRIPCIÓ: Planta petita, procedent de Mèxic, que a penes arriba a fer un pam d’alçada, amb tiges que emeten arrels per les cicatrius de les fulles. Les fulles són sèssils, carnoses i planes, disposades en roseta laxa, de color verd glauc i, de vegades, el marge rogenc. Fa unes inflorescències en cima multípara amb flors de color groc ataronjat que surten a finals de l’hivern, amb cinc pètals en forma d’estrella i nombrosos estams més llargs que els pètals.

ATENCIONS: És prou rústica. Vegeta bé en qualsevol tipus de sòl, si està ben drenat, suporta gelades de fins -9^oC i la calor; una vegada establerta suporta la sequera, i pot estar ubicada a ple sol o ombra parcial. A més no requereix cap tipus de manteniment

CONSELLS: S’empra com planta cobertora en rocalles i zones sense reg, i també jardineres o en test en terrasses i balcons.

Multiplicació per esqueix a la primavera, per llavor o per fulla, que arrela amb facilitat en contacte amb el terra.

Plagues i malalties: És resistent a plagues i malalties però l’excés d’humitat pot podrir les arrels

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Sedum   deriva del llatí “sedum, -i” que era el nom que rebien diverses crassulàcies. Hi ha autors que fan derivar el nom del llatí “sedo (sedare)”, que significa calmar, mitigar, perquè les fulles d’algunes espècies calmaven el dolor de les ferides. Altres diuen que procedeix del llatí “sedeo (sedere)” que significa seure, perquè són plantes apegades al sòl, però sembla que les dues són errònies.

L’epítet específic palmeri és en honor d’Ernest Jesse Palmer (1875-1962) un botànic autodidacta nat a Anglaterra però que va migrar als EE.UU als 14 anys, on va explorar i arreplegar plantes. 

Sedum palmeri va ser descrita per Sereno Watson i publicada en Proceedings of the American Academy of Arts and Sciences 17: 355. 1882.

Família Crassulaceae