dilluns, 27 de febrer del 2017

Muhlenbergia capillaris


Castellà: Mulenbergia caplaris. Anglès: Hairawn muhly. Gulf muhly. Pink hair grass. Cotton Candy Grass.

NOM CIENTÍFIC
Muhlenbergia capillaris (Lam.) Trin.

SINÒNIMS: Stipa capillaris Lam.; 
Trichochloa capillaris (Lam.) DC.  

DESCRIPCIÓ: Herba cespitosa perenne, procedent del sud-oest dels EEUU i part de Mèxic,   de fins 90 cm d’alçada amb fulles linears de 15-35 cm de llargues i 2-3,5 cm d’amples a la base que van fent-se més estretes segons s’acota a l’àpex, verdes durant l’estiu i van prenent una coloració semblant al coure a la tardor. Espiguetes amb 1-2 flors de color porpra-rosa que creixen de baix a dalt, amb llargs i prims pedicels, formant raïms amb aspecte plomós, donant l’aparença de núvol a sobre de l’herba. Floreix a la tardor, sobre setembre i octubre. Fruit en cariopsi allargat de color canyella. Hi ha diversos conreessis com ‘White Cloud' de flor blanca, o ‘Rosa Muhly’ de color rosa més intens.  


ATENCIONS: És una planta rústica i fàcil de conrear amb poques exigències. És resistent a la sequera, si no és prolongada, i creix bé a ple sol i en llocs ombrívols. Prefereix un sòl lleugerament àcid (pH 5,5 a 6,5) però vegeta bé en sòl calcari si està ben drenat. Suporta gelades de menys de -10oC. És útil en jardineria de baix manteniment.

CONSELLS: S’empra com a planta de cobertura o en grups per ser una planta amb una delicada bellesa. Cal una poda anual per que rebroti amb força. Atrau els insectes beneficiosos com la marieta

Multiplicació per llavor o divisió de mata. És fàcil de controlar perquè no es propaga mitjançant rizomes

Plagues i malalties: És molt resistent a plagues i malalties

Muhlenbergia capillaris del Jardí Botànic de València

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Muhlenbergia és en honor d'Henry Ernest Muhlenberg (1753-1815), un pastor luterà, botànic autodidacta, que va ser un dels primers membres de l'American Philosophical Society (APS), la primera associació científica al Nou Món, fundada per Benjamin Franklin, John Bartram, i altres. L’epítet específic capillaris deriva del llatí “capillare” com el cabell, és a dir amb òrgans prims com els cabells.

Primerament va ser descrita per Jean Baptiste Lamark i publicada amb el nom de Stipa capillaris en Tableau encyclopedique et methodique des trois règnes de la nature: Botanique 1: 158. 1791. (3 Mar 1791). Més tard, amb el nom, acceptat actualment, de Muhlenbergia capillaris, va ser publicada per Carl Bernhard von Trinius (Trin.) en De Graminibus Unifloris et Sesquifloris 191–192, 296, t. 5, f. 15. 1824.

Va ser la més votada per ser declarada com la planta de l’any en 2012 pel Garden Club of America

Família Gramineae (Poaceae)

dimarts, 21 de febrer del 2017

Mimosa blava


Mimosa de port Jackson. Castellà: Acacia de hoja azul. Mimosa. Francès: Mimosa bleuâtre. Mimosa Orange. Italià: Acacia saligna. Anglès: Blue-leaved Wattle. Orange Wattle. Port jackson Willow. Alemany: Weidenblättrige Akazie. Grec: Ακακία. Κυανόφυλλη.

NOM CIENTÍFIC: 
Acacia saligna (Labill.) Wendl.

SINÒNIMS: 
Mimosa saligna Labill.; 
Acacia cyanophylla Lindl.

DESCRIPCIÓ: Petit arbre, procedent d’Austràlia, que pot assolir els 9 metres d’alçada, tot i que no sol sobrepassar els quatre metres, amb tronc curt i vermellós que, de vegades, ramifica a prop del terra, prenent així l’aspecte d’arbust. 

Les fulles són en realitat fil·lodis de consistència coriàcia, de color verd blavós, que poden fer fins un pam de llargària i 3-5 centímetres d’amplada, llargament lanceolats i amb un nervi central prou marcat. 

Les flors apareixen entre febrer i maig en raïms axil·lars de glomèruls de color groc. Cada glomèrul porta entre 25 i 55 flors de calze acampanat i corol·la també acampanada, amb nombrosos estams exserts. 

Fruit en llegum aplanat que s’estreny entre les llavors, de color marró quan madura. Les llavors estan proveïdes d’eleosoma per a que les formigues dispersen les llavors.


ATENCIONS: És indiferent edàfic, és a dir, que es desenvolupa en sòls calcaris o silícics. Regar quan el terra sigui sec per evitar embassament, perquè suporta la sequera i el substrat humit, sempre que estigui ben drenat. Tolera diversos tipus de clima, inclús gelades lleugeres. Per gaudir plenament de la seua floració cal plantar-la a ple sol. Té una moderada tolerància a la sal, raó per la qual pot emprar-se en jardins de primera línia de costa. La fusta és trencadissa, pel que cal podar i ubicar els exemplars en llocs protegits del vent

CONSELLS: S’empra en jardins petits , com exemplar aïllat, en grup o en alineacions de places i carrers. Sovint s’usa com arbust perquè ramifica des de molt baix. Per la seua rusticitat pot convertir-se en una planta invasora. És de ràpid creixement i les arrels molt agressives.

Multiplicació per llavors que cal posar en aigua calenta per trencar la latència durant 48 hores. També es pot reproduir per esqueix però, en aquest cas, és més lent.  

Plagues i malalties: És sensible a la cotxinilla i pot ser atacada pel fong Uromycladium tepperianum

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Acacia deriva del grec “ακακια akakía” que és una repetició de “ακέ ακις aké akís” agulla, punta, espina, perquè moltes de les acàcies porten fortes espines. Amb aquest nom Teofrat i Dioscòrides denominaven una espècie d’Acacia egípcia. L’epítet específic saligna deriva de “salix, -icis” salze, i el sufix !-inus, -a, -um) que indica paregut, semblança, és a dir, semblant al salze, perquè les fulles són paregudes a les fulles de salze.


A banda de l’ús com planta ornamental també es fa servir per la revegetació, farratge per animals, rehabilitació de terrenys miners, tallavents, estabilització de dunes i llenya. Malgrat les diferents utilitats al sud d’Àfrica s’ha convertit en un gran problema desplaçant la flora autòctona i envaint cultius.

Aquesta espècie va ser descrita per primera vegada per Jacques Julien Houtou de Labillardière (Labill.) i publicada en Novae Hollandiae Plantarum Specimen 2(24): 86, pl. 235. 1806[1807]. Poc després va ser publicada per Heinrich Ludolph Wendland, amb el nom actualment acceptat de Acacia saligna, en Commentatio de Acaciis Aphyllis 4: 26. 1820.

Família Leguminosae (Fabaceae, Mimosaceae)

diumenge, 12 de febrer del 2017

Aloc. Alís. Agnocast


Arbre de Sant Josep. Herba de la castedat. Pebre bord. Ximbla. Castellà: Gatillo casto. Hierba de la castidad. Pimentera. Zausgatillo. Portuguès: Liamba. Anho-casto. Agno-puro. Árvore-da-castidade. Pimenteiro-silvestre. Italià: Aino. Lágano. Agno-casto. Francès:  Arbre au poivre. Gattilier. Anglès: Vitex, Chaste tree, Chasteberry. Alemany: Mönchspfeffer.  Keuschbaum. Keuschlamm. Neerlandès: Monnikspeper. Kuisheidsboom, Grec: Αγνός. Αγνία. Λυγαριά. Λύγος.

NOM CIENTÍFIC: Vitex agnus-castus L. 

SINÒNIMS: Vitex agnus Stokes; Vitex latifolia Mill.  

DESCRIPCIÓ: Petit arbre o arbust caducifoli, que habita el contorn de la regió mediterrània, que pot assolir els 6 metres d’alçada, amb tiges joves quadrangulars i pubescents. Les fulles són oposades, peciolades, palmades, amb 5-7 lòbuls lanceolats, aguts i enters, verds per l’anvers i grisosos pel revers. Les flors són flairoses, es disposen en verticil·lastres cimosos que formen una panícula terminal o axil·lar. Flors hermafrodites petites, amb el calze campanulat i tomentós acabat en cinc dents triangulars. Corol·la bilabiada, amb el llavi superior amb dos lòbuls i el inferior amb tres. Quatre estams i un estil acabat en estigma bífid. Floreix a l’estiu, entre juny, juliol i agost. Les flors són de color blau però hi ha varietats amb flors blanques o rosades. Fruit en drupa globosa que sobresurt del calze.


ATENCIONS: A la natura viuen sobre sòls humits, prop dels torrents, rambles i riberes, a prop de la mar, el que ens indica les seues preferències: humitat, sòls ben drenats preferentment silícics i temperatures temperades. Prefereix una ubicació assolellada o a mitja ombra. Suporta gelades però creix amb dificultats en sòls calcaris.

CONSELLS: Admet la poda, i cal practicar-la per fer més compacte l’arbust o, si és el cas, per afavorir el creixent com arbret.

Multiplicació per llavor sense cap tractament previ, o mitjançant esqueix amb hormones de creixement. És de creixement lent.

Plagues i malalties: Poden ser atacar per trips però el problema més corrent és la putrefacció de les arrels per excés d’humitat.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Vitex ve del llatí “vitex-icis” que denominava una planta que servia per confeccionar cistelles. L’epítet específic agnus-castus ve de “agnus”, que és la llatinització del grec “agnos” cast, per les propietats de calmar els apetits sexuals, i castus que és una redundància, ja que significa el mateix.


En medicina popular s’han emprat les fulles com anafrodisíac i hipoglucemiant, i les arrels com antiberrugós. La infusió de les llavors tenen propietats diürètiques, estimulants, carminatives i normalitza la menstruació. Les flors repel·leixen els insectes.

Vitex agnus-castus va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 2: 638 [as "938"]. 1753.


Família Labiatae (Lamiaceae)

divendres, 3 de febrer del 2017

Albízia plomosa. Albízia borda


Castellà: Albizia de plumas. Albízia amarilla. Gallego: Albizia amarela. Portuguès: Albizia. Giesta. Francès: Albizzie à crête. Anglès: Cape Wattle. Plume Albizia. Stinkbean. Alemany: Federbuschalbizie.

NOM CIENTÍFIC: 
Paraserianthes lophantha (Willd.) I.C.Nielsen

SINÒNIMS: 
Acacia lophantha Willd.; 
Albizia lophantha (Willd.) Benth.

DESCRIPCIÓ: Petit arbre perennifoli i sense espines, procedent d’Austràlia, que surt de vegades com a subespontània, i pot assolir els 7 metres d’alçada, amb ramatge desordenat. Les fulles són alternes, compostes, bipinnades, formades per folíols oblongs, petits i asimètrics, molt semblants a les de les acàcies. Les flors surten en inflorescències en raïms axil·lars, de color groc, semblants a les flors de l’acàcia de Constantinoble (Albizia julibrissin) però, a diferència d’aquest, les té repartides al voltant d’un eix que recorda un raspall neteja-tubs. Calze pubescent de cinc dents. Corol·la també pubescent amb cinc pètals. El que fa atractiva la floració no són els pètals, sinó els nombrosos estams, excepcionalment llargs, de color groc verdós. Floreix a l’estiu, entre juny, juliol i agost. Fruit en llegum amb la beina comprimida lateralment de color marró, de fins 10 cm de longitud, que conté 6-12 llavors negres brillats.

ATENCIONS: És de ràpid creixement, molt rústica, doncs suporta tot tipus de sòls, inclús els pobres, si estan ben drenats. Només demana un poc d’humitat. Gaudeixen del ple sol i temen les gelades quan són joves. En jardineria cal ubicar-lo en llocs protegits del vent, doncs té la fusta trencadissa.

CONSELLS: Es planta en petits jardins, alineacions de carrers i places però cal tindre compte doncs en alguns llocs s’ha convertit en una planta invasora, escapada dels jardins i naturalitzada en llocs secs i assolellats.

Multiplicació per llavors a les quals només cal posar a remulla per reblanir la coberta.

Plagues i malalties: No solen ser atacats per plagues ni malalties.


ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Paraserianthes deriva del grec “πᾰρἆ pará” proper, veí, "σηρ ser" fil de seda i “ανϑοϛ ánthos” flor, és a dir, amb flors com plomalls de fils de seda. Altres autors simplifiquen dient que està format pel vocable grec grec “πᾰρἆ pará” proper, semblant, i el gènere Serianthes, el que ve a ser el mateix.

L’epítet específic lophantha ve del grec “λόφος lóphos” plomall, cresta, i de “ἄνϑοϛ ánthos” flor, és a dir, de les flors amb cresta o plomall.  

El gènere del sinònim Albizia està dedicat a Filippo Degli Albizzi, un naturalista italià del segle XVIII, que va ser el primer en introduir Albizia julibrissin en Europa, cap als anys 1740 des de Constantinoble.

El Baró Ferdinand von Mueller (1825-1896) va donar llavors de P. lophantha als primers exploradors d’Austràlia per a que els plantessin als seus campaments i, així, els arbres indicarien les rutes per les que viatjaven, doncs de forma natural només sortien al sud-oest de la costa occidental d’Austràlia.

Aquesta espècie va ser descrita, en primer lloc, per Carl Ludwig von Willdenou (Willd.) i publicada en Species Plantarum. Editio quarta 4(2): 1070–1071. 1806. amb el nom de Acacia lophantha. Amb el nom actualment acceptat de Paraserianthes lophantha va ser publicat per Ivan Christian Nielsen en el Bulletin du Muséum National d'Histoire Naturelle, Section B, Adansonia. sér. 4, Botanique Phytochimie 5(3): 326. 1983[1984].


Família Leguminosae (Fabaceae, Mimosaceae)

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...