Roser La Sevillana ® Meigekanu

Rosa d'un roig lluminós que contrasta amb el verd brillant de les fulles

És un roser amb una floració espectacular que dura mesos. Forma un arbust molt ramificat amb raïms de 5-20 flors a l’àpex de cada branca que van obrint-se, una o dos a l’hora, durant la primavera, l’estiu i la tardor, regalant-nos amb pètals d’un vermell lluminós sobre el verd lluent de les fulles. Si anem llevant les flors marcides anirem estimulant el creixement de noves flors que mantindran l’esplèndida floració. 

Roses La Sevillana al roserar del Jardí de Vivers de València

Com la majoria dels rosers creix millor a ple sol, sobre substrat fèrtil i ben drenat, amb el que aconseguirem les millors florides. És una planta vigorosa, raó per la qual suporta diverses podes per mantenir-la a l’alçada desitjada en tanques o límits de jardí.  També és ideal per a formar grups que decoraran durant gran part de l’any amb les flors i a l’hivern amb el color dels fruits ataronjats. 

La Sevillana, criada Meillard en 1978, va guanyar el prestigiós ADR alemany en 1979. L’ADR és una distinció alemanya que s’atorga tots els anys a varietats que demostren una excel·lència inqüestionable. Per a rebre una denominació ADR, les varietats de rosa han de presentar característiques molt precises, i la més important és tindre una excel·lent resistència a malalties. Les altres característiques buscades són adaptació a freds hivernals, quantitat de flors, bellesa i perfum. Al 1980 va guanyar el Golden Rose Orleans i al 1986 la Medalla d’Or  d’Euroflora.

Forma raïms de 5-20 flors que s'obrin consecutivament

Per totes les seues propietats, a pesar de no tindre una flor flairosa, el roser La Sevillana Meigekanu s’ha convertit, en poc de temps, en el més popular de la jardineria pública a tot el món. 

 Pertany al grup  de Roses Floribunda

El jardí xeròfit mediterrani

Ametller

Un jardí és una font de satisfaccions i de goig però de vegades és a costa d'un esforç, dedicació i despesa massa gran. La xerojardineria pretén minimitzar esforços de tot tipus - mitjançant l'estalvi d'aigua, de treball i de materials i productes- per aconseguir la plena satisfacció que produeix la construcció i manteniment d'un jardí.

El terme xeròfit s'aplica a les plantes que viuen en indrets molt secs però avui en dia el concepte va més enllà, doncs entenem que un jardí xeròfit és un jardí autosuficient que, una vegada en marxa, necessitarà poc manteniment perquè les plantes que hem utilitzat estaran adaptades al tipus de sòl, ubicació respecte a la llum solar/ombra i necessitats hídriques. Així el concepte de xerojardí pot aplicar-se a qualsevol clima, sempre que intente optimitzar els recursos naturals autòctons. 

 Per a tindre èxit caldrà un disseny previ adequat a la zona concreta, amb una planificació de les zones assolellades, ombrívoles o exposades al vent, i definint àrees segons les necessitats de reg. Però el més important serà la selecció de les espècies adequades per a cada zona, tenint sempre en compte que les espècies autòctones són les millor adaptades al clima, al sòl i les que disposen de millors defenses contra les plagues. Els vivers de cada regió coneixen les plantes autòctones i, de segur, aconsellaran les més indicades. 

Els jardins xeròfits mediterranis tenen poques necessitats hídriques i gran quantitat d'espècies per a composar un jardí acollidor, colorit i flairós. Arbres que aporten ombra, protecció contra el vent i, fins i tot, deliciosos fruits. Per a jardins petits hi ha arbres de port moderat com l'ametller (Prunus dulcis ), les pruneres, el llorer, el magraner (Punica granatum), etc. Per a jardins grans hi ha arbres que poden arribar a mesures monumentals com els pins (Pinus spp.) oliveres (Olea europaea), alzines (Quercus spp.), garrofers (Ceratonia siliqua), xiprers (Cupressus sempervirens), lledoners (Celtis australis), etc. 

Espígol, orenga, sàlvia, romer, timó...

Els arbusts adaptats a l'escassetat d'aigua característics del Mediterrani són nombrosos. Amb ells podrem delimitar espais, amagar elements que no desitgem que es vegen, construir espais íntims o composar un bonic fons per a les nostres flors. La murta (Myrtus communis), el marfull (Viburnum tinus), el baladre (Nerium oleander), les estepes (Cistus sp.), el llentiscle (Pistacia lentiscus), els brucs (Erica spp.) o el margalló (Chamaerops humilis) són algunes de les moltes espècies que, amb poques exigències, poden jugar un paper important al nostre jardí. 

Les plantes aromàtiques, resistents a la falta d'aigua, poden aromatitzar el nostre jardí amb poques atencions, doncs si les reguem massa les tiges no es lignifiquen i perden la resistència a la sequera, a més de deixar de produir els olis essencials que emeten l'aroma característic. Cal posar-les a la zona més assolellada, evitant les zones d'ombra d'arbres i edificis. Romer (Rosmarinus officinalis), timons (Thymus spp.), espígols (Lavandula spp.), sàlvies (Salvia spp.), sajolida (Satureja montana), o l’orenga (Origanum vulgare) perfumaran l'entorn i ens proporcionaran productes per adobar els menjars i una farmàcia d'emergència per a trastorns lleugers. 

Gespa de gram

A més hi ha altres espècies que no són autòctones però han sigut utilitzades històricament al nostre territori, de manera que s'han naturalitzat i algunes d'elles apareixen com subespontànies. La marialluïsa (Lippia triphylla), la flor de nit (Mirabilis jalapa), l'alfàbega (Ocimum basilicum), el gerani (Pelargonium ssp.), les margarides (Osteospermum ssp.) o la peònia (Paeonia spp.) en són algunes.

Per imitació dels jardins del nord ens encabotem en tindre zones de gespa, malgrat que per a les regions de clima mediterrani no és recomanable, doncs la gespa és la major consumidora d'aigua, per la qual cosa cal substituir-la per un verd resistent i adaptat a la sequera i les altes temperatures com són el gram (Cynodon dactylon) i la festuca arundinàcia (Festuca arundacea). En àrees no prepitjades podem substituir la gespa per espècies entapissant com els crespinells (Sedum spp.) o la violeta (Viola alba). 

Per saber més sobre xerojardineria podeu veure la Guia Pràctica de Xerojardineria

Acàcia de Constantinoble. Arbre de la seda.

Castellà: Acacia de Constantinopla. Árbol de la seda. Acacia de Persia.  

Italià: Gaggia arborea. Durazzo. Francès:  Arbre à soie. Mimosa de Constantinople. Anglès: Persian Acacia. Mimosa Tree. Alemany: Schirmakazie. Schlafbaum. 

Grec: Ακακία Κωνσταντινουπόλεως . Γκιούλ-μπερσίμι. Neerlandès: Albizia.

NOM CIENTÍFIC:  Albizia julibrissin Durazz.

SINÒNIMS:  Mimosa speciosa Thunb. ;  Albizia isembergiana Benth. ; 

DESCRIPCIÓ:  Petit arbre caducifoli, que no passa dels sis metres d’alçada en jardineria, procedent d’Àsia (des d’Iran fins Xina i Japó) amb el troc molt prim, grisós, i copa ampla i aplanada per dalt, com un para-sol. Les fulles són grans i compostes, semblants a les frondes de les falgueres, amb folíols oblongs, petits i asimètrics, el que li confereix un aspecte lleuger, gràcil i delicat. Les flors apareixen en umbel·les terminals, adornades amb nombrosos, i excepcionalment llargs, estams color de rosa que s’obrin en corona oferint una floració de gran vistositat durant l’estiu.  A partir de setembre són els fruits els que adornen l’arbre amb llegums comprimides lateralment de fins 20 cm de llargària i color bru. 

ATENCIONS:  Necessita ambients càlids i estar a ple sol. No és exigent amb el terreny però és preferible que siga alcalí i poc humit. No calen massa regs, un per setmana en estiu serà suficient.

CONSELLS:  Per ser de poca envergadura és ideal per a jardins petits, sempre que estiga ubicat en llocs protegits i orientats al sud o sud-oest, inclús a la vora del mar.  Aïllat o en grup proporciona bells racons d’ombra tamisada.

Poda de formació a finals de l’hivern però la cicatrització és delicada, pel que cal que no siga massa severa.

La varietat “rosea” no és tan exigent en quant a la temperatura i permet el cultiu en zones no tan càlides, a més de tindre les flors amb una tonalitat rosa més forta.  

Multiplicació per llavor que necessita tractar-se amb aigua calenta o amb àcid sulfúric abans de sembrar, doncs la coberta és molt impermeable.

 SABIES QUE… El nom del gènere Albizia és en record del noble florentí Filippo Albizzi que l’any 1749 va introduir la planta a Florència de tornada d'un viatge a Istanbul. El nom de l’espècie, julibrissin , deriva de la paraula persa "Gul-i-Abrisham" flor de seda, o de l'àrab "djulâb" aigua de roses.

Les seves fulles es tanquen de nit o quan plou com si dormiren. Aquest és una característica que comparteixen altres membres de la subfamília de les Mimosàcies i s’anomena nàstia.  És un moviment de resposta de determinades zones d'un vegetal davant d'un estímul extern , basat en processos de canvi de turgència de grups de cèl·lules que varien el seu volum mitjançant el control de l'entrada i l'eixida de l'aigua.

Les llavors són aliment per a la fauna silvestre i el bestiar, i les flors flairoses són visitades habitualment per les abelles.

Família Leguminosae (Fabaceae, Mimosaceae)