Malvesc. Llessamí blau.

Gessamí blau. Gesmil blau. Castellà: Jazmín azul. Malacara. Jazmín del Cabo. Azulina. Francès: Dentelaire du Cap. Anglès: Cape leadwort. Alemany: Kap-Bleiwurz. Neerlandès:  Loodkruid. Loodplant. Grec: Μολυδβαίνα του ακροτηρίου.

NOM CIENTÍFIC: 

Plumbago auriculata Lam.

SINÒNIMS: 

Plumbago capensis Thunb.  

DESCRIPCIÓ: Arbust perennifoli, procedent d’Àfrica del Sud, amb llargues tiges enfiladisses de fins quatre metres; fulles fasciculades, ovades o lanceolades, amb el limbe decurrent amb dues aurícules en la base. Inflorescència terminal espiciforme amb flors de calze tubular amb glàndules només a la meitat superior. Corol·la tubular acabada en cinc lòbuls de color blau cel, tot i que hi ha una varietat amb les flors blanques (Plumbago auriculata f. alba). Androceu amb cinc estams lliures. Gineceu d’ovari súper amb un estil i cinc estigmes. Té una llarga floració, entre juliol i desembre . Fruit sec dehiscent que s’obri en cinc valves.

ATENCIONS: A ple sol fa floracions espectaculars, però convé que no sigui exposada al sol directe a les hores centrals del dia; també vegeta bé a mitja ombra. Prefereix sòls àcids i suporta els bàsics però solts i ben drenats. Tolera bé les altes temperatures però tem el fred. Només suporta les gelades no intenses i de curta durada. Reg abundant en estiu sense embassar. Cal podar a finals de l’hivern per estimular la floració.

CONSELLS: Les llargues tiges no disposen de circells ni cap altre sistema de suport, pel que cal ajudar amb tutors si no volem un port penjant. Al jardí pot emprar-se en massissos, bordures, agrupacions arbustives o per cobrir murs, amb tutors.

Multiplicació per llavors sembrades a finals de l’hivern o per esqueix de fusta verda a la primavera o estiu. També pot reproduir-se per colgat.

Plagues i malalties: Pot ser atacat per pugons.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Plumbago és un nom llatí que emprava Plini per citar una planta, que servia per curar certes malalties dels ulls, que no hem pogut identificar. L’epítet específic auriculata deriva del llatí “auriculatus, -a, -um” que significa aurícula, un diminutiu d’orella, per les aurícules de les fulles que sembles dues orelletes.

Plumbago auriculata  va ser descrita per Jean Baptiste Antoine Pierre de Monnet de Lamarck, i publicada en Encyclopédie Méthodique, Botanique 2(1): 270. 1786.

Família Plumbaginaceae

Cactus de tres cantells

Castellà: Aloe tigre. Pecho de perdiz. Francès: Aloe panaché, Aloe perroquet, Bec de perroquet, Gorge de perdrix. Alemany: Tiger-Aloe.

NOM CIENTÍFIC: Aloe variegata L.

SINÒNIMS: Aloe ausana Dinter  

DESCRIPCIÓ: Planta sense tija, procedent del Cap de Sud-Àfrica, i mesura un pam d’ample, amb fulles carnoses triangulars, lanceolades, amb secció transversal en forma de V, de 10-15 cm, de color verd blavós amb bandes discontínues o petites taques blanques alineades. Inflorescència de poc més d’un pam d’alçada amb raïms de 20-30 flors tubulars rosades o vermelloses a finals d’hivern i primavera. Fruit en càpsula amb llavors alades.

ATENCIONS: Suporta les gelades si són dèbils i de curta durada. Necessita molt bona il·luminació però millor que no estigui a ple sol. Requereix poc reg en estiu i menys a l’hivern, en sòls ben drenat perquè l’excés d’humitat podreix les arrels.

CONSELLS: És una planta ideal per a rocalles i jardins de cactus però també és bona planta per interiors lluminosos cultivada en test

Multiplicació per llavor o millor i més ràpid pels fillols que emet des de l’arrel o a l’axil·la de les fulles. A falta de pol·linitzadors específics d’aquesta espècie a les nostres terres, cal pol·linitzar les flors a mà, amb un pinzell de pèl fi.

Plagues i malalties: pot ser atacada per la cotxinilla cotonosa o cotonet

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Aloe és d'origen molt incert. Segons uns autors deriva del grec “άλς, άλός (als, alós)” sal, donant “άλόη, ης, ή (aloé, oés)” que designava tant la planta com el seu suc, a causa del seu sabor que recorda l'aigua del mar. D'allí va passar al llatí “ălŏē, ēs” amb la mateixa accepció que, en sentit figurat, significava també amarg. Altres autors han proposat un origen àrab “alloeh”, que significa substància amarga; però és més probablement d'origen complex a través de l'hebreu “ahal (אהל)”, sovint citat en textos bíblics. L’epítet específic variegata ve del llatí “vario” ser de diferent color, variat, motejat, pel jaspiat de les fulles.

El primer esment d'aquesta planta va ser realitzat per Simon van der Stel , el primer governador de Ciutat del Cap , en un viatge al nord en 1685. Va ser cultivat en els jardins botànics de la Companyia neerlandesa de les Índies Orientals a Ciutat del Cap el 1695 .

Aloe variegata va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1, 321, 1753

Família Xanthorrhoeaceae (Liliaceae, Asphodelaceae)

Xiprer ploraner

Xiprer fúnebre. Castellà: Ciprés fúnebre, Ciprés llorón. Francés: Cyprès de Chine. Italià: Cipresso cinese. Anglès: Chinese Weeping Cypress. Alemany: Tränen-Zypresse. Xinès: bai mu.

NOM CIENTÍFIC: Cupressus funebris Endl. 

SINÒNIMS: Chamaecyparis funebris (Endl.) Franco  

DESCRIPCIÓ: Conífera procedent de la Xina i l’Himalaia, de forma columnar amb el tronc dret, de corfa grisenca amb escletxes longitudinals,  que pot assolir els 20 metres d'altura. Les branques són decumbents i les branquetes foliars, lleugerament aplanades, són primes i pèndules, la qual cosa li dóna el característic port ploró. Les fulles són esquamiformes, imbricades, de color grisenc, punxegudes. Cons masculins xicotets (3-5 mm) a l'extrem de les branquetes, que solten el seu pol·len a la primavera. Gàlbuls globosos, verds que es tornen marrons quan maduren, formats per vuit esquames llenyoses peltades que s'obrin dos anys després de la pol·linització. Cada escata amb 3-4 llavors amb ala estreta.

ATENCIONS: Suporta el fred però necessita sòls descarbonatats, perquè no vegeta bé als sòls alcalins, si que vegeta bé, però, en sòls pobres si estan ben drenats perquè no suporta els embassaments. Ubicació en lloc assolellat o ben il·luminat

CONSELLS: El principal atractiu d’aquest arbre és la forma de ploraner que adopten les seues branques. Es planta en parcs i jardins públics com exemplars sols. S'utilitza poc en jardineria mediterrània.

Multiplicació per llavor: es recullen les llavors a l’estiu i es deixen assecar i es sembren a la primavera, havent-les deixat a remulla un parell de dies abans. També pot reproduir-se per esqueix de mall o T invertida a l’hivern

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Cupressus és el nom llatí del xiprer Hi ha qui diu que el seu nom deriva de l'illa de Xipre, però altres afirmen que procedeix de Ciparís, (grec: κυπάρισσος, "Kyparissos"; llatí: Cupressus) fill de Tèlef i amat d'Apol·lo, que va matar per error amb la seua javelina un cérvol sagrat del déu. Va plorar tant i amb tanta pena que va caure rendit en el sòl transformant-se en un arbre gran i fort que derramava les seues llàgrimes de resina, i Apol·lo li va ordenar que estiguera present en els rituals dels morts.

El nom específic funebris, de “funebris, -e” és un epítet llatí que significa fúnebre, per l'aspecte trist que ofereix amb el seu lànguid brancatge.

En el Temple de la Muntanya del Dragó Negre, prop de Kunming, Yunan, Xina, està el xiprer ploraner més antic que es coneix, amb 800 anys, segons figura en el llibre de 1985 de la Societat Internacional de Dendrologia.

Cupressus funebris va ser descrit per Stephan Ladislaus Endlicher i publicat en Synopsis Coniferarum 58. 1847

Família Cupressaceae

Kikuiu

Castellà: Kikuyo. Grama gruesa. Francès: Kikuyu. Anglès: Kikuyu grass. Neerlandès: Kikuyu-gras. Xinès: pu di lang wei cao.  

NOM CIENTÍFIC: Pennisetum clandestinum Hochst. ex Chiov.

SINÒNIMS: Cenchrus clandestinus (Hochst. ex Chiov.) Morrone

DESCRIPCIÓ: Gramínia rizomatosa i estolonífera de ràpid creixement, procedent d’Àfrica Oriental, amb fulles d'uns 10-15 centímetres de llarg, de bonic color verd i textura suau. Flors masculines amb grans anteres en forma de “X” al final de llargs filaments; les femenines molt més curtes amb estigmes plomosos. Pot confondre’s amb el gram americà (Stenotaphrum secundatum) però aquest és més bast i la inflorescència molt diferent.

ATENCIONS: Tolera tot tipus de sòls però prefereix els solts i ben drenats. Suporta la sequera, és resistent al trepig i al pasturatge, a causa de la seua forta xarxa d'arrels que fàcilment crea renovades tiges aèries, inclús els ambients salins. Tolera bé les altes temperatures però amb el fred es fa groc i roman latent fins a l'arribada de la primavera. Requereix sol i no prospera en llocs ombrius.

CONSELLS: En jardineria s’empra per fer la gespa que des de fa temps no falta en cap jardí.

Multiplicació: Per divisió de rizomes, estolons i per llavor.

Plagues i malalties: No és massa sensible a plagues ni malalties

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Pennisetum deriva del llatí “penna” ploma, i “seta” cerra, pèl rígid, en al·lusió a la inflorescència que presenta cerres plomoses. El nom específic clandestinum és un epítet llatí que significa ocult, per les seues flors ocultes i difícils de veure. El nom comú de “kikuyu” es deu al fet que procedeix de la regió que habita la tribu kikuyu de Kenya.

Pennisetum clandestinum va ser descrit per Hochst. ex Chiov. i publicat en Annuario del Reale Istituto Botanico di Roma 8(1): 41, pl. 5, f. 2. 1903.

Família Gramineae (Poaceae)