dijous, 29 de desembre del 2016

Gladiol


Castellà: Gladiolo. Espadilla. Èuscara: Ezpata-lore. Francès: Glaïeul. Anglès: Sword lily. Gladioli. Alemany: Gladiolen. Schwertblume.

NOM CIENTÍFIC: Gladiolus sp.


DESCRIPCIÓ: La majoria d’espècies de gladiol són d’origen africà, tot i que també hi ha espècies que creixen espontàniament a Europa mediterrània, Aràbia i oest d’Àsia. Actualment es comercialitzen molts cultivars, que s’han obtingut mitjançant creuaments de diferents espècies, que presenten gran diversitat de colors, formes o èpoques de floració: (Gladiolus x hybridus, G. x hortulanus, G. x grandiflorus)


Són herbàcies d’entre 60 i 180 cm d’alçada, que surten d’una tija subterrània anomenada corm, d’on creixeran les fulles rígides, erectes, allargades, paral·lelinèrvies, de linears a lanceolades i acabades en punta. Les flors surten al final de la tija, formant una llarga espiga de 12-20 flors sèssils, hermafrodites, cada una embolcallada per una bràctea i una bractèola. El periant consta d’un tub acabat en sis lòbuls desiguals però simètric bilateralment; androceu amb tres estams que naixen del tub del periant; gineceu amb estil trífid a l’àpex. Floreix a l’estiu i tardor però a les zones temperades pot florir tot l’any. Fruit en càpsula amb llavors alades.






ATENCIONS:  Creix en qualsevol tipus de sòl si és ric i està ben drenat. Requereix ple sol perquè necessita molta llum per florir adequadament. Des del moment que surten els brots cal mantenir el terra humit, però no embassat, especialment quan comencen a florir.

CONSELLS: Les tiges florals són molt utilitzades per a flor de tall, però també s’empren en jardineria per confeccionar massissos. Cal recolzar-los amb tutors perquè creixin drets



Multiplicació: Mitjançant els corms que surten al voltant del corm principal. Es planten els corms a la primavera perquè florisca a l’estiu però es pot escalonar la plantació de corms fins juny per prolongar la floració tot l’estiu. Es colguen a uns 8 cm de profunditat i a un pam de separació entre ells.

Plagues i malalties: És una planta sensible a diverses plagues i malalties, pel que cal rotar els cultius i no plantar-los al mateix lloc molts anys seguits. Pot patir plagues de trips i pugons, gran quantitat de malalties fúngiques com fusariosis, botritis, rovell, i altres malalties víriques.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Gladiolus deriva del llatí “gladius” espasa, pel paregut de les fulles amb les espases.


El corm és una espècie de tubercle caulinar d'orientació vertical, de forma arrodonida un poc aplanada, amb el punt de creixement al centre de la zona superior que normalment està un xic deprimida. Pot durar un o més anys, renovant-se sobre el corm anterior, els restes del qual romanen en la base del nou. Aquesta estructura està formada per diversos nucs, de les gemmes axil·lars dels qual es formen nous corms.

En temps de l’antiga Roma el gladiol era entregat als gladiadors que triomfaven en la batalla; per això, hi és el símbol de la victòria.

El nostre gladiol silvestre, que habita llocs rocosos i pradells secs, és el conegut com espadella o xuclamel (Gladiolus illyricus)


Família Iridaceae

dijous, 22 de desembre del 2016

Roser Coluche® meitrainaz


És un roser que fa uns 70-80 cm d’alçada, amb fulles alternes i caduques d’un verd obscur que serveixen de fons a les grans flors dobles però poc fragants, d’uns 7 cm de diàmetre, agrupades, de color vermell brillant, que lluiran amb una abundant floració durant un llarg període de quasi sis mesos, entre maig i octubre.


Aquest roser, criat per Meilland en 2000, té un creixement vigorós i un port dens, el que permet d’utilitzar-lo com arbust aïllat o en grups però també en test per a la terrassa. És un roser molt rústic i resistent al fred però com quasi tots els rosers prefereix una ubicació a ple sol per poder oferir la millor de les floracions. No té cap preferència edàfica, doncs vegeta bé en qualsevol tipus de terreny, a condició d’estar ben drenat. Cal plantar de novembre a març els plançons a arrel nua però durant tot l’any els rosers que ja han arrelat en test. Té una molt bona resistència a les malalties


El nom “Coluche” ret homenatge a Michel Gérard Joseph Colucci, àlies “Coluche”, (1944-1986) criat per sa mare Monette amb el salari que treia d’una floristeria a Paris. Humorista i cineasta, va fundar “els restaurants del cor” que reparteix menjar entre gent sense recursos.

Aquests exemplars del roserar del Dr. López Rosat als Jardins del Reial (Vivers) en València


Pertany al grup  de Roses Floribunda

dimarts, 20 de desembre del 2016

Bon Nadal i Feliç Any 2017


Cada dia d’aquest any que acaba he vist notícies que m’han fet plorar, potser per l’edat que ens reblaneix el cor. Matances, guerra, naufragis, injustícies, corrupció, abusos, misèria... on els protagonistes són xiquets, dones, gent major, persones sense recursos que cerquen un lloc on poder viure en pau.

Tan de bo l’any que ve ens dugi notícies de pau, solidaritat i cordura, on es parli d’homes, dones, xiquets i xiquetes sense cap etiqueta de raça, religió o nacionalitat. Tots els humans tenim ancestres comuns i tots els grups humans han migrat, en un o altre moment històric, cercant millors condicions de vida.

Els conflictes entre societats s’han donat històricament per l’escassetat de matèries de primera necessitat però la tecnologia actual ens ha dotat de bens materials per abastir a tota la població mundial. Només cal repartir-ho de forma equànime. Els conflictes actuals són per avarícia, no per necessitat.

Tot i això, sóc optimista. Espero i desitjo que el seny s’imposi a l’avarícia i, lluny de destruir-nos, siguem capaços de construir un món just i equilibrat


Bon Nadal i un molt Feliç Any Nou


dilluns, 12 de desembre del 2016

Malvavisco


Castellà: Malvavisco. Falso hibisco. Portuguès: Malvavisco. Hibisco-colibri. Francès: Hibiscus dormant. Hibiscus piment. Mauve collant. Mauve hibiscos. Anglès: Turk's-cap. Wax mallow. Alemany: Beerenmalve. Neerlandès: Wasmalve.

NOM CIENTÍFIC: 
Malvaviscus arboreus Cav.

SINÒNIMS: 
Hibiscus malvaviscus L.; 
Malvaviscus arboreus var. penduliflorus (Moc. & Sessé) Schery

DESCRIPCIÓ: Arbust, procedent d’Amèrica (Mèxic i Colombia), que pot arribar als 3 metres d’alçada, amb moltes tiges erectes ramificades i fulles alternes, irregulars, de lanceolades a ovades, més amples per la base, però sovint amb tres lòbuls i marge dentat, de color verd obscur. Si no fa fred manté les fulles tot l’any, però les perdrà mb les gelades. Les flors són axil·lars, penjants i solitàries, de color vermell o rosa, de 3-6 cm de llarg que no acaben d’obrir la corol·la, a diferència dels Hibiscus. De la corol·la sobresurt una columna d’estams acabada en un ramell d’estigmes. Fruit en càpsula

ATENCIONS: Necessita estar protegit del vent i del fred, i la calor la resisteix sense problemes pel que cal ubicar-la a ple sol o mitja ombra (tot i que a l’ombra produirà més fulles que flors). Suporta bé la sequera, una vegada està ben arrelada, però millor regar de forma moderada per a que les fulles no perden el color verd que les caracteritza. Amb temperatures temperades pot estar florida tot l’any. Ben adaptada al clima mediterrani, doncs suporta gelades lleugeres i no prolongades.


CONSELLS: En jardineria s’empra com exemplar aïllat o formant grups d’arbusts de mitjana alçada. És una planta de ràpid creixement, raó per la qual cal podar periòdicament per controlar el seu desenvolupament, a banda de llevar les branques mortes en primavera.

Multiplicació per llavor però millor per esqueix, que arrela amb facilitat inclús el de fusta dura amb hormones.

Plagues i malalties: És resistent a plagues i malalties però no suporta l’excés de reg ni el drenatge deficient.


ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Malvaviscus resulta de la fusió del gènere “Malva” i “viscus” viscós, enganxós, per identificar malvàcies amb la sàvia enganxosa. L’epítet específic arboreus deriva d' “arbor” arbre, és a dir, amb port arbori.

Malvaviscus arboreus va ser descrit per Antoni Josep Cavanilles i publicat en Monadelphiae Classis Dissertationes Decem 3: 131–132. 1787. Carles Linné també el va publicar en Species Plantarum 2: 694–695. 1753, amb el nom de Hibiscus malvaviscus.

Família Malvaceae

diumenge, 4 de desembre del 2016

Lliri gínjol


Espadanya. Lliri de ceba. Castellà: Lirio azul, Lirio azul de mayo. Lirio bulboso. Francès: Iris à feuilles en glaive. Iris d'Espagne. Italià: Giaggiolo. Anglès: Spanish iris. Bulbous Iris. Alemany: Spanische Schwertlilie. Spanische Iris. Neerlandès: Spaanse Lis.

NOM CIENTÍFIC: Iris xiphium L.
SINÒNIMS:  Iris coronaria Salisb.

DESCRIPCIÓ: Planta bulbosa, perenne, amb la tija envoltada per les fulles basals són llargues i estretes (115 x 2 cm) involutes, estriades pel revers, que estan presents a la floració; les caulinars van fent-se més menudes segons s’acosten a l’àpex de la tija, convertint-se les superiors en bràctees florals. Cada tija port una o dues flors grans, dividides en tres parts (tripartides), de color blau violeta clar amb una banda groga o ataronjada composta per pèls fins i curts. Floreix de març a juliol. El fruit és una càpsula de 3 a 7 cm de llarga.

ATENCIONS: Els agrada el sol, el substrat ric i ben drenat. Reg moderat a la floració. A l’estiu es poden traure els bulbs de terra i deixar-los reposar fins a la tardor que tornen a plantar-se. Pot suportar gelades suaus.

Els silvestres surten a llocs sorrencs humits, especialment al litoral però poden sortir fins als 500 metres d’altitud, sempre a ple sol. En jardineria s’empren híbrids resultat de l’encreuament d’Iris hispànica i Iris tingitana, aconseguint Iris x hollandica. Hi ha moltes varietats amb flors de color blanc, groc, blau, violeta, etc.

CONSELLS: En jardineria s’empren per formar massissos, en jardineres o en tests per terrasses i balcons. Les flors s’empren amb molt bon resultat com a flor tallada.


Multiplicació normalment aprofitant els bulbils que surten del bulb principal. Cal conrear-los durant 2-3 anys perquè arriben a fer el calibre ideal. Per germinar les llavors cal mantenir una temperatura constant de 15o C i amb obscuritat total.

Plagues i malalties: Aquestes plantes són resistents a plagues i malalties

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Iris  ve del grec “Ἶρις”, que significa ‘arc iris’, és en honor a la deessa grega Iris, que personifica l’arc de San Martí, encarregada de fer arribar als humans els missatges dels déus. L’epítet específic xiphium deriva del grec "xiphos" espasa, per la forma de les fulles que semblen espases.

Iris xiphium va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 1: 40. 1753.

La planta silvestre està considerada una espècie vulnerable, inclosa al DECRET 172/2008, de 26 d'agost, de creació del Catàleg de flora amenaçada de Catalunya.


Família Iridaceae

dissabte, 26 de novembre del 2016

Triteleia


Castellà: Triteleia. Anglès: Ithuriel's spear. Common triteleia. Grassnut. Alemany: Blaue Triteleie.

NOM CIENTÍFIC: Triteleia laxa Benth.
SINÒNIMS: Brodiaea laxa (Benth.) S.Watson  

DESCRIPCIÓ: És una herba, nativa de Califòrnia, que surt d’un bulb comestible, amb tiges glabres i erectes acabades en umbel·les de llargs peduncles a l’àpex del qual hi ha una flor de color porpra o blau, amb sis tèpals, recorreguts longitudinalment per una línia de clor més fosc,  que formen un tub acabat en sis puntes que s’obrin com una estrella. Androceu format per sis estams. Gineceu d’ovari súper. Floreix a la primavera. Les fulles són basals, linears, allargades i fines, de fins 30 cm de llarg per 0,5-2 cm d’ample.


Existeixen diferents conreessis com per exemple: ‘Queen Fabiola’ amb grans flors de color malva; ‘Allure’ amb umbel·les de fins 25 flors de color blau porpra; ‘Foxi’ amb flors blanques i ratlles de color porpra; i ‘Rubí’ amb flors de color violeta pàl·lid.

ATENCIONS: No és massa exigent en quant al reg, perquè una vegada els bulbs estan arrelats suporta bé la sequera, i vegeta bé en terres neutres o lleugerament alcalines ben drenades. Cal ubicar-les a ple sol per a gaudir d’una espectacular floració. En bones condicions de cultiu els bulbs duren molts anys, al llarg dels quals oferiran la seua floració de finals de primavera i principis de l’estiu.

CONSELLS: En jardineria s’empra en jardins mediterranis i rocalles. Per augmentar l’efecte visual de la floració cal plantar els bulbs prou junts i en quantitat superior a vint. Als llocs freds és convenient aportar una capa de matèria orgànica per protegir els bulbs.

Multiplicació per llavor sembrada a finals de l’hivern. La germinació en fred (15 o C ) ocorre entre 1 i 3 mesos.  Cal cultivar durant un o dos anys fins que els bulbs arriben als 2 cm de diàmetre. També es poden agafar els petits bulbets que surten junt als grans, a la tardor, i cultivar-los durant un any abans de plantar-los al seu lloc del jardí. 


Plagues i malalties: No és afectada per cap malaltia ni plaga de consideració.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:  El nom del gènere Triteleia deriva del prefix grec “τρι- tri-“ tres, i de “τέλειος téleios” perfecte, sense defectes, complet, és a dir tres vegades perfecte. Segons altres autors es refereix a que totes les parts de la flor estan triplicades. L’epítet específic laxa deriva del llatí “laxus, a, um” lax, obert, expandit, en referència a la inflorescència

El nom comú anglès d’Ithuriel's spear, és una referència a l’angel Ithuriel del llibre de poemes de John Milton El paradís perdut (Paradise lost).

Triteleia laxa va ser descrita per George Bentham i publicada en Transactions of the Horticultural Society of London, ser. 2 1(5): 413–414, pl. 15, f. 2. 1835.


Família Asparagaceae (Liliaceae)

dijous, 17 de novembre del 2016

Laguertrèmia. Arbre de Júpiter.

Panícula terminal de Lagerstroemia indica
Castellà: Árbol de Júpiter. Espumilla. Èuscara: Indimitrea. Portuguès: Extremosa. Escumilha. Resedá. Italià: Albero di San Bartolomeo. Francès: Lilas des Indes. Anglès: Crapemyrtle. Alemany: Kreppmyrte. Neerlandès: Lagerstroemia. Grec: Λαγκεστρέμια η ινδική.

NOM CIENTÍFIC: 
Lagerstroemia indica L. 
SINÒNIMS: 
Murtughas indica (L.) Kuntze; 
Lagerstroemia speciosa (L.) Pers.  

DESCRIPCIÓ: És un arbret o arbust procedent de la Xina, Corea i Japó, introduïda a Europa al segle XVIII, que pot arribar a fer 6 metres d’alçada, amb un tronc d’escorça llisa de color gris rogenc i capçada redona. Les fulles són caduques, oposades però les superiors alternes, oblongues, amb el marge enter i de color verd obscur. Floreix a l’estiu i principis de la tardor inflorescències en forma de panícula terminal de fins 19 cm de llarga, amb flors hermafrodites, amb calze campanulat de sèpals soldats; corol·la de sis pètals amb llarga i prima ungla i el limbe rullat i fimbriat, de color de rosa, malva o blanc. Fruit en càpsula esfèrica de color cafè que s’obri per 4-6 valves per deixar sortir les llavors alades.

ATENCIONS: Els sòls alcalins produeixen clorosis fèrrica. Vol un sòl ric, fresc i ben drenat. Gaudeix de la calor pel que cal ubicar-la a ple sol, tot i que pot suportar gelades si no són prolongades. Resisteix bé les podes, el que facilita mantenir-ho com arbust, tenint en compte que la floració sortirà en les branques de l’últim any.


CONSELLS: S’empra molt en jardins i parcs pel gran valor ornamental durant tot l’any: per la brotació primaveral, la floració estival i els colors grocs i taronja de les fulles en la tardor. S’usa com arbre aïllat o en grups, en alineacions de carrers estrets i jardins familiars. També es pot cultivar en tets per decorar patis i terrasses. Hi ha diversos cultivars amb flors de diferents colors i altres varietats nanes.

Multiplicació per llavor, tot i que el percentatge de les llavors viables és baix inclús mantenint-les a la nevera 2-3 mesos per trencar la latència. Les plantes aconseguides amb llavor tardaran entre 3 i 5 anys en florir.  Per això s’empra la multiplicació per esqueix de fusta no dura, en primavera.

Plagues i malalties: pot ser atacat pel pugó o la cotxinilla, i patir malalties provocades per per fongs com l’oïdi o altres que produeixen taques a les fulles.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El gènere Lagerstroemia està dedicat al naturalista suec, amic de Linné, Magnus von Lagerstroem (1696-1759). L’epítet específic indica mostra l’origen indià de la planta (indià de les “Índies Occidentals”, del Carib) tot i que aquesta és una planta procedent de la Xina.

Lagerstroemia indica va ser descrita per Carles Linné i publicada en Systema Naturae, Editio Decima 2: 1076. 1759.

Família Lythraceae

dimecres, 9 de novembre del 2016

Hamèlia


Castellà: Coralillo. Pata de venada (Nicaragua). Anglès: Firebush. Scarletbush. Hummingbird bush. Redhead.

NOM CIENTÍFIC: Hamelia patens Jacq. 

SINÒNIMS: Duhamelia patens (Jacq.) Pers.  

DESCRIPCIÓ: Arbust de ràpid creixement i fulla perenne provinent del Carib, Amèrica tropical i subtropical, que pot arribar als 5 metres d’alçada. Les fulles surten verticil·lades, tres o quatre per nus, peciolades, de limbe el·líptic o oval i gran, de 5-20 cm de llarg per 1-10 cm d’ample, amb la base obtusa i l’àpex acuminat, de color verd, el nervi central rogenc i consistència papiràcia. Les flors  en inflorescències en raïms terminals, més amples que llargs, amb peduncles vermells. Calze petit amb cinc lòbuls d’1-1,5 mm. Corol·la tubular de 1,2-2,5 cm de llarg acabada en cinc lòbuls triangulars, de color groc, taronja o roig, de vegades amb l’exterior vellós. Floreix de forma continuada durant tot l’any. Fruit en baia de color vermell que es fa negra quan madura, comestible.  

Hamèlia del Jardí Botànic de València
ATENCIONS: Creix bé a ple sol o a mitja ombra, tot i que a ple sol florirà millor. Suporta bé la sequera quan està ben arrelada però mentre cal regar una volta a la setmana durant el primer any. No té preferències edàfiques però el sòl ha d’estar ben drenat. En llocs on fa molt de fred la planta es gela però rebrota a la primavera.

CONSELLS: S’empra com exemplar lliure o per confeccionar tanques mixtes, on atraurà papallones i insectes beneficiosos per al jardí, colibrís (on hi haja) i ocells que gaudiran dels seus fruits deliciosos. També es conrea en test per al pati



Multiplicació per llavor o per esqueix de fusta jove a la primavera.

Plagues i malalties: No pateix plagues ni malalties serioses

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del genèric Hamelia és en honor del naturalista i botànic francès Henri Louis Duhamel (o Du Hamel) du Monceau (1700-1782). En consonància amb açò, Persoon va canviar el gènere per Duhamelia però es manté com acceptat el basiònim Hamelia patens. L’epítet específic patens deriva de “pateo” ser visible, evident.


Aquesta planta té una llarga història d’usos medicinals i industrials. Els investigadors moderns han trobat que els extractes de hamèlia contenen diversos fitoquímics actius que tenen propietats antibacterianes i antifúngiques. Altres usos etnobotànics inclouen el tractament per als dolors menstruals, mal de cap, reumatisme, febre i disenteria. Immunostimulants eficaços s'han identificat en extractes d’hamèlia, i estudis amb rates han demostrat que és analgèsic, diürètic i té propietats d'hipotèrmia.

Hamelia patens va ser descrita per Nicolas Joseph von Jacquin i publicada en Enumeratio Systematica Plantarum, quas in insulis Caribaeis 16. 1760


Família Rubiaceae

dijous, 3 de novembre del 2016

Corretjola argentada


Castellà: Gloria de la mañana. Campanilla plateada. Italià: Vilucchio turco. Francès: Liseron de Turquie. Liseron camélé.  Anglès: Silverbush. Bush morning glory. Neerlandès: Zilverwinde.

NOM CIENTÍFIC: 
Convolvulus cneorum L.

SINÒNIMS: 
Convolvulus argenteus Desr.

DESCRIPCIÓ: És un petit arbust perennifoli d’hàbit arrodonit, que creix a l’Europa i Àfrica mediterrànies, i només arriba als 60 cm d’alçada. A diferència de moltes espècies del gènere no és enfiladissa. Les fulles són peciolades, simples, alternes, lanceolades, amb el marge enter i de color verd platejat, degut a un pèls fins que les cobreixen. Les flors apareixen en gran quantitat, de dos en dos, amb la corol·la campanulada blanca o rosada amb ratlles més obscures i el centre groc, de 2 a 4 cm de diàmetre. Floreix entre maig i juny, una floració curta però espectacular.

ATENCIONS: Aquesta planta creix de natural sobre sòls calcaris pobres i pedregars, amb la condició d’estar ben drenats. A ple sol. Suporta períodes de sequera quan està ben arrelada però cal protegir-la del fred hivernal. Al final de la floració cal fer una poda per aconseguir plantes més compactes.


CONSELLS: Pel seu caràcter xeròfit s’empra molt en rocalles, en massissos i bordures. També s’utilitza com entapissant, i es conrea en test.

Multiplicació per llavor, sembrada a principis de primavera, o per esqueix de fusta tendra a finals d’estiu o la tardor

Plagues i malalties: Són prou resistents a les plagues però poden veure’s plagues de pugó o d’aranya 
roja sobre aquesta planta.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Convolvulus ve del llatí ”convolvere”, que significa embolicar, enredar, perquè moltes de les espècies d’aquest gènere emboliquen les plantes pròximes. L’epítet específic cneorum va ser emprat per Teofrast per indicar un arbust amb les fulles semblants a l’olivera, possiblement el matapoll (Dephne gnidium). L’epítet gnidium, al·ludeix a “Gnidus” (en grec antic Κνίδος Knídos), una ciutat de  Creta.

Convolvulus cneorum va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 1: 157. 1753.

Família Convolvulaceae

dijous, 27 d’octubre del 2016

Pota de lleó. Cua de lleó. Orella de lleó


Castellà: Oreja de león. Cola de león. Portuguès: Rabo-de-Leão. Italià: Leonotis. Francès: Oreille de lion. Queue de lion. Anglès: Wild Dagga. Lion's tail. Alemany: Löwenohr. Löwenschwanz.

NOM CIENTÍFIC: 
Leonotis leonurus (L.) R.Br.

SINÒNIMS: 
Phlomis leonurus L.; 
Hemisodon leonurus (L.) Raf.

DESCRIPCIÓ: Arbust semi-perennifoli, procedent de Sud-Àfrica, que pot arribar als 2 metres d’alçada, amb tiges erectes molt ramificades, fulles peciolades, oposades, lanceolades, amb el marge serrat, de color verd fosc per l’anvers i un poc blanquinós pel revers, són de tacte aspre i aromàtiques quan s’aixafen. Les flors apareixen verticil·lades, amb el calze tubular acabat en cinc petits lòbuls triangulars i la corol·la formada per un tub llarg i prim, de color taronja i amb pèls, acabat en un llavi inferior amb tres petits lòbuls i un llavi superior tan llarg com el tub i arquejat. Floreix a finals de l’estiu i durant la tardor. El fruit està compost per quatre aquenis de color marró i allargats


ATENCIONS: No té preferències especials respecte del tipus de sòl, sempre que tinga un bon drenatge perquè l’excés d’humitat és un del seus enemics. Per tant el reg ha de ser escàs i només quan el sòl siga sec. Vol una ubicació amb molta llum, al sol directe, i no suporta les gelades. Cal una poda en primavera per afavorir que brote amb força.

CONSELLS: Pot conrear-se en test però llueix més al jardí com exemplar solitari o en petits grups, on les originals flors de color taronja cridaran l’atenció a la tardor, i si el temps o permet, inclús a l’hivern, i serà font de nèctar per a les papallones i els insectes. Hi ha varietats de flor blanca, ‘Alba’, i de color groc.

Multiplicació per divisió i per esqueix en primavera i tardor.  Per llavor és complicada la reproducció.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Leonotis deriva del grec “λέων léon” lleó, i  “οὖς, ωτόϛ oús, otós“ orella, pel suposat paregut de la corol·la pilosa amb l’orella del lleó. L’epítet específic leonorus deriva del grec "λέων léon" lleó, i “οὐρά ourá” cua, és a dir, cua de lleó.

Al seu lloc d’origen es prenen les fulles en infusió com relaxant, per tractar problemes d’estrès o insomni sense efectes secundaris. És conegut per les lleugeres propietats psicoactives. Leonotis Leonurus és il·legal a Letònia des de novembre de 2009. Es considerada una droga, i la possessió de quantitats de fins a 1 gram es multen amb fins 280 euros, i la possessió i distribució de quantitats més grans poden castigar-se amb fins a 15 anys de presó. A Polònia també està prohibida des de 2009.

Leonotis leonurus va ser descrit per Robert Brown  i publicat en Hortus Kewensis; or, a Catalogue of the Plants Cultivated in the Royal Botanic Garden at Kew. London (2nd ed.) 3: 410. 1811. La primera descripció va ser a càrrec de Carles Linné, que la va publicar en Species Plantarum 2: 587. 1753. amb el nom de Phlomis leonurus (basiònim)


Família Labiatae (Lamiaceae)

diumenge, 23 d’octubre del 2016

Fulla de cera


Flor de màrmol. Orella d’ase borda. Castellà: Madreperla. Planta fantasma. Graptopétalo. Anglès: Mother-of-pearl-plant. Ghost plant.


NOM CIENTÍFIC: Graptopetalum paraguayense (N.E.Br.) E.Walther

SINÒNIMS:   
Cotyledon paraguayensis N.E.Br.
Sedum paraguayense (N.E.Br.) Bullock
Echeveria weinbergii T.B.Sheph.
Graptopetalum weinbergii E.Walther

DESCRIPCIÓ: Planta suculenta, procedent de Mèxic, semblant a l’Echeveria, amb tiges prostrades que no superen el pam d’alçada i els 60 cm d’amplada, amb les fulles crasses en roseta, espàtula-obovades, de color verd grisós cobertes d’una capa cerosa, disposades en espiral al llarg de la tija. Les fulles es desprenen amb facilitat, deixant en la tija la cicatriu. Les fulles apareixen així al final de les tiges formant una mena de flor. Les flors són blanques amb cinc pètals tacats de vermell distribuïts en forma d’estrella, que surten en panícules a la primavera.

ATENCIONS: No requereix moltes atencions, només vol molta llum, si és possible sol directe, i un sòl ben drenat perquè l’excés d’humitat no faci malbé les arrels, tot i que en estiu necessita reg abundant però només quan el terra ja siga sec. A l’hivern regar a penes. També tem al fred de les gelades hivernals però si no hi humitat pot suportar els -10oC.

CONSELLS: És una planta molt utilitzada en test per interior o terrasses, i en jardí per rocalles, junt a altres suculentes.

Multiplicació: Per llavor però és més fàcil i ràpid per esqueix de la tija o de les fulles, que arrelen amb facilitat. A la base surten fillols que també poden plantar-se com noves plantes.

Plagues i malalties: Poden ser atacades per la mosca blanca i la cotxinilla, però el que més les afecta és l’excés d’humitat, que podreix les arrels.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Graptopetalum deriva del grec “γραπτός graptos” escrits, pintades, i “πέταλον petalon” pètal, en referència a les taques que apareixen als pètals. El nom específic paraguayense és un epítet geogràfic que al·ludeix a la seua localització al Paraguai.

Graptopetalum paraguayense va ser descrita per Eric Walther i publicada en Cactus and Succulent Journal 9: 108. 1938. El basiònim Cotyledon paraguayensis el va establir Nicholas Edward Brown al publicar-hi en Bulletin of Miscellaneous Information, Royal Gardens, Kew 1914: 208. 1914. 


Família Crassulaceae

dimarts, 18 d’octubre del 2016

Petúnia


Castellà: Petunia. Francès: Pétunia hybride. Anglès: Garden petúnia. Petúnia. Alemany: Garten-Petunie.

NOM CIENTÍFIC: Petunia hybrida Vilm.

SINÒNIMS: Petunia violacea var. hybrida Hook.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne, procedent d’Amèrica del Sud, que pot arribar al mig metre d’alçada, molt emprada en jardineria per la gran quantitat de flors de tots els colors. Les fulles estan distribuïdes de forma alterna, ovals o oblongues, de color verd viu i un xic carnoses. Les flors són el principal atractiu per la espectacular floració i gran quantitat de colors. Creixen a les axil·les de les fulles. Poden ser simples o dobles, amb els pètals formant un tub en forma de trompeta, Floreix en primavera i estiu però si la temperatura es manté alta pot estar florida tot l’any o, si més no, durant la tardor.

ATENCIONS: És molt popular per ser mol rústica. És indiferent al tipus de sòl sempre que siga ric en nutrients i estiga ben drenat. Al moment de plantar-les cal aportar adob de fons amb els tres components bàsics: nitrogen, fòsfor i potassi. Suporta baixes temperatures però prefereix la ubicació assolellada i reg diari durant l’època de floració, sense mullar les flors.

CONSELLS: En jardineria s’empra per confeccionar bordures, parterres o grups colorits en la gespa. També es conrea en cossiol.  Tot i que és una planta perenne cal renovar-les tots els anys perquè les plantes velles floreixen pitjor. Cal podar després de la primera floració per què surtin més frondoses i floreixen millor.  

Multiplicació per llavor, sembrant a finals d’hivern o principis de la primavera

Plagues i malalties: És sensible a malalties provocades per fongs com Fusarium o Phytophthora, pel que cal evitar l’excés d’aigua, i per diferents virus contra els que no hi ha remei. També es sensible a plagues de pugó, aranya roja i diverses larves que s’alimenten de les fulles.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom el gènere Petunia deriva de la veu de les Grans Antilles “petun” tabac, pel paregut de les flors amb la flor del tabac. L’epítet específic hybrida significa híbrid, mestís, encreuament, i s’aplica a les espècies derivades de diferents encreuaments d’espècies.

Petunia hybrida és un híbrid resultat de l’encreuament entre Petunia axillarisPetunia integrifolia, fet al segle XIX en Anglaterra. Altres publicacions afirmen que procedeix del encreuament de Petunia violacea de Brasil i Petunia nyctaginiflora d’Argentina.

La popularitat de les petúnies ha afavorit l’aparició de diversos tipus que podem separar en dos grans grups: les Petúnies grandiflors de menor talla però de creixement més compacte i gran flors; i Petúnies floribundes amb més flors però més petites i de port penjant. En quant als colors hi ha flors de colors purs, amb dos colors combinats o amb venes de tonalitats diferents.

Petunia hybrida va ser descrita per Elisa de Vilmorin (Vilm.) i publicada en Fl. Pleine Terre 1: 615–616. 1863. 


Família Solanaceae

dijous, 13 d’octubre del 2016

Figuera de Mysore


Castellà: Higuera de Mysore. Ficus payapa. Anglès: Mysore Fig, Brown woolly fig.

NOM CIENTÍFIC: Ficus drupacea Thunb.

SINÒNIMS: Ficus mysorensis B.Heyne ex Roth

Figuera de Mysore del Jardí de Vivers de València
DESCRIPCIÓ: És un arbre perennifoli d’origen asiàtic, que pot arribar als 15 metres d’alçada, amb capçada redona, tronc d’escorça llisa i color gris clar que, a diferència d’altres espècies del gènere, no té arrels aèries. Les fulles mesuren entre 10-20 cm de llargues i 4-8 d’amples, peciolades, amb el limbe obovat o el·líptic i acuminat. Nervació pinnada amb nervis molt marcats pel revers de la fulla. Les flors al interior del fruit anomenat siconi, que apareixen solitaris o en parelles a l’axil·la de la fulla. Són sèssils d’uns 4 cm de llarg per 2,5 de diàmetre, glabres, de color taronja que van fent-se rojos quan maduren. Floreix a principis de l’estiu.

ATENCIONS: És un arbre molt sensible al fred pel que cal evitar els llocs amb gelades i triar els indrets més protegits. Prefereix sòl solt i ben drenat, ubicació a ple sol i molta humitat, especialment en estiu.

CONSELLS: S’empra com exemplar aïllat o en alineacions però no és molt utilitzat a les nostres terres perquè requereix humitat en estiu

Multiplicació per esqueix o per capficó aeri

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Ficus és el nom que els antics romans donaven a la figuera. L’epítet específic drupacea ve de “drupa”, un tipus de fruit simple indehiscent carnós, perquè el fruit hi sembla una drupa.

Ha tingut aplicacions en la medicina popular com tònic, astringent i per parar hemorràgies.

Ficus drupacea va ser descrita per Carl Peter Thunberg (Thunb.) i publicada en D.D. [Docente Deo] Ficus genus, dissertatione botanica 6, 11. 1786.


Família Moraceae

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...