dijous, 2 de maig de 2013

Acant



Acants del Jardí de Vivers de València

Cànem de bruixa . Ala d'àngel. Herba carnera. Herba geganta.  Castellà : Acanto. Alas de ángel. Hierba giganta. Nazarenos. Italià: Brancalupo. Acanto comune. Francès: Acanthe molle. Anglès: Acanthus. Bear's-breech. Alemany: Weicher Akanthus. Neerlandès: Zachte Acanthus. Grec: Άκανθος. Άκανθα η απαλή.  

NOM CIENTÍFIC: Acanthus mollis L.

DESCRIPCIÓ:  Herba vivaç de gran port, molt robusta, amb fulles  en roseta bassal, perennes, amples, dividides en segments irregularment dentats d’un verd brillant que hi confereixen aspecte senyorial. Les flors es distribueixen al llarg d’una  elegant inflorescència terminal cilíndrica, que pot arribar al metre d’alçada, amb moltes flors grans, labiades, amb el llavi superior de color lleugerament violaci i la resta blanc, protegides per bràctees espinoses. El fruit és una càpsula amb quatre llavors.

ATENCIONS: Les fulles romanen verdes tot l’any però les tiges florals cal eliminar-les en quan es marceixen. En cas de marciment de les fulles cal tallar completament la part aèria de la planta, preferentment a la tardor, perquè rebrote així de nou.  Els agrada un sòl ric en nutrients, profund i que retinga la humitat, però ben drenat. Suporta fins els -7 0 C. 

CONSELLS: Encara que suporten la llum del sol, on millor vegeten és a les zones més humides i ombrívoles del jardí que adornaran i donaran llum i color durant tot l’estiu amb les abundants floracions.
En plantacions mixtes les masses de verdor del acant aporten un fons propici per a que les demés espècies exhibisquen la plenitud del seu colorit.
Cal deixar uns 60 cm entre exemplars, doncs necessita molt d’espai.

Multiplicació per llavor, prèviament remullada, sembrada en primavera, o per divisió dels rizomes subterranis, a la tardor o a principis de primavera. 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom científic del gènere Acanthus, deriva del grec “ἄκανθα, -ης” que significa planta espinos, perquè les bràctees de les espigues florals i les fulles tenen espines dèbils. Per contra el nom específic mollis és un epítet llatí, “mollis, -e”, que significa moll, flexible. 
És nativa de la franja litoral de la regió mediterrània, des de Portugal i el nord-oest d’Àfrica fins a Croàcia. Ha sigut emprada des de l’antiguitat com ornamental en els jardins i, a l’actualitat, és cultivada o naturalitzada a tot el món. 
Les fulles d’acant tenien, per al món antic, el poder d’impedir l’entrada d’esperits malignes a les vivendes, raó per la qual encara hi ha llocs a la mediterrània que continua la tradició de col·locar una planta d’acants a cada costat de la porta. 
Les fulles tenen un atractiu especial que ha inspirat als artistes de l’antiguitat clàssica que les van representar als frisos i capitells de les columnes de l’ordre corinti. Conta la llegenda que va ser Cal·límac qui, en veure un exemplar d’acant cargolat en una cistella ofrenada junt a la tomba d’una donzella, va tindre la inspiració de introduir les fulles d’acant en l’ornamentació dels capitells corintis. Sobre aquest tema pots veure més en un interessant apunt de Botànic Serrat, el blog de Montse.

Família Acanthaceae

1 comentari:

  1. Tal com deien a l'antiguitat, no entressin mals esperits en el meu jardí perquè tinc unes quantes mates de Acanto.
    Magnífic post, com sempre moltes gràcies per la menció, m'agrada que t'hagis acordat d'aquest apunt curiós que vaig escriure.
    Petonets.

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...