dijous, 27 d’octubre del 2016

Pota de lleó. Cua de lleó. Orella de lleó


Castellà: Oreja de león. Cola de león. Portuguès: Rabo-de-Leão. Italià: Leonotis. Francès: Oreille de lion. Queue de lion. Anglès: Wild Dagga. Lion's tail. Alemany: Löwenohr. Löwenschwanz.

NOM CIENTÍFIC: 
Leonotis leonurus (L.) R.Br.

SINÒNIMS: 
Phlomis leonurus L.; 
Hemisodon leonurus (L.) Raf.

DESCRIPCIÓ: Arbust semi-perennifoli, procedent de Sud-Àfrica, que pot arribar als 2 metres d’alçada, amb tiges erectes molt ramificades, fulles peciolades, oposades, lanceolades, amb el marge serrat, de color verd fosc per l’anvers i un poc blanquinós pel revers, són de tacte aspre i aromàtiques quan s’aixafen. Les flors apareixen verticil·lades, amb el calze tubular acabat en cinc petits lòbuls triangulars i la corol·la formada per un tub llarg i prim, de color taronja i amb pèls, acabat en un llavi inferior amb tres petits lòbuls i un llavi superior tan llarg com el tub i arquejat. Floreix a finals de l’estiu i durant la tardor. El fruit està compost per quatre aquenis de color marró i allargats


ATENCIONS: No té preferències especials respecte del tipus de sòl, sempre que tinga un bon drenatge perquè l’excés d’humitat és un del seus enemics. Per tant el reg ha de ser escàs i només quan el sòl siga sec. Vol una ubicació amb molta llum, al sol directe, i no suporta les gelades. Cal una poda en primavera per afavorir que brote amb força.

CONSELLS: Pot conrear-se en test però llueix més al jardí com exemplar solitari o en petits grups, on les originals flors de color taronja cridaran l’atenció a la tardor, i si el temps o permet, inclús a l’hivern, i serà font de nèctar per a les papallones i els insectes. Hi ha varietats de flor blanca, ‘Alba’, i de color groc.

Multiplicació per divisió i per esqueix en primavera i tardor.  Per llavor és complicada la reproducció.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Leonotis deriva del grec “λέων léon” lleó, i  “οὖς, ωτόϛ oús, otós“ orella, pel suposat paregut de la corol·la pilosa amb l’orella del lleó. L’epítet específic leonorus deriva del grec "λέων léon" lleó, i “οὐρά ourá” cua, és a dir, cua de lleó.

Al seu lloc d’origen es prenen les fulles en infusió com relaxant, per tractar problemes d’estrès o insomni sense efectes secundaris. És conegut per les lleugeres propietats psicoactives. Leonotis Leonurus és il·legal a Letònia des de novembre de 2009. Es considerada una droga, i la possessió de quantitats de fins a 1 gram es multen amb fins 280 euros, i la possessió i distribució de quantitats més grans poden castigar-se amb fins a 15 anys de presó. A Polònia també està prohibida des de 2009.

Leonotis leonurus va ser descrit per Robert Brown  i publicat en Hortus Kewensis; or, a Catalogue of the Plants Cultivated in the Royal Botanic Garden at Kew. London (2nd ed.) 3: 410. 1811. La primera descripció va ser a càrrec de Carles Linné, que la va publicar en Species Plantarum 2: 587. 1753. amb el nom de Phlomis leonurus (basiònim)


Família Labiatae (Lamiaceae)

diumenge, 23 d’octubre del 2016

Fulla de cera


Flor de màrmol. Orella d’ase borda. Castellà: Madreperla. Planta fantasma. Graptopétalo. Anglès: Mother-of-pearl-plant. Ghost plant.


NOM CIENTÍFIC: Graptopetalum paraguayense (N.E.Br.) E.Walther

SINÒNIMS:   
Cotyledon paraguayensis N.E.Br.
Sedum paraguayense (N.E.Br.) Bullock
Echeveria weinbergii T.B.Sheph.
Graptopetalum weinbergii E.Walther

DESCRIPCIÓ: Planta suculenta, procedent de Mèxic, semblant a l’Echeveria, amb tiges prostrades que no superen el pam d’alçada i els 60 cm d’amplada, amb les fulles crasses en roseta, espàtula-obovades, de color verd grisós cobertes d’una capa cerosa, disposades en espiral al llarg de la tija. Les fulles es desprenen amb facilitat, deixant en la tija la cicatriu. Les fulles apareixen així al final de les tiges formant una mena de flor. Les flors són blanques amb cinc pètals tacats de vermell distribuïts en forma d’estrella, que surten en panícules a la primavera.

ATENCIONS: No requereix moltes atencions, només vol molta llum, si és possible sol directe, i un sòl ben drenat perquè l’excés d’humitat no faci malbé les arrels, tot i que en estiu necessita reg abundant però només quan el terra ja siga sec. A l’hivern regar a penes. També tem al fred de les gelades hivernals però si no hi humitat pot suportar els -10oC.

CONSELLS: És una planta molt utilitzada en test per interior o terrasses, i en jardí per rocalles, junt a altres suculentes.

Multiplicació: Per llavor però és més fàcil i ràpid per esqueix de la tija o de les fulles, que arrelen amb facilitat. A la base surten fillols que també poden plantar-se com noves plantes.

Plagues i malalties: Poden ser atacades per la mosca blanca i la cotxinilla, però el que més les afecta és l’excés d’humitat, que podreix les arrels.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Graptopetalum deriva del grec “γραπτός graptos” escrits, pintades, i “πέταλον petalon” pètal, en referència a les taques que apareixen als pètals. El nom específic paraguayense és un epítet geogràfic que al·ludeix a la seua localització al Paraguai.

Graptopetalum paraguayense va ser descrita per Eric Walther i publicada en Cactus and Succulent Journal 9: 108. 1938. El basiònim Cotyledon paraguayensis el va establir Nicholas Edward Brown al publicar-hi en Bulletin of Miscellaneous Information, Royal Gardens, Kew 1914: 208. 1914. 


Família Crassulaceae

dimarts, 18 d’octubre del 2016

Petúnia


Castellà: Petunia. Francès: Pétunia hybride. Anglès: Garden petúnia. Petúnia. Alemany: Garten-Petunie.

NOM CIENTÍFIC: Petunia hybrida Vilm.

SINÒNIMS: Petunia violacea var. hybrida Hook.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne, procedent d’Amèrica del Sud, que pot arribar al mig metre d’alçada, molt emprada en jardineria per la gran quantitat de flors de tots els colors. Les fulles estan distribuïdes de forma alterna, ovals o oblongues, de color verd viu i un xic carnoses. Les flors són el principal atractiu per la espectacular floració i gran quantitat de colors. Creixen a les axil·les de les fulles. Poden ser simples o dobles, amb els pètals formant un tub en forma de trompeta, Floreix en primavera i estiu però si la temperatura es manté alta pot estar florida tot l’any o, si més no, durant la tardor.

ATENCIONS: És molt popular per ser mol rústica. És indiferent al tipus de sòl sempre que siga ric en nutrients i estiga ben drenat. Al moment de plantar-les cal aportar adob de fons amb els tres components bàsics: nitrogen, fòsfor i potassi. Suporta baixes temperatures però prefereix la ubicació assolellada i reg diari durant l’època de floració, sense mullar les flors.

CONSELLS: En jardineria s’empra per confeccionar bordures, parterres o grups colorits en la gespa. També es conrea en cossiol.  Tot i que és una planta perenne cal renovar-les tots els anys perquè les plantes velles floreixen pitjor. Cal podar després de la primera floració per què surtin més frondoses i floreixen millor.  

Multiplicació per llavor, sembrant a finals d’hivern o principis de la primavera

Plagues i malalties: És sensible a malalties provocades per fongs com Fusarium o Phytophthora, pel que cal evitar l’excés d’aigua, i per diferents virus contra els que no hi ha remei. També es sensible a plagues de pugó, aranya roja i diverses larves que s’alimenten de les fulles.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom el gènere Petunia deriva de la veu de les Grans Antilles “petun” tabac, pel paregut de les flors amb la flor del tabac. L’epítet específic hybrida significa híbrid, mestís, encreuament, i s’aplica a les espècies derivades de diferents encreuaments d’espècies.

Petunia hybrida és un híbrid resultat de l’encreuament entre Petunia axillarisPetunia integrifolia, fet al segle XIX en Anglaterra. Altres publicacions afirmen que procedeix del encreuament de Petunia violacea de Brasil i Petunia nyctaginiflora d’Argentina.

La popularitat de les petúnies ha afavorit l’aparició de diversos tipus que podem separar en dos grans grups: les Petúnies grandiflors de menor talla però de creixement més compacte i gran flors; i Petúnies floribundes amb més flors però més petites i de port penjant. En quant als colors hi ha flors de colors purs, amb dos colors combinats o amb venes de tonalitats diferents.

Petunia hybrida va ser descrita per Elisa de Vilmorin (Vilm.) i publicada en Fl. Pleine Terre 1: 615–616. 1863. 


Família Solanaceae

dijous, 13 d’octubre del 2016

Figuera de Mysore


Castellà: Higuera de Mysore. Ficus payapa. Anglès: Mysore Fig, Brown woolly fig.

NOM CIENTÍFIC: Ficus drupacea Thunb.

SINÒNIMS: Ficus mysorensis B.Heyne ex Roth

Figuera de Mysore del Jardí de Vivers de València
DESCRIPCIÓ: És un arbre perennifoli d’origen asiàtic, que pot arribar als 15 metres d’alçada, amb capçada redona, tronc d’escorça llisa i color gris clar que, a diferència d’altres espècies del gènere, no té arrels aèries. Les fulles mesuren entre 10-20 cm de llargues i 4-8 d’amples, peciolades, amb el limbe obovat o el·líptic i acuminat. Nervació pinnada amb nervis molt marcats pel revers de la fulla. Les flors al interior del fruit anomenat siconi, que apareixen solitaris o en parelles a l’axil·la de la fulla. Són sèssils d’uns 4 cm de llarg per 2,5 de diàmetre, glabres, de color taronja que van fent-se rojos quan maduren. Floreix a principis de l’estiu.

ATENCIONS: És un arbre molt sensible al fred pel que cal evitar els llocs amb gelades i triar els indrets més protegits. Prefereix sòl solt i ben drenat, ubicació a ple sol i molta humitat, especialment en estiu.

CONSELLS: S’empra com exemplar aïllat o en alineacions però no és molt utilitzat a les nostres terres perquè requereix humitat en estiu

Multiplicació per esqueix o per capficó aeri

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Ficus és el nom que els antics romans donaven a la figuera. L’epítet específic drupacea ve de “drupa”, un tipus de fruit simple indehiscent carnós, perquè el fruit hi sembla una drupa.

Ha tingut aplicacions en la medicina popular com tònic, astringent i per parar hemorràgies.

Ficus drupacea va ser descrita per Carl Peter Thunberg (Thunb.) i publicada en D.D. [Docente Deo] Ficus genus, dissertatione botanica 6, 11. 1786.


Família Moraceae

diumenge, 9 d’octubre del 2016

Papir. Paraigüets.

Papirs del Jardí de Vivers de València
Castellà: Juncia. Papiro. Paragüitas. Planta paraguas. Portuguès: Papiro-anão. Palmeira umbela. Italià: Falso papiro. Francès: Parasol chinois. Cyperus à feuilles alternes. Anglès: Umbrella sedge. Umbrella-palm. Alemany: Zypergras. Zyperngras. Neerlandès: Parapluplant. Xinès: Ye sheng feng che cao.

NOM CIENTÍFIC: Cyperus alternifolius L.

SINÒNIMS: Cyperus alternifolius L. subsp. flabelliformis (Rottb.) KüK.; Eucyperus alternifolius (L.) Rikli.

DESCRIPCIÓ: Herba verda i rizomatosa, introduïda des de Madagascar (Àfrica), que por arribar al metre d’alçada, amb tija trígona, glabra i erecta, acabada en una roseta terminal de bràctees planes. Les fulles es redueixen a beines foliars de color bru. Flors agrupades en espiguetes comprimides, de color palla, que estan disposades en umbel·la composta per 20-25 radis prims que naixen del centre de la umbel·la que formen les bràctees llargues, planes i folioses. Floreix de maig a setembre. Fruit en núcula (fruit sec indehiscent) trígona de color negrós.

ATENCIONS: Prefereix sòl solt i ric en matèria orgànica. Al jardí pot estar al sol o en mitja ombra, i si està en interior ha d’estar en un lloc ben il·luminat però sense sol directe, i sempre amb aigua. No resisteix les baixes temperatures pel que no és aconsellable plantar-lo en exterior als llocs on solen haver gelades.

CONSELLS: S’empra als jardins per a les zones d’aigua, perquè es tracta d’una herba aquàtica (hidròfit), però també en terra, si es manté humida, i en cossiol per a interiors. Cal podar a finals de l’hivern per regenerar les mates i aconseguir un aspecte compactat de la planta

Multiplicació per llavor és lent i laboriós, pel que s’empra la divisió de mata, de rizoma o esqueix. Per reproduir amb esqueix cal posar a remulla la part d’on surten els radis de les inflorescències, a l’inrevés, és a dir amb la part de la tija fora de l’aigua, fins que rebrote.

Plagues i malalties: Molt resistent a plagues i malalties, tot i que pot ser atacat per pugons i mosca blanca.


ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Cyperus prové del grec “κύπειρος kýpeiros” que significa punta afilada. L’epítet específic alternifolius ve del llatí “alternus” altern, alternat, i “folium” fulla, és a dir, de fulles alternes, per la disposició alterna del fullatge.

Existeixen diferents cultivars entre els que cal destacar Cyperus alternifolius ‘Gracilis’ o ‘Nana’ de petites dimensions i el Cyperus alternifolius ‘Variegatus’ amb ratlles blanques en les fulles.

Cyperus alternifolius  va ser descrita per Carles Linné i publicada en Mantissa Plantarum 1: 28–29. 1767.


Família Cyperaceae

dimarts, 4 d’octubre del 2016

Ungla de gat. Bignònia groga


Castellà: Uña de gato. Uña de murciélago. Francès: Liane patate. Patte d'oiseau. Anglès: Cats claw creeper. Funnel creeper. Cat's claw trumpet

NOM CIENTÍFIC: Dolichandra unguis-cati (L.) L.G.Lohmann
SINÒNIMS: Bignonia unguis-cati L.; Macfadyena unguis-cati (L.) A.H.Gentry

DESCRIPCIÓ: Arbust enfiladís, natiu d’Amèrica del Nord i del Sud, de ràpid creixement, amb tiges lignificades primes que desenvolupen arrels aèries, a més dels circells. Les fulles són semi-persistents, és a dir, que als llocs on hi ha gelades perd les fulles i on no manté totes les seus fulles, d’un verd brillant, oposades, bifoliades, acabades en circell de tres rames ganxudes. Les flors apareixen solitàries o en petits grups de 2-3, amb la corol·la format un tub acabat en cinc lòbuls, tres que formen el llavi superior i dos el inferior, de color groc. Floreix a la primavera, i les flors duren poc. Fruit en llargues càpsules planes d’entre 20 i 40 cm de llargues per 1-1,5 cm d’amplada, amb la superfície llisa i color marró quan maduren.

ATENCIONS: Gaudeix del ple sol i s’adapta als climes secs i molt calorosos però també suporta el fred fins els -80C.


CONSELLS: En jardineria s’empra per ocultar parets o mur antiestètics. Cal anar en compte perquè és considerada una espècie invasora que pot dificultar el normal desenvolupament de les espècies autòctones.

Multiplicació: Es propaga amb molta facilitat per llavor i per esqueix.

Plagues i malalties: Aquesta espècie és resistent a les plagues i malalties habituals als jardins.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Dolichandra deriva del grec “δoλῐχός dolichόs” llarg, i de “ἀνήρ, ἀνδρός aner, andrós” mascle, és a dir, amb llargs estams (òrgans masculins). El nom del gènere del basíonim, Bignonia, és una dedicatòria del botànic Joseph Pitton de Tournefort al seu protector, el bibliotecari de Lluís XV l’Abad Jean-Paul Bignon”Bignonius” (1662-1743). I el genèric del sinònim Macfadyena  és en honor del botànic jamaicà d’origen escocès James Macfadyen (1798-1850). L’epítet específic unguis-cati ve de "unguis" ungla, i "cattus" gat, és a dir, ungla de gat.

Als seus lloc d’origen s’ha emprat en medicina popular com antídot de picades de serp, antiinflamatori i per rebaixar la febre.

Dolichandra unguis-cati  va ser descrita i publicada per Carles Linné amb el nom de Bignonia unguis-cati (Basiònim) en Species Plantarum 2: 623. 1753; i en 2008, amb el nom actualment acceptat, va ser publicada per Lucia Garcez Lohman en Nuevo Catálogo de la Flora Vascular de Venezuela 273. 2008.


Família Bignoniaceae

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...