Gessamí d’hivern

Jasminum mesnyi als Vivers de València

Gessamí groc. Llessamí. Castellà: Jazmín amarillo. Jazmín de invierno. Jazmín japonés. Jazmín prímula. Francès: Jasmin primevère. Anglès: Primose jasmine. Japanese jasmine. Yellow jasmine. Xinès: ye ying chun. 野迎春

NOM CIENTÍFIC: Jasminum mesnyi Hance

SINÒNIMS: Jasminum primulinum Hemsl. ex Baker        

DESCRIPCIÓ: Arbust enfiladís procedent de la Xina, d’on és endèmica, sempre verda als climes temperats però que perd les fulles als climes més freds. Emet llargues tiges, de secció quadrangular, de fins tres metres que pengen, amb fulles de distribució oposada, trifoliades, amb folíols lanceolats, de color verd lluent que contrasta amb les flors axil·lars, solitàries, amb corol·la simple o semidoble de fins tres centímetres de diàmetre, de color groc i fragants. Fruit esfèric de color obscur, de menys d’1 cm de diàmetre.

ATENCIONS: Prefereix el sol però funciona bé a mitja ombra. Suporta gelades de fins -5^o C si no es prolongada. Creix en sòl àcid o calcari però ric i ben drenat. Necessita un reg moderat. Si s’adoba en primavera tindrà una major floració. Té un creixement molt vigorós, pel que requereix una poda regular, després de la floració.

CONSELLS: En jardineria s’empra per formar mates aïllades o, amb un suport adequat, com enfiladissa per cobrir murs i parets. També pot conrear-se en test. Té una llarga i espectacular floració, des de finals d’hivern, durant la primavera i l’estiu.

Multiplicació per esqueix de tiges semidures, deixant alguna fulla, a finals de l’estiu. També poden aprofitar-se els fillols o per murgonat.

Plagues i malalties: És molt resistent a plagues i malalties però ocasionalment poden patir atacs de pugons, aranya roja o cotxinilla, així com problemes de fongs.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Jasminum deriva de l’àrab “yasmin”, que significa regal de Déu.  Per a altres autors l’arab “jasmin” significa flor blanca, pel color de la flor del gesmil. 

L’epítet específic mesnyi honora el general William Mesny (1842 – 1919) que va servir com mercenari a l’exèrcit xinès però va recol·lectar plantes que enviava al cònsol britànic.

Jasminum mesnyi va ser descrit per Henry Fletcher Hance, i publicat en Journal of Botany, British and Foreign 20(230): 37. 1882.

Família Oleaceae

Ficus de l’Índia

Castellà: Laurel de indias. Francès: Arbre de l'intendance. Laurier d’Inde. Anglès: Indian laurel. Chinese banyan. Malayan banyan. Alemany: Chinesische Feige. Lorbeer-Feige. Indischer Lorbeer. Xinès: Rong shu. 細葉榕.Japonès: ガジュマル  

NOM CIENTÍFIC: Ficus microcarpa L.f. 

SINÒNIMS: Ficus microcarpa var. nitida F.C.Ho; Urostigma microcarpum (L. f.) Miq.  

DESCRIPCIÓ: Arbre de gran port, procedent del sud d’Àsia i Java, de ràpid creixement que pot assolir els 15 metres d’alçada (fins 30 metres al seu medi natural) amb una capçada densa i voluminosa, sostinguda per un tronc gruixut, d’escorça grisa i llisa, molt ramificat i amb arrels aèries que arrelen en tocar el sòl i acaben unint-se al tronc. Les fulles són persistents, de distribució alterna, oblanceolades de 2-5 cm i marge enter, àpex agut o acuminat, de color verd lluent i tacte coriaci, amb pecíol de fins 2 cm. Les flors tancades en siconi axil·lar i sèssil, que en madurar formarà el fruit, com tots els Ficus, una petita figa d’1 cm de diàmetre de color verd que es tornarà groc, rogenc i finalment marró obscur.

ATENCIONS: És una espècie tropical i per tant requereix un clima càlid i un ambient humit, tot i que pot suportar temperatures de fins 0^oC.  Prefereix la ubicació a ple sol, tot i que vegeta bé a mitja ombra. Sòl ric i ben drenat, deixant que la terra s’assequi entre dos regs.

CONSELLS: S’empra com arbre d’ombra en carrers, parcs i jardins en zones de clima temperat i càlid. Es pot conrear com a planta d’interior en contenidor, apropiat en zones fredes, i també és una espècie molt utilitzada per fer bonsais.  

Multiplicació per llavor germina amb facilitat sembrades en primavera, o per esqueix a l’estiu.

Plagues i malalties: Cal estar atent a l’acció de trips, aranya roja i cotxinilla

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Ficus és el nom que els antics romans donaven a la figuera. L’epítet específic microcarpa del grec “μικρός micrós” petit, i de “καρπός carpόs” fruit, és a dir, de fruit petit

Els fruits alimenten nombroses espècies d’ocells, el que converteix aquest arbre en un  important punt d’atracció per la fauna aviar urbana.

Es considera un arbre molt agressiu perquè pot créixer a les parets d’edificis, ponts i altres estructures, fins i tot de formigó. Les arrels poden alçar voreres i paviment. Les fulles són tòxiques si s’ingereixen

Ficus microcarpa  va ser descrit per Carles Linné el Jove i publicat en Supplementum Plantarum 442. 1781[1782].

Família Moraceae

Evònim del Japó

Castellà: Bonetero del Japón. Evónimo. Italià: Evonimo del Giappone. Anglès: Evergreen euonymus. Japanese spindle-tree. Evergreen Spindle. Alemany: Japanischer Spindelstrauch. Grec: Ευώνυμον ιαπωνικό. Xinès: dong qing wei mao.

NOM CIENTÍFIC: Euonymus japonicus Thunb.

SINÒNIMS: 

Masakia japonica (Thunb.) Nakai  

DESCRIPCIÓ: Arbust perennifoli, procedent del Japó i la Xina, que pot arribar als tres metres d’alçada, amb fulles verdes o variegades de distribució oposada i limbe oval, coriaci, amb el marge finament serrat. Les flors són menudes de color verd grogós, sense interès ornamental. Floreix entre maig i juliol. Fruit de color vermell que maduren a principis de l’hivern.

ATENCIONS: És una planta molt rústica. Prefereix ubicació a ple sol per evitar el fong oïdi al que és molt susceptible, i són resistents a les gelades no intenses. Indiferent a tipus de sòl però ric en matèria orgànica i ben drenat. Requereix reg no abundant però freqüent. Suporta molt bé les podes a finals de l’hivern.

CONSELLS: S’empra especialment per formar bardisses o en grups aïllats, però també es conrea en test i per topiària, perquè admet la poda freqüent.

Multiplicació per esqueix de fusta semidura a la primavera o estiu. Les llavors necessiten estratificació en nevera durant 3-4 mesos.

Plagues i malalties: Pot patir diferents malalties produïdes per fongs, especialment si no estan ubicades a ple sol. Les plagues més habituals són de pugons o cotxinilla.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Euonymus dertiva del grec “ἐῧ éu” veritable, perfecte, i de “ὄνομα ónoma” nom, fama, reputació, és a dir de bona reputació. Aquest nom va ser usat per Teofrast en sentit irònic perquè totes les parts de les plantes d’aquest gènere són verinoses. El nom específic, japonicus, és un epítet geogràfic que indica la procedència de l’espècie: Japó.

Euonymus japonicus va ser descrit per Carl Peter Thunberg (Thunb.) i publicat en Nova Acta Regiae Societatis Scientiarum Upsaliensis, ser. 2 3: 208. 1780.

Família Celastraceae

Assutzena. Lliri

Castellà: Azucena. Martagón. Lirio. Èuscara: Zitori. Portuguès: Lírio. Francès: Lys. Lis. Italià: Giglio. Anglès: Lyli. Alemany: Lilien. Neerlandès: Lelie

NOM CIENTÍFIC: Lilium sp.

DESCRIPCIÓ: Plantes bulboses, procedents de les regions temperades de l’hemisferi nord, la majoria d’Àsia, de les quals s’han desenvolupat diversos grups d’híbrids. Els bulbs són esquamosos i, tant les esquames com les arrels són carnoses. Per damunt del bulb, a la part soterrada de la tija, hi ha altres arrels que ajuden a l’absorció de nutrients i aigua. Les tiges poden arribar al metre d’alçada. Les fulles són lanceolades, de color verd intens i nervis paral·lels. Les flors surten a l’àpex de la tija i són grans, amb sis tèpals que formen un tub que s’obri lluint els seus colors amb una ampla gama entre el blanc, rosa, groc, taronja, marró, roig, llis o amb taques, i sempre fragants. Floreix a la primavera i l’estiu. El fruit és una càpsula amb nombroses llavors aplanades i alades. 

Hi ha tres grans grups de lliris al mercat: Híbrids asiàtics, amb poc perfum però amb una ampla gama de colors i flors grans. Híbrid oriental, molt aromàtic i flors majors però amb poca varietat de colors. I finalment el grup de Lilium longiflorum, amb una intensa fragància i flors blanques.

ATENCIONS: És una planta rústica però gaudeix de llocs assolellats, sòls profunds i ben drenats. Al jardí cal retallar la tija, quan acabi la floració, per davall de les flors, i deixar que la tija desaparegui. A l’època de brotació tornarà a sortir.

CONSELLS: S’empra com flor tallada, en test o en jardí. Per cultiu amb test cal deixar-lo a l’ombra el dies de molta calor.

Multiplicació: Tot i que poden multiplicar-se mitjançant les llavors, s’empra el sistema de reproducció per bulbets trets de l’esqueixat de les esquames del bulb.

Plagues i malalties: Hi ha un parell de coleòpters que es mengen les fulles i els tèpals de les flors. Poden patir atacs de pugons i trips. A més a més poden patir malalties provocades per fongs i virus.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Lilium ve del grec “λείριον leírion” possiblement derivat d’una paraula egípcia (hrrt) que significa flor. Potser per això el terme “lliri” s’aplica a nombroses plantes amb flor.

És una planta econòmicament important. Ocupa el cinquè lloc en el ranking de les flors més venudes del món.

La heràldica flor de lis és una representació de la flor de lilium que representa la bellesa, la força i la puresa. Lluís VII de França, durant la croada contra els sarraïns, al segle XII, va incorporar la flor de lis als escuts d’armes reials.

El gènere Lilium va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 1: 302. 1753. L’espècie tipus és Lilium candidum L.

Família Liliaceae

Palmera de Formosa

Castellà: Palmera de Formosa. Francès: Palmier de Formose. Aren de Taiwan. Anglès: Formosa palm. Taiwan sugar palm. Dwarf sugar palm. Taiwan arenga palm. Xinès: Shan zong.

NOM CIENTÍFIC: Arenga engleri Becc.

SINÒNIMS: Didymosperma engleri (Becc.) Warb.             

DESCRIPCIÓ: Palmera multicaule, procedent de Taiwan d’on és endèmica, que desenvolupa tiges, cobertes per una capa d’arpillera de color obscur, agrupades que poden arribar als quatre metres d’alçada i fins metre i mig de diàmetre. Les fulles  són pinnades amb pecíols de quasi dos metres i raquis de fins 3 metres; pinnes linears amb els marges lleument lobulats de 2 cm d’amplada i 40-50 cm de  llargues, amb el revers grisós. Inflorescències de fins 60 cm amb raïms de flors masculines d’entre 9-27 cm i raïms femenins majors, d’entre 27-32 cm; flors masculines i femenines sobre la mateixa planta, de color ataronjat. Floreix a la primavera i l’estiu. Fruit globós de 1,5 cm de diàmetre, de color taronja o roig. El fruit causa una reacció al·lèrgica severa a la pell.

ATENCIONS: Requereix un sòl ric i ben humit però millor drenat. Tolera els sòl calcari. No suporta la sequera i requereix bons regs a l’estiu. Necessita llum però en mitja ombra, protegida del sol directe. Tolera les gelades no intenses i de curta durada.  

CONSELLS: Molt decorativa i resistent al fred. És una palmera atractiva que transmet una bellesa tropical al paisatge. Per la curta alçada pot plantar-se com sotabosc protegit pal arbres de major altura. 

Multiplicació per llavors, a partir del mes o mes i mig de la maduració del fruit i havent-los posat a remulla prèviament. Les llavors de la mateixa collita poden germinar prompte o tardar un parell d’anys, per la gran variabilitat en el temps de germinació però de mitjana germinen en set mesos.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Arenga deriva de “aren” el nom vernacle en Malàisia de la palma Arenga pinnata. L’epítet específic engleri és en honor del botànic alemany Heinrich Gustav Adolf Engler (1844-1930), que va herboritzar als tròpics i va ser director dels Jardins Botànics i Geològics i del Museu de Berlín.

Els fruits són tòxics i contenen agulletes de cristall irritants pel que no hi ha que menjar-los mai i manejar-los amb precaució.

Arenga engleri va ser descrita per Odoardo Beccari i publicada en Malesia Raccolta ... 3: 184. 1889.

Família Palmae (Arecaceae)

Xiprer ploraner

Xiprer fúnebre. Castellà: Ciprés fúnebre, Ciprés llorón. Francés: Cyprès de Chine. Italià: Cipresso cinese. Anglès: Chinese Weeping Cypress. Alemany: Tränen-Zypresse. Xinès: bai mu.

NOM CIENTÍFIC: Cupressus funebris Endl. 

SINÒNIMS: Chamaecyparis funebris (Endl.) Franco  

DESCRIPCIÓ: Conífera procedent de la Xina i l’Himalaia, de forma columnar amb el tronc dret, de corfa grisenca amb escletxes longitudinals,  que pot assolir els 20 metres d'altura. Les branques són decumbents i les branquetes foliars, lleugerament aplanades, són primes i pèndules, la qual cosa li dóna el característic port ploró. Les fulles són esquamiformes, imbricades, de color grisenc, punxegudes. Cons masculins xicotets (3-5 mm) a l'extrem de les branquetes, que solten el seu pol·len a la primavera. Gàlbuls globosos, verds que es tornen marrons quan maduren, formats per vuit esquames llenyoses peltades que s'obrin dos anys després de la pol·linització. Cada escata amb 3-4 llavors amb ala estreta.

ATENCIONS: Suporta el fred però necessita sòls descarbonatats, perquè no vegeta bé als sòls alcalins, si que vegeta bé, però, en sòls pobres si estan ben drenats perquè no suporta els embassaments. Ubicació en lloc assolellat o ben il·luminat

CONSELLS: El principal atractiu d’aquest arbre és la forma de ploraner que adopten les seues branques. Es planta en parcs i jardins públics com exemplars sols. S'utilitza poc en jardineria mediterrània.

Multiplicació per llavor: es recullen les llavors a l’estiu i es deixen assecar i es sembren a la primavera, havent-les deixat a remulla un parell de dies abans. També pot reproduir-se per esqueix de mall o T invertida a l’hivern

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Cupressus és el nom llatí del xiprer Hi ha qui diu que el seu nom deriva de l'illa de Xipre, però altres afirmen que procedeix de Ciparís, (grec: κυπάρισσος, "Kyparissos"; llatí: Cupressus) fill de Tèlef i amat d'Apol·lo, que va matar per error amb la seua javelina un cérvol sagrat del déu. Va plorar tant i amb tanta pena que va caure rendit en el sòl transformant-se en un arbre gran i fort que derramava les seues llàgrimes de resina, i Apol·lo li va ordenar que estiguera present en els rituals dels morts.

El nom específic funebris, de “funebris, -e” és un epítet llatí que significa fúnebre, per l'aspecte trist que ofereix amb el seu lànguid brancatge.

En el Temple de la Muntanya del Dragó Negre, prop de Kunming, Yunan, Xina, està el xiprer ploraner més antic que es coneix, amb 800 anys, segons figura en el llibre de 1985 de la Societat Internacional de Dendrologia.

Cupressus funebris va ser descrit per Stephan Ladislaus Endlicher i publicat en Synopsis Coniferarum 58. 1847

Família Cupressaceae

Alpínia

Castellà: Alpinia. Azucena de porcellana. Portuguès: Falso-cardamomo. Gengibre concha. Louro-de-baiano. Alpínia. Francès: Fleur de mon âme. Gingembre coquille. Fleur du paradis Anglès: Shellflower. Shell-ginger. Pink porcelain lily. Xinès: yan shan Jiang.

NOM CIENTÍFIC: 

Alpinia zerumbet (Pers.) Burtt et Smith

SINÒNIMS: Costus zerumbet Pers.  

DESCRIPCIÓ: Planta rizomatosa, procedent d’Àsia Oriental, que pot créixer fins als 3 m d'alçada, amb fulles llargament el·líptiques de fins 70 cm de llarg i 10 cm d'ample, amb l'àpex acuminat. Les flors apareixen en raïms pènduls de fins a 40 cm, fragants, amb la corol·la en forma d'embut, de color blanc nacrat per fora i amb label groc pintat amb taques roges per l'interior. Fruit en càpsula globosa amb estries i dehiscent.

Pot confondre's amb l'au del paradís (Strelitzia reginae) però en aquesta les fulles surten directament del rizoma mentre que en A. zerumbet naixen al llarg de les tiges.

ATENCIONS: Necessita ambient i sòl humit, ric i ben drenat, ubicació a ombra parcial. Clima suau, sense gelades. Cal tallar les fulles seques i les flors marcides.

CONSELLS: S'empra com a exemplar aïllat, en grups o com a planta d'interior. La var. ‘variegata’, més xicoteta, es cultiva per les cridaneres fulles amb ratlles grogues, és adequada per conreu en cossiol o jardinera.

Multiplicació per divisió de rizoma en primavera

Plagues i malalties: No li afecten malalties ni plagues importants. El que més pateixen són fisiopaties per falta d'humitat

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Alpinia és en honor del botànic pre-linneà Prospero Alpinio (1553-1617), Director de l'Hort Botànic de Pàdua. L'epítet específic zerumbet és d'etimologia polèmica, segons uns autors deriva del nom vernacle del persa o indi; però segons altres és d'origen àrab i va ser utilitzat per primera vegada pel metge Serapió el Jove (segle XI) per a designar les arrels aromàtiques de jengibre.

Alpinia zerumbet va ser descrita per (Pers.) B.L.Burtt and R.M.Smith i publicada en Notes from the Royal Botanic Garden, Edinburgh 31(2): 204. 1972.

Família Zingiberaceae

Eulàlia

Castellà: Eulalia.  Italià: Eulalia. Francès: Miscanthus de Chine. Roseau de Chine. Anglès: Eulalia grass. Japanese plume grass. Chinese Silvergrass. Alemany: Chinaschilf. Elefantengras.

NOM CIENTÍFIC: Miscanthus sinensis Andersson

SINÒNIMS: Eulalia japonica (Thunb.) Trin.; Erianthus japonicus (Thunb.) P.Beauv.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne procedent de l’est d’Àsia (Xina, Japó i Corea) que pot assolir els 2 metres d’alçada, amb rizomes subterranis, horitzontals i curts, que desenvolupen mates denses de tiges no ramificades i fermes de 3-10 mm, amb fulles linears i planes que poden fer fins 75 cm de longitud i entre 0,4 i 2 cm d’amplada, nervi central molt marcat i lígula ciliada. Les fulles surten en cascada, cap a fora, com una font. Les flors en panícula d’espigues que forma uns plomalls de color, segons la varietat, a finals de l’estiu o principis de la tardor. Fruit en cariopsi el·líptica 

ATENCIONS: És fàcil de conrear i requereix poc manteniment. Requereix una ubicació a ple sol, en terrenys fèrtils, humits i ben drenats. Tot i que són tolerants als sòls humits, una vegada establerts, toleren la sequera. A finals de l’hivern, abans de que surtin els nous brots, cal retallar el fullatge al terra.

CONSELLS: Una planta molt apreciada en jardineria per l’elegància del seu port i el moviment que aporta al conjunt durant tot l’any. Són tolerants a la sal de les zones costaneres i ajuden a protegir espècies més delicades.

Multiplicació per llavor o per divisió de mata a la primavera o la tardor.

Plagues i malalties: Normalment lliures de plagues i malalties

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Miscanthus deriva del grec “μίσχος míschos” tija, peduncle, i “ἄνϑοϛ ánthos” flor, és a dir, amb flors pedunculades. El nom específic sinensis és un epítet geogràfic que fa referència a la Xina, deriva del llatí “sinensis” que significa originari de Xina.

Miscanthus sinensis va ser descrita per Nils Johan Andersson i publicada en Öfversigt af Förhandlingar: Kongl. Svenska Vetenskaps-Akademien 12: 166. 1855.

Família Gramineae (Poaceae)

Cedre de l’Himàlaia

Cedrus deodara del Jardí de Vivers de València

Castellà: Cedro del Himalaya. Èuscara: Himalaiako zedroa.  Francès: Cèdre de l'Himalaya. Cèdre sacre. Italià: Cedro dell'Himalaya. Cedro deodara. Anglès: Cedar of the Himalaya. Deodar. Deodar Cedar. Indian Cedar. Alemany: Himalaja Zedar. Neerlandès: Himalaja Ceder. Grec: Κέδρο. Κέδρος των Ιμαλαίων. Xinès: xue song.

NOM CIENTÍFIC: Cedrus deodara (Roxb. ex D.Don) G.Don

SINÒNIMS: Pinus deodara Roxb. ex D. Don (basiònim)

DESCRIPCIÓ: Arbre monoic de gran port (fins els 25 (50) metres d’alçada), monopòdic, piramidal, però la guia terminal sol estar corbada en els exemplars adults. Tronc amb l’escorça clavillada de color gris obscur. Les branques creixen horitzontals amb els extrems pènduls. Procedent de la serralada de l’Himàlaia, des d’Afganistan fins al Nepal, amb fulles aciculars de color verd clar, dures i gruixudes, punxants, d’entre 2 i 5 cm, agrupades en fascicles de més de 12 fulles sobre un curt peduncle (braquiblast) tot i que les acícules noves poden sortir a l’àpex, solitàries, directament sobre la branqueta. Les flors masculines (estròbils) apareixen en les branques més baixes, agrupades en aments erectes i solitaris. Les flors femenines en cons ovoides erectes, més petits a les branques més altes. Poden durar més de mil anys. Els cons madurs, de 7-12 cm, estan formats per esquames llargues i atapeïdes que al madurar s’obrin i van desfent-se, deixant sortir les llavors alades.

ATENCIONS: Suporta bé els sòls calcaris però fèrtils i ben drenats. Ubicació a ple sol però suporta molt bé les gelades. No és gaire exigent en el reg i l’excés d’aigua pot provocar la putrefacció de les arrels.

CONSELLS: En jardineria s’empra com arbre solitari, en grups, formant bosquets o en alineacions, en parcs i jardins públics. Hi ha varietats columnars, pèndules i glauques.

Multiplicació per llavor, i les varietats cal fer-les per empelt. Les pinàcies no donen bon resultat amb els esqueixos.

Plagues i malalties: Pot patir atacs de cotxinilla i pugó.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Cedrus deriva del grec “kédron” asonant amb l'hebreo “héder” que significa ornament, magestat. L’epítet específic deodara del sànscrit "devadaru" compost de "deva" déu  i "daru" arbre, fusta, és a dir, l'arbre dels déus.

Els boscos de cedres Deodara o Devadāru eren el lloc preferit per a viure dels antics savis indis i les seves famílies dedicades al déu hindú Shiva. Aquest cedre és l'arbre nacional del Pakistan.

La seua fusta és molt aromàtica i de bona qualitat, apreciada en fusteria i ebenisteria.

Aquesta espècie va ser descrita per William Rouxburgh amb el nom de Pinus deodara en A Description of the Genus Pinus 2: 8. 1824. Amb el nom actualment acceptat de Cedrus deodara va ser publicat per George Don en Loudon's Hortus Britannicus. A catalogue . . . 388, no. 23637. 1830.

Família Pinaceae, Gènere Cedrus, Tipus: Arbres, Plantes d'Àsia

Fustet. Arbre de les perruques

Busaina. Sumac. Tintillaina. Castellà: Árbol de las pelucas. Árbol del humo. Fustete. Francès: Arbre à perruques. Sumac des teinturiers. Italià: Cotino.  Scotano. Sommacco selvatico. Anglès: European Smoketree. Smokebush. Venetian Smoke Tree. Wig Tree. Young Fustig. Alemany: Fisetholz. Gelbholzsumach. Gemeiner Perückenstrauch. Grüner Perückenstrauch. Neerlandès: Pruikeboom. Grec: Ασμάκι κόκκινο. Βέντζα. Θαψιά. Κράτσια. Σβέντζα. Χεροβουλιά.    

NOM CIENTÍFIC: Cotinus coggygria Scop.

SINÒNIMS: Rhus cotinus L.; Rhus simplicifolia Salisb.  

DESCRIPCIÓ:  Arbust caducifoli molt ramificat que pot arribar als 3 metres d’alçada, amb olor de trementina, natiu del sud d’Europa i Àsia. Les fulles són de distribució esparsa, amb pecíol prim, de limbe obovat o orbicular, obtuses, glauques, d’un verd apagat ambdues bandes. A la tardor poden prendre coloracions entre el groc i el vermell. Les flors insignificants, amb cinc pètals groguencs, amb curt pedicel, en panícules terminals pubescents. Moltes de les flors són estèrils i, en caure, s’allarga el pedicel vellut, donant la característica aparença plomosa. Floreix a la primavera. El fruit és una drupa obovada, comprimida lateralment, glabra, de color marró a la maduresa.

ATENCIONS: És una espècie molt rústica, poc exigent en relació al sòl, però que estiga ben drenat perquè l’excés d’aigua perjudica les arrels, en canvi resisteix la sequera. Prefereix una ubicació assolellada i temperatures suaus, perquè no suporta hiverns molt freds. Admet poda de formació i de manteniment a finals de l’hivern.

CONSELLS: En jardineria s’empra com arbust solitari o en grups, apreciat pels efectes cromàtics de les inflorescències plomoses i, especialment a la tardor per la canviant coloració de les fulles. És ideal per a jardins petits.

Multiplicació per esqueix amb hormones d’arrelament o murgó en primavera. Per llavor, sembrat a la tardor, pot perdre les propietats ornamentals de la planta mare.

Plagues i malalties: L’excés de reg provoca l’atac de fongs.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Cotinus deriva del grec antic “κότινος cótinos” olivera silvestre, nom que Plini atribuïa a un arbust dels Apenins de fusta vermella del qual s’obtenia un colorant porpra.

L’epítet específic coggygria del grec “κοκκυγέα coccygéa” cotxinilla de la qual s’obté un tint, antic nom emprat per Teofrast per aquesta planta tintòria.

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 267. 1753. Amb el nom de Rhus cotinus. Amb el nom actualment acceptat de Cotinus coggygria va ser publicada per Giovanni Antonio Scopoli (Scop.) en Flora Carniolica, Editio Secunda 1: 220. 1771.

Hi ha diversos conreessis com 'Royal Purple', amb fulles color porpra, i 'Flame' que torna el verd de les fulles en roig-taronja a la tardor, que han guanyat el Premi de Mèrit del jardí de la Royal Horticultural Society.

Família Anacardiaceae

Cotoneàster horitzontal

Castellà: Cotoneaster, Griñolera, Cotoneaster horizontal. Francès: Cotonéaster horitzontal. Italià: Cotognastro orizzontale. Anglès: Rockspray Cotoneaster. Wall Cotoneaster. Alemany: Fächer-Zwergmispel.Fächerfelsenmispel. Fächermispel. Neerlandès: Vlakke Dwergmispel. Grec: Κυδώναστρο οριζόντιον. Κυδώναστρον το οριζόντιο. Xinès: ping zhi xun zi.

NOM CIENTÍFIC: Cotoneaster horizontalis Decne.

SINÒNIMS: 

Cotoneaster perpusillus (C.K.Schneid.) Flinck & Hylmö  

DESCRIPCIÓ: Arbust semi-perennifoli procedent de l’oest de la Xina, de fins 80 cm d’alçada i 2 metres d’amplada, amb branques rastreres que ramifiquen com les espines del peix. Les fulles són de distribució alterna i disposició dística, és a dir, disposades en dos rengles oposats, amb el limbe oval, mucronades, de color verd fosc lluent per l’anvers i lleugerament tomentoses i de color glauc pel revers, tot i que a la tardor poden prendre una coloració vermellosa. Les flors són petites, de color de rosa, i l’abundant floració en primavera atrau papallones, vespes, borinots i abelles. Fruit en baia vermella que dura molt de temps a les branques, sempre que les aus, especialment les merles, no se les mengen.

ATENCIONS: És una planta molt rústica que requereix poques atencions. Prefereix una ubicació a ple sol però permet la mitja ombra. No és exigent edàfic, vegeta bé en sòls pobres sempre que no hi haja massa humitat i estiga ben drenat. Resisteix les baixes temperatures fins els -15^oC.

CONSELLS: Els fruits són el major valor ornamental d’aquest cotoneàster però cal prendre precaucions de que els xiquets no es mengen les seus baies, de viu color roig, que contenen compostos cianogènics (cianur). Es fa servir per cobrir talussos, en rocalles o per formar bardisses, perquè forma un entramat dens i impenetrable. Només cal fer alguna poda per sanejar o millorar l’aparença, i cada 4-5 anys una poda forta per rejovenir l’arbust.

Multiplicació per llavors que passen unes setmanes a la nevera i sembrades en primavera, o per esqueix a finals de l’estiu

Plagues i malalties: Pot patir rovell, oïdi, taques a les fulles, i patir plagues de poll, àcars, cotxinilles, corcons i diverses erugues que s’alimenten de les seues fulles.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:  El genèric Cotoneaster deriva del grec “κῠδωνέα kydonéa” codony, i del sufix menyspreador, que indica paregut imperfecte, “ἀστήρ astér”, és a dir, codonyastre. L’epítet específic horizontalis ve de “horizon” horitzó, perquè creix prostrat o s’expandeix horitzontalment.

Cotoneaster horizontalis va ser descrita per Joseph Decaisne (Decne.) i publicada en Annales Générales d'Horticulture 22: 168. 1877[1878].

Família Rosaceae

Laguertrèmia. Arbre de Júpiter.

Panícula terminal de Lagerstroemia indica

Castellà: Árbol de Júpiter. Espumilla. Èuscara: Indimitrea. Portuguès: Extremosa. Escumilha. Resedá. Italià: Albero di San Bartolomeo. Francès: Lilas des Indes. Anglès: Crapemyrtle. Alemany: Kreppmyrte. Neerlandès: Lagerstroemia. Grec: Λαγκεστρέμια η ινδική.

NOM CIENTÍFIC: 

Lagerstroemia indica L. 

SINÒNIMS: 

Murtughas indica (L.) Kuntze; 

Lagerstroemia speciosa (L.) Pers.  

DESCRIPCIÓ: És un arbret o arbust procedent de la Xina, Corea i Japó, introduïda a Europa al segle XVIII, que pot arribar a fer 6 metres d’alçada, amb un tronc d’escorça llisa de color gris rogenc i capçada redona. Les fulles són caduques, oposades però les superiors alternes, oblongues, amb el marge enter i de color verd obscur. Floreix a l’estiu i principis de la tardor inflorescències en forma de panícula terminal de fins 19 cm de llarga, amb flors hermafrodites, amb calze campanulat de sèpals soldats; corol·la de sis pètals amb llarga i prima ungla i el limbe rullat i fimbriat, de color de rosa, malva o blanc. Fruit en càpsula esfèrica de color cafè que s’obri per 4-6 valves per deixar sortir les llavors alades.

ATENCIONS: Els sòls alcalins produeixen clorosis fèrrica. Vol un sòl ric, fresc i ben drenat. Gaudeix de la calor pel que cal ubicar-la a ple sol, tot i que pot suportar gelades si no són prolongades. Resisteix bé les podes, el que facilita mantenir-ho com arbust, tenint en compte que la floració sortirà en les branques de l’últim any.

CONSELLS: S’empra molt en jardins i parcs pel gran valor ornamental durant tot l’any: per la brotació primaveral, la floració estival i els colors grocs i taronja de les fulles en la tardor. S’usa com arbre aïllat o en grups, en alineacions de carrers estrets i jardins familiars. També es pot cultivar en tets per decorar patis i terrasses. Hi ha diversos cultivars amb flors de diferents colors i altres varietats nanes.

Multiplicació per llavor, tot i que el percentatge de les llavors viables és baix inclús mantenint-les a la nevera 2-3 mesos per trencar la latència. Les plantes aconseguides amb llavor tardaran entre 3 i 5 anys en florir.  Per això s’empra la multiplicació per esqueix de fusta no dura, en primavera.

Plagues i malalties: pot ser atacat pel pugó o la cotxinilla, i patir malalties provocades per per fongs com l’oïdi o altres que produeixen taques a les fulles.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El gènere Lagerstroemia està dedicat al naturalista suec, amic de Linné, Magnus von Lagerstroem (1696-1759). L’epítet específic indica mostra l’origen indià de la planta (indià de les “Índies Occidentals”, del Carib) tot i que aquesta és una planta procedent de la Xina.

Lagerstroemia indica va ser descrita per Carles Linné i publicada en Systema Naturae, Editio Decima 2: 1076. 1759.

Família Lythraceae

Figuera de Mysore

Castellà: Higuera de Mysore. Ficus payapa. Anglès: Mysore Fig, Brown woolly fig.

NOM CIENTÍFIC: Ficus drupacea Thunb.

SINÒNIMS: Ficus mysorensis B.Heyne ex Roth

Figuera de Mysore del Jardí de Vivers de València

DESCRIPCIÓ: És un arbre perennifoli d’origen asiàtic, que pot arribar als 15 metres d’alçada, amb capçada redona, tronc d’escorça llisa i color gris clar que, a diferència d’altres espècies del gènere, no té arrels aèries. Les fulles mesuren entre 10-20 cm de llargues i 4-8 d’amples, peciolades, amb el limbe obovat o el·líptic i acuminat. Nervació pinnada amb nervis molt marcats pel revers de la fulla. Les flors al interior del fruit anomenat siconi, que apareixen solitaris o en parelles a l’axil·la de la fulla. Són sèssils d’uns 4 cm de llarg per 2,5 de diàmetre, glabres, de color taronja que van fent-se rojos quan maduren. Floreix a principis de l’estiu.

ATENCIONS: És un arbre molt sensible al fred pel que cal evitar els llocs amb gelades i triar els indrets més protegits. Prefereix sòl solt i ben drenat, ubicació a ple sol i molta humitat, especialment en estiu.

CONSELLS: S’empra com exemplar aïllat o en alineacions però no és molt utilitzat a les nostres terres perquè requereix humitat en estiu

Multiplicació per esqueix o per capficó aeri

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Ficus és el nom que els antics romans donaven a la figuera. L’epítet específic drupacea ve de “drupa”, un tipus de fruit simple indehiscent carnós, perquè el fruit hi sembla una drupa.

Ha tingut aplicacions en la medicina popular com tònic, astringent i per parar hemorràgies.

Ficus drupacea va ser descrita per Carl Peter Thunberg (Thunb.) i publicada en D.D. [Docente Deo] Ficus genus, dissertatione botanica 6, 11. 1786.

Família Moraceae