Prunera de Natal

Prunereta. Castellà: Carisa. Ciruelo de Natal. Cerezo de Natal. Francès: Carissa. Prunier du Natal. Anglès: Natal plum. Neerlandès: Natalpruim. Xinès: 大花假虎刺

NOM CIENTÍFIC: Carissa grandiflora (E. Mey.) A. DC.

SINÒNIMS: Carissa macrocarpa (Eckl.) A.DC.; Arduina grandiflora E. Mey. (basiònim); Jasminonerium grandiflorum (E. Mey.) Kuntze  

DESCRIPCIÓ: Arbust, procedent del sud d’Àfrica, de la regió de Natal, ramificat des de la base, amb tiges que exsuden un làtex no tòxic, de fulles persistents i espines bifurcades, en forma de Y, que pot assolir fins quatre metres d’alçada, tot i que als jardins no solen passar del metre. Fulles de distribució oposada, limbe oval amb el marge enter, textura coriàcia i color verd obscur per l’anvers i verd més suau pel revers. Les flors són flairoses, axil·lars, amb cinc sèpals linears al calze i corol·la amb un petit tub que s’obri en cinc pètals blancs en forma d’estrella, de fins cinc centímetres de diàmetre, que surten de primavera a la tardor. Fruit de color roig cridaner que es poden menjar.

ATENCIONS: Pot vegetar bé en sòls pobres, sempre que estiguin ben drenats, i en una ubicació al sol o en ombra parcial però quan més sol mes florirà.

 Suporta temperatures elevades però amb molt de fred pot perdre les fulles i tornar a brotar amb el bon temps. Reg moderat evitant els embassaments; suporta sequeres lleugeres. Creix bé a zones costaneres perquè suporta el vent marí.

CONSELLS: Apreciat en jardineria pel verd intens de les fulles persistents, les atractives flors blanques i el fruit gran, de color roig quan madura. Es planta en bardisses i tanques dissuasives per les espines, com exemplar solitari o en grup. També en test. Quan acaba la floració es pot podar.

Multiplicació per esqueix o per llavor, sembrada a finals de l’hivern i germinarà en un o dos mesos, però el que millor resultat dona és el colgat aeri o en terra.

Plagues i malalties: Mosca blanca i cotxinilla, especialment en plantes amb poc sol.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:  El nom del gènere Carissa presenta dificultats per esbrinar el significat etimològic. En llatí existeix el terme carissa per definir una dona astuta, però no podem relacionar-la amb el gènere botànic. Sembla, però, que pot ser el nom llatinitzat del sànscrit “corissa”, una espècie de l’Índia. L’epítet específic grandiflora fa referència a la grandària de les flors. I l’epítet del sinònim macrocarpa deriva del grec “macro” gran, i “carpus” fruit, en referència als grossos fruits.

Aquesta espècie va ser descrita per primera vegada per Ernst Heinrich Friedrich Meyer, i publicada com Arduina grandiflora en Commentariorum de Plantis Africae Australioris 191. 1835.  Amb el nom actualment acceptat de Carissa grandiflora a ser publicat per Alphonse Louis Pierre Pyramus de Candolle, en Prodromus Systematis Naturalis Regni Vegetabilis 8: 335. 1844.

És una planta alimentària tradicional a l'Àfrica, una fruita poc coneguda amb potencial per millorar la nutrició, augmentar la seguretat alimentària, fomentar el desenvolupament rural i donar suport a la sostenibilitat de la terra en amples zones del planeta.

Família Apocynaceae

Bismarckia. Palmera de Bismarck

Castellà: Palmera de Bismarck. Portuguès: Palmeira-azul. Francès: Latanier blanc. Anglès: Bismarck Palm. Alemany: Bismarckpalme.

NOM CIENTÍFIC: Bismarckia nobilis Hildebr. & H.Wendl.

DESCRIPCIÓ: Palmera molt ornamental procedent de Madagascar, d’on és endèmica, que pot arribar als 25 metres d’alçada, tot i que no sol passar dels 12 metres en conreu. Tronc més ample a la base, de 30-45 cm de diàmetre, de color grisós o marronós. Les fulles són molt grans, costapalmades, rodones, de més de metre i mig de diàmetre, d’un bell color platejat, sostingudes per pecíols de 2-2,5 metres de llarg, de color blanquinós amb petites taques de color canyella, amb uns petits dents al marge, que es perllonga amb una hastula prou llarga . Hi ha exemplars amb flors masculines i altres amb flors femenines en inflorescències axil·lars solitàries ramificades fins dos ordres, amb el raquis més llarg que el peduncle. Fruits en drupa de color marró obscur

ATENCIONS: Suporta tot tipus de sòl, sec o embassat, i temperatures de 6^oC sota cero i són resistents fins i tot al foc

CONSELLS: Cal plantar aquesta espècie amb suficient espai al voltant i amb fons verd fosc per a que lluïsca el platejat de les fulles.

Multiplicació per llavor, pelant-les i sembrant-les a més d’un pam de profunditat, per a que la llarga arrel es desenvolupi bé.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric, Bismarckia és en honor del primer canceller d’Imperi alemany Otto von Bismarck (el canceller de ferro). Aquest gènere només inclou una espècie. L’epítet específic nobilis del llatí “nobilis, -e” noble, per les característiques d’excel·lència de l’espècie.

Bismarckia nobilis va ser descrita per Johannes Maria Hildebrandt (Hildebr.) i Hermann A. Wendland (H.Wendl.) i publicada en Botanische Zeitung (Berlin) 39(6): 94–95. 1881.  

Família Palmae (Arecaceae)

Gazània

Castellà: Gazania. Portuguès: Gazània. Francès: Gazanie. Anglès: Treasure-flower. Alemany: Gazanie. Mittagsgold. Neerlandès: Middaggoud. Grec: Γαζάνια. Καζάνια. Xinès: 勋章菊

NOM CIENTÍFIC: Gazania rigens (L.) Gaertn.   

SINÒNIMS: Gorteria rigens L.

DESCRIPCIÓ: Herba vivaç, procedent del sud d’Àfrica, que fa una petita mata de poc més d’un pam d’alçada, amb fulles lanceolades o obovades, amb l’anvers glabre i el revers tomentós o totalment cobertes de pilositat que les fa blanquinoses. Les flors apareixen en capítols de 4-5 cm de diàmetre amb lígules grogues o de color taronja amb una taca obscura a la base, i al disc central flors tubulars també de color groc. Els capítols s’obrin durant el dia i es tanquen a la nit. El capítol està embolcallat per dues o tres files de bràctees soldades a la base amb el àpex en punta. Floreix a l’estiu, entre juny i agost. Fruit en aqueni de color marró tot cobert per llargs pèls.

Hi ha diverses varietats com Gazania rigens var. uniflora (L.f.) Roessler amb els capítols més menuts i lígules grogues, i la var. leucolaena totalment coberta de toment blanquinós, a més de diversos híbrids.  

ATENCIONS: Suporta els sòls pobres i secs en llocs assolellats i ben drenats. Necessita sol per a tindre una floració espectacular. Tolera gelades si no són intenses ni prolongades i les altes temperatures.

CONSELLS: S’empra com entapissant, per fer bordures, massissos o en tests, per les seues flors grans i cridaneres, de color groc o taronja. Cal anar eliminant les flors seques i les fulles marcides per estimular la floració contínua.

Multiplicació per llavor a finals de l’hivern o principis de primavera germinaran en una o dues setmanes. Per esqueix a la tardor, però el més emprat és per divisió de mata.

Plagues i malalties: Pot ser atacada per mosca blanca i trips, o patir malalties provocades per fongs en ambients amb excés d’humitat.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Gazania és en honor de Teodor Gaza (1398-1475), humanista grec traductor de les obres d'Aristòtil i Teofrast del grec al llatí. L’epítet específic rigens deriva del llatí “rigens” rígid, probablement en referència als pèls rígids que cobreixen el fruit.        

Gazania rigens va ser descrita per Joseph Gaertner i publicada en De Fructibus et Seminibus Plantarum. . . . 2: 451. 1791.

Família Compositae (Asteraceae)

Alfals arbori

Trèvol arbori. Melgó arbori. Castellà: Alfalfa arbórea, Luzerna arbórea. Mielga real. Portuguès: Luzerna arbórea. Francès: Luzerne arborescente, Luzerne en arbre. Italià: Erba-medica arborea. Ginestrone. Anglès: Moon Trefoil. Tree Alfalfa. Tree Medick. Alemany: Baumschneckenklee. Mondklee. Grec: Δενδρομηδική. Μηδική. Τριφυλλόκλαδο. Xinès: mu ben mu xu.  

NOM CIENTÍFIC: 

Medicago arborea L.

SINÒNIMS: 

Rhodusia arborea (L.) Vassilcz.; 

Medicago arborescens C.Presl  

DESCRIPCIÓ: Arbust, procedent del nord d’Àfrica i Europa meridional, de fulla perenne, que pot assolir els 2 metres d'alçada, molt ramificat, amb les branques joves cobertes d'una pubescència blanquinosa. Les fulles són trifoliats, amb folíols obovats, més amples en l'àpex i mucronats, de color verd cendrós, amb el revés cerós. Flors de corol·la papilionàcia de color groc ataronjat, agrupades en densos raïms terminals, que apareixen de març a juny. El fruit és un llegum enrotllat en espiral, amb forma de disc, com una rosquilla, que deixa un buit central, amb 2-3 llavors.

ATENCIONS: Molt rústica. Resisteix bé la sequera però te'm al fred intens i les gelades, perquè precisa d'un clima càlid i sol directe. Suporta un sòl calcari i pobre. És una planta adaptada al clima mediterrani i per reduir la transpiració en els dies més calorosos de l’estiu pot perdre les fulles.

CONSELLS: S'empra en massissos i agrupacions arbustives, on destaca el to apagat de les seues fulles i les vistoses flors grogues. És ideal per a jardins de baix manteniment.

Multiplicació per llavor o esqueix a la primavera

Plagues i malalties: És molt resistent a malalties i plagues

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Medicago deriva del grec “Medike” que significa mede, perquè, segons Plini, l’alfals (Medicago sativa) fou introduïda en Grècia durant les Guerres Mèdiques (actual Iran), i del sufix llatí –ago, -inis, que indica paregut o relació. L’epítet específic arborea deriva d' “arbor” arbre, és a dir, amb port arbori

La part aèria s’ha emprat com farratge pels animals, raó per la qual apareix assilvestrada en llocs ruderals però l’ús més comú és com ornamental.

Medicago arborea va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 778. 1753.

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

Malvesc. Llessamí blau.

Gessamí blau. Gesmil blau. Castellà: Jazmín azul. Malacara. Jazmín del Cabo. Azulina. Francès: Dentelaire du Cap. Anglès: Cape leadwort. Alemany: Kap-Bleiwurz. Neerlandès:  Loodkruid. Loodplant. Grec: Μολυδβαίνα του ακροτηρίου.

NOM CIENTÍFIC: 

Plumbago auriculata Lam.

SINÒNIMS: 

Plumbago capensis Thunb.  

DESCRIPCIÓ: Arbust perennifoli, procedent d’Àfrica del Sud, amb llargues tiges enfiladisses de fins quatre metres; fulles fasciculades, ovades o lanceolades, amb el limbe decurrent amb dues aurícules en la base. Inflorescència terminal espiciforme amb flors de calze tubular amb glàndules només a la meitat superior. Corol·la tubular acabada en cinc lòbuls de color blau cel, tot i que hi ha una varietat amb les flors blanques (Plumbago auriculata f. alba). Androceu amb cinc estams lliures. Gineceu d’ovari súper amb un estil i cinc estigmes. Té una llarga floració, entre juliol i desembre . Fruit sec dehiscent que s’obri en cinc valves.

ATENCIONS: A ple sol fa floracions espectaculars, però convé que no sigui exposada al sol directe a les hores centrals del dia; també vegeta bé a mitja ombra. Prefereix sòls àcids i suporta els bàsics però solts i ben drenats. Tolera bé les altes temperatures però tem el fred. Només suporta les gelades no intenses i de curta durada. Reg abundant en estiu sense embassar. Cal podar a finals de l’hivern per estimular la floració.

CONSELLS: Les llargues tiges no disposen de circells ni cap altre sistema de suport, pel que cal ajudar amb tutors si no volem un port penjant. Al jardí pot emprar-se en massissos, bordures, agrupacions arbustives o per cobrir murs, amb tutors.

Multiplicació per llavors sembrades a finals de l’hivern o per esqueix de fusta verda a la primavera o estiu. També pot reproduir-se per colgat.

Plagues i malalties: Pot ser atacat per pugons.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Plumbago és un nom llatí que emprava Plini per citar una planta, que servia per curar certes malalties dels ulls, que no hem pogut identificar. L’epítet específic auriculata deriva del llatí “auriculatus, -a, -um” que significa aurícula, un diminutiu d’orella, per les aurícules de les fulles que sembles dues orelletes.

Plumbago auriculata  va ser descrita per Jean Baptiste Antoine Pierre de Monnet de Lamarck, i publicada en Encyclopédie Méthodique, Botanique 2(1): 270. 1786.

Família Plumbaginaceae

Cactus de tres cantells

Castellà: Aloe tigre. Pecho de perdiz. Francès: Aloe panaché, Aloe perroquet, Bec de perroquet, Gorge de perdrix. Alemany: Tiger-Aloe.

NOM CIENTÍFIC: Aloe variegata L.

SINÒNIMS: Aloe ausana Dinter  

DESCRIPCIÓ: Planta sense tija, procedent del Cap de Sud-Àfrica, i mesura un pam d’ample, amb fulles carnoses triangulars, lanceolades, amb secció transversal en forma de V, de 10-15 cm, de color verd blavós amb bandes discontínues o petites taques blanques alineades. Inflorescència de poc més d’un pam d’alçada amb raïms de 20-30 flors tubulars rosades o vermelloses a finals d’hivern i primavera. Fruit en càpsula amb llavors alades.

ATENCIONS: Suporta les gelades si són dèbils i de curta durada. Necessita molt bona il·luminació però millor que no estigui a ple sol. Requereix poc reg en estiu i menys a l’hivern, en sòls ben drenat perquè l’excés d’humitat podreix les arrels.

CONSELLS: És una planta ideal per a rocalles i jardins de cactus però també és bona planta per interiors lluminosos cultivada en test

Multiplicació per llavor o millor i més ràpid pels fillols que emet des de l’arrel o a l’axil·la de les fulles. A falta de pol·linitzadors específics d’aquesta espècie a les nostres terres, cal pol·linitzar les flors a mà, amb un pinzell de pèl fi.

Plagues i malalties: pot ser atacada per la cotxinilla cotonosa o cotonet

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Aloe és d'origen molt incert. Segons uns autors deriva del grec “άλς, άλός (als, alós)” sal, donant “άλόη, ης, ή (aloé, oés)” que designava tant la planta com el seu suc, a causa del seu sabor que recorda l'aigua del mar. D'allí va passar al llatí “ălŏē, ēs” amb la mateixa accepció que, en sentit figurat, significava també amarg. Altres autors han proposat un origen àrab “alloeh”, que significa substància amarga; però és més probablement d'origen complex a través de l'hebreu “ahal (אהל)”, sovint citat en textos bíblics. L’epítet específic variegata ve del llatí “vario” ser de diferent color, variat, motejat, pel jaspiat de les fulles.

El primer esment d'aquesta planta va ser realitzat per Simon van der Stel , el primer governador de Ciutat del Cap , en un viatge al nord en 1685. Va ser cultivat en els jardins botànics de la Companyia neerlandesa de les Índies Orientals a Ciutat del Cap el 1695 .

Aloe variegata va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1, 321, 1753

Família Xanthorrhoeaceae (Liliaceae, Asphodelaceae)

Kikuiu

Castellà: Kikuyo. Grama gruesa. Francès: Kikuyu. Anglès: Kikuyu grass. Neerlandès: Kikuyu-gras. Xinès: pu di lang wei cao.  

NOM CIENTÍFIC: Pennisetum clandestinum Hochst. ex Chiov.

SINÒNIMS: Cenchrus clandestinus (Hochst. ex Chiov.) Morrone

DESCRIPCIÓ: Gramínia rizomatosa i estolonífera de ràpid creixement, procedent d’Àfrica Oriental, amb fulles d'uns 10-15 centímetres de llarg, de bonic color verd i textura suau. Flors masculines amb grans anteres en forma de “X” al final de llargs filaments; les femenines molt més curtes amb estigmes plomosos. Pot confondre’s amb el gram americà (Stenotaphrum secundatum) però aquest és més bast i la inflorescència molt diferent.

ATENCIONS: Tolera tot tipus de sòls però prefereix els solts i ben drenats. Suporta la sequera, és resistent al trepig i al pasturatge, a causa de la seua forta xarxa d'arrels que fàcilment crea renovades tiges aèries, inclús els ambients salins. Tolera bé les altes temperatures però amb el fred es fa groc i roman latent fins a l'arribada de la primavera. Requereix sol i no prospera en llocs ombrius.

CONSELLS: En jardineria s’empra per fer la gespa que des de fa temps no falta en cap jardí.

Multiplicació: Per divisió de rizomes, estolons i per llavor.

Plagues i malalties: No és massa sensible a plagues ni malalties

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Pennisetum deriva del llatí “penna” ploma, i “seta” cerra, pèl rígid, en al·lusió a la inflorescència que presenta cerres plomoses. El nom específic clandestinum és un epítet llatí que significa ocult, per les seues flors ocultes i difícils de veure. El nom comú de “kikuyu” es deu al fet que procedeix de la regió que habita la tribu kikuyu de Kenya.

Pennisetum clandestinum va ser descrit per Hochst. ex Chiov. i publicat en Annuario del Reale Istituto Botanico di Roma 8(1): 41, pl. 5, f. 2. 1903.

Família Gramineae (Poaceae)

Àloe maculat

Pop tacat. Bàlsam, Bàlsam de les cremades. Castellà: Pita real. Saponària. Portuguès: Saponaria. Francès: Àloe maculat. Anglès: Soap aloe. Broad-leaved aloe.

NOM CIENTÍFIC: Aloe maculata All.

SINÒNIMS: Aloe saponaria (Aiton) Haw.  

DESCRIPCIÓ: Planta acaule, endèmica de Sud-àfrica, d’uns 30 cm d’alçada, amb les fulles agrupades en roseta basal, carnoses, lanceolades, amb els marges dentats, de color verd vermellós, amb taques blanques. Directament de la roseta surt la tija floral ramificada i acabada en Inflorescències en raïm esfèric, amb flors tubulars, allargades, de color taronja. Floreix des de mitjans l’hivern fins a la primavera. Els fruits són verinosos.   

ATENCIONS: Necessiten un clima temperat, sense gelades. Suporten la sequera però no l’excés d’aigua pel que han d’ubicar-se en lloc assolellat i ben drenat

CONSELLS: És apreciat en jardineria per la bellesa de les flors i la gran capacitat d’adaptació a terrenys secs i difícils, rocalles, o en test.

Multiplicació per llavor, per esqueix de fulla o. El mètode més fàcil i ràpid, aprofitant els fillols que cal tallar-los i deixar-los dos o tres dies per a que cicatritzi la ferida i arreli millor.  

Plagues i malalties: És una planta resistent que no sol ser atacada per plagues ni malalties.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Aloe és d'origen molt incert. Segons uns autors deriva del grec “άλς, άλός (als, alós)” sal, donant “άλόη, ης, ή (aloé, oés)” que designava tant la planta com el seu suc, a causa del seu sabor que recorda l'aigua del mar. D'allí va passar al llatí “ălŏē, ēs” amb la mateixa accepció que, en sentit figurat, significava també amarg. Altres autors han proposat un origen àrab “alloeh”, que significa substància amarga; però és més probablement d'origen complex a través de l'hebreu “ahal (אהל)”, sovint citat en textos bíblics.

L’epítet específic maculata deriva del llatí “macula” que vol dir taca, tacat, per les taques blanques que apareixen a les fulles.

Tot i que Aloe Vera és més conegut per les seves propietats medicinals, altres espècies d'Aloe com Aloe maculata, tenen qualitats molt similars, és a dir, antiinflamatori, coagulant i cicatritzant, i antibiòtic, amb una gran capacitat bactericida. Amés a més el suc de les fulles s’emprava com sabó per la població del seu lloc d’origen.

Aloe maculata va ser descrit per Carlo Allioni i publicat en Auctarium ad Synopsim Methodicam Stirpium Horti Reg. Taurinensis 13. 1773.

Família Liliaceae (Asphodelaceae, Xanthorrhoeaceae)

Malva del Cap

Malva imperial. Castellà: Malva del Cabo. Malva imperial. Malvita. Malvasttro. Francès: Mauve africaine. Anglès: African mallow. Cape mallow. Alemany: Echtes (Fleißiges) Lieschen, Kap-Malve, Zimmermalve.

NOM CIENTÍFIC: 

Anisodontea capensis (L.) D.M.Bates

SINÒNIMS: Malva capensis L.

DESCRIPCIÓ: Planta herbàcia o sub-arbustiva, perennifòlia, que pot atènyer més d’un metre d’alçada, provinent d’Àfrica del Sud, amb fulles palmades, amb tres lòbuls de marge irregularment dentat i color verd obscur. Les flors surten a l’axil·la de les fulles, amb peduncle de fins 4 cm de llarg, semblem les flors de l’hibisc de la Xina (Hibiscus rosa-sinensis) però més petites, és a dir, amb cinc pètals lliures que no es solapen, de color vermell fosc, porpra o rosa intens, amb la columna estaminal que caracteritza les malvàcies., amb anteres negres i estigmes vermells i capitats. Tres bractèoles lliures i lanceolades. Calze amb cinc sèpals. Floreixen des de mitjan primavera fins mitjan tardor.  El fruit és un esquizocarp.

ATENCIONS: No és exigent edàfic, perquè creix bé en qualsevol tipus de sòl, pobres i calcaris inclosos. Gaudeix del sol però en climes calorosos com el mediterrani pot estar en mitja ombra. Una vegada arrelat no necessita molt de reg, doncs suporta bé la sequera moderada. També suporta les gelades moderades de fins -10^oC.

CONSELLS: En jardineria s’empra per formar bordures o grups. També es pot conrear en test i jardineres per patis i terrasses. Per aconseguir un port més compacte cal podar-la després de la floració. En època de floració cal adobar-les cada dues o tres setmanes.

Multiplicació per llavor a la primavera o per esqueix entre març i abril, en una barreja de turba i arena.

Plagues i malalties: No és molt sensible a plagues ni malalties però l’excés d’humitat pot facilitar que siga atacada pel rovell. 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Anisodontea  deriva del grec “ἄνισος anissos” divers, i de “ὀδών odón” dent, en referència al marge de les fulles amb dents irregulars. Lèpítet específic capensis és un epítet geogràfic que ve de “Caput Bonae Spei” Cap de Bona Esperança, la província de Ciutat del Cap, Sudàfrica.

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada, per primera vegada, en Species Plantarum 688. 1753. Amb el nom actualment acceptat de Anisodontea capensis va ser publicada per David Martin Bates en Gentes Herbarum; Occasional Papers on the Kinds of Plants 10(3): 327–331. 1969.

Família Malvaceae

Esparreguera de jardí

Castellà: Esparraguera africana. Portuguès: Aspargo pluma. Aspargo rabo de gato. Francès: Asperge à fleurs denses. Anglès: Asparagus fern. Plume asparagus. Foxtail fern. Alemany: Zier-Spargel.     

NOM CIENTÍFIC: Asparagus densiflorus (Kunth) Jessop;

SINÒNIMS: Asparagopsis densiflora Kunth  

DESCRIPCIÓ: Petit arbust procedent de Sud-Àfrica, sempre verd, amb tiges erectes, llenyoses, amb espines petites, i molt folioses, tot i que les fulles, estretes, amb forma d’agulla, en realitat són cladodis, és a dir, tiges modificades que prenen la forma de la fulla, mentre que les espines són fulles modificades. Les flors apareixen en raïms, amb sis tèpals blancs, petits i flairosos. Androceu amb sis estams d’anteres grogues. Floreix a l’estiu amb una curta floració de dues setmanes. Fruit en baies d’un vermell cridaner amb una sola llavor.

Hi ha diversos conreessis com, per exemple, ‘Myersii’, guanyador del Royal Horticultural Society's Award of Garden Merit. amb els densos plomalls de fulles de fins mig metre.

ATENCIONS: És prou rústica pel que fa al sòl, resistent a la sequera i fins i tot prou tolerant a les sals però no suporta les gelades. No regar en excés per evitar la putrefacció de les arrels. Cal ubicar-los a ple sol o a ombra parcial. Les plantes es poden podar despès de la floració per rejovenir les plantes.

CONSELLS: En jardineria s’empra com a cobertura vegetal, en contenidors per a  interior o en cistelles penjants. Cal anar en compte amb les baies que són tòxiques per als animals.

Multiplicació per llavor, sembrant a la primavera i l’estiu, amb temperatura al voltant de 25 ^o C i ambient humit, o per separació dels tubercles

Plagues i malalties: Plantes molt resistents a plagues i malalties.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Asparagus és un mot grec “ἀσπάραγος aspáragos” citat per Teofrast que significa brot nou o jove, turió, que és el que s’aprofita per menjar. Està compost per “α- alpha” un intensificador, i “σπαργάω spargáo” exuberant, turgent. Altres autors pensen que deriva de “σπαράσσω sparásso“ que prové de l’arrel “sper, spina” espina, present en moltes espècies del gènere. L’epítet específic densiflorus deriva de “densus” dens, espès, i “flos, floris” flors, és a dir, amb densa florida.

Sovint s’ha confós Asparagus densiflorus amb Asparagus aethiopicus, doncs hom creia que era la mateixa espècie però ara es consideren espècies separades. Per aquest motiu la informació que es troba sobre elles està barrejada.

Asparagus densiflorus va ser descrit per Peter John Jessop i publicat en Bothalia 9: 65. 1966

Família Asparagaceae

Aromer de Sud-àfrica. Aromer hòrrid.

Acacia karroo del Passeig de l'Albereda de València

Castellà: Espina dulce. Acacia. Italià: Acacia orrida. Francès: Mimosa odorant. Cassie a piquants blancs. Anglès: Cape gum, Karroo thorn, Sweet thorn. Grec: Ακακία. Alemany: Schreckliche Akazie.

NOM CIENTÍFIC: Acacia karroo Hayne

SINÒNIMS: 

Vachellia karroo (Hayne) Banfi & Galasso;  

Acacia horrida Hort.

DESCRIPCIÓ: Arbre de fins vuit metres d’alçada, de tronc curt i fissurat, i capçada ampla amb branques proveïdes de parells d’espines de fins 10 cm de longitud, grisenques i rectes. Les fulles caduques tenen estípules espinoses, són bipinnades, amb 2-7 parells de pinnes i amb nombrosos parells de petits folíols cadascuna, de color verd obscur. Les flors són petites agrupades en glomèruls esfèrics de fins 1,5 cm de diàmetre, pedunculats, de color groc i fragants, que surten a les axil·les de les fulles superiors. Floreix entre abril i juliol. Fruit en llegum dehiscent allargada, falcada i comprimida, constreta entre les llavors, verds de joves i negrosos quan maduren

ATENCIONS: aquest arbre és molt rústic i, per tant, poc exigent respecte al sòl, tot i que prefereix terrenys un poc àcids i profunds. Una vegada arrelat suporta gelades i sequeres. La ubicació idònia és a ple sol. Regs moderats però en profunditat.

CONSELLS: És un arbre bell per al jardí. Les flors grogues resulten molt cridaneres en contrast amb el verd de les fulles. L’aroma de les flors atrau insectes i aus que fan els seus nius sota la protecció de les espines. S’empra per fer bardisses aprofitant les llargues espines. Cal tindre en compte, però, que les arrels són agressives, pel que cal evitar plantar-lo a prop d’edificis i paviments.  

Multiplicació per llavors que germinen prompte el que fa que s’asilvestre amb facilitat. Per obtindré millors resultats és convenient deixar les llavors a remulla amb aigua calenta durant una nit. En 3-12 dies germinaran. Pot créixer un metre per any.

Plagues i malalties: És molt resistent a plagues i malalties.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Acacia deriva del grec “ακακια akakía” que és una repetició de “ακέ ακις aké akís” agulla, punta, espina. Amb aquest nom Teofrat i Dioscòrides denominaven una espècie d’Acacia egípcia. El nom específic karroo és un epítet geogràfic que fa referència al lloc d’origen de l’espècie, la regió del Karoo, a l’interior de Sud-Àfrica. Ka-roo significa terra seca en llengua Khoisan.

El seu nom comú en castellà i anglès és degut al làtex que exsuda de l'escorça, una mena de xiclet de sabor dolç, que és menjat per homes i animals, el qual s'ha arribat a comercialitzar per a la indústria alimentària.

Aquest arbre té una llarga arrel que li permet utilitzar l'aigua i els nutrients de les profunditats; aquesta característica, i la seva capacitat per fixar el nitrogen, afavoreix les pastures i altres plantes que prosperen en la seua ombra. A les zones seques, la presència de l'arbre és un signe de que hi ha aigua, superficial o subterrània.

Acacia karroo va ser descrita per Friedrich Gottlob Hayne (Hayne) i publicada en Getreue Darstellung und Beschreibung der in der Arzneykunde Gebräuchlichen Gewächse 10: pl. 33. 1827. 

Família Leguminosae (Fabaceae, Mimosaceae)

Gladiol

Castellà: Gladiolo. Espadilla. Èuscara: Ezpata-lore. Francès: Glaïeul. Anglès: Sword lily. Gladioli. Alemany: Gladiolen. Schwertblume.

NOM CIENTÍFIC: Gladiolus sp.

DESCRIPCIÓ: La majoria d’espècies de gladiol són d’origen africà, tot i que també hi ha espècies que creixen espontàniament a Europa mediterrània, Aràbia i oest d’Àsia. Actualment es comercialitzen molts cultivars, que s’han obtingut mitjançant creuaments de diferents espècies, que presenten gran diversitat de colors, formes o èpoques de floració: (Gladiolus x hybridus, G. x hortulanus, G. x grandiflorus)

Són herbàcies d’entre 60 i 180 cm d’alçada, que surten d’una tija subterrània anomenada corm, d’on creixeran les fulles rígides, erectes, allargades, paral·lelinèrvies, de linears a lanceolades i acabades en punta. Les flors surten al final de la tija, formant una llarga espiga de 12-20 flors sèssils, hermafrodites, cada una embolcallada per una bràctea i una bractèola. El periant consta d’un tub acabat en sis lòbuls desiguals però simètric bilateralment; androceu amb tres estams que naixen del tub del periant; gineceu amb estil trífid a l’àpex. Floreix a l’estiu i tardor però a les zones temperades pot florir tot l’any. Fruit en càpsula amb llavors alades.

ATENCIONS:  Creix en qualsevol tipus de sòl si és ric i està ben drenat. Requereix ple sol perquè necessita molta llum per florir adequadament. Des del moment que surten els brots cal mantenir el terra humit, però no embassat, especialment quan comencen a florir.

CONSELLS: Les tiges florals són molt utilitzades per a flor de tall, però també s’empren en jardineria per confeccionar massissos. Cal recolzar-los amb tutors perquè creixin drets

Multiplicació: Mitjançant els corms que surten al voltant del corm principal. Es planten els corms a la primavera perquè florisca a l’estiu però es pot escalonar la plantació de corms fins juny per prolongar la floració tot l’estiu. Es colguen a uns 8 cm de profunditat i a un pam de separació entre ells.

Plagues i malalties: És una planta sensible a diverses plagues i malalties, pel que cal rotar els cultius i no plantar-los al mateix lloc molts anys seguits. Pot patir plagues de trips i pugons, gran quantitat de malalties fúngiques com fusariosis, botritis, rovell, i altres malalties víriques.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Gladiolus deriva del llatí “gladius” espasa, pel paregut de les fulles amb les espases.

El corm és una espècie de tubercle caulinar d'orientació vertical, de forma arrodonida un poc aplanada, amb el punt de creixement al centre de la zona superior que normalment està un xic deprimida. Pot durar un o més anys, renovant-se sobre el corm anterior, els restes del qual romanen en la base del nou. Aquesta estructura està formada per diversos nucs, de les gemmes axil·lars dels qual es formen nous corms.

En temps de l’antiga Roma el gladiol era entregat als gladiadors que triomfaven en la batalla; per això, hi és el símbol de la victòria.

El nostre gladiol silvestre, que habita llocs rocosos i pradells secs, és el conegut com espadella o xuclamel (Gladiolus illyricus)

Família Iridaceae