Monstera

Monstera del Jardí de Montfort de València

Costella d'Adam. Fulla foradada. Castellà : Balazo. Cerimán. Costilla de Adán. Filodendron. Mano de tigre. Monstera. Portuguès: Costela-de-adão. Francès: Faux philodendron. Anglès : Ceriman, Swiss Cheese Plant, Monstera. Alemany : Köstliches Fensterblatt. Neerlandès: Gatenplant.

NOM CIENTÍFIC: Monstera deliciosa Liebm.

SINÒNIMS:  Philodendron pertusum Kunth & Bouche

DESCRIPCIÓ:  Planta perenne, sempre verda, enfiladissa, amb una tija robusta lianoide, que desenvolupa arrels aèries per captar la humitat ambiental. Procedeix de la zona tropical del sud de Mèxic fins a Panamà. És cultivada als jardins i patis per les grans fulles coriàcies en forma de cor d’un verd lluent, molt dividides en profunds lòbuls i foradades, distribuïdes de manera alterna. Fa flors unisexuals en espàdix, les inflorescències típiques de les aràcies, envoltades d’una espata de color crema d’un pam de longitud. Fruit  de color verd, allargat, d’un pam, però és difícil que fructifique fora del seu ambient natural. Conté àcid oxàlic que és tòxic, però quan madura és comestible, molt apreciat al seus lloc d’origen. 

ATENCIONS: Prefereix llocs ben il·luminats, tot i que és una planta d’ombra i no suporta el sol directe, ni tampoc les baixes temperatures per sota de -1 ^o C. De creixement ràpid i vigorós pel que cal plantar-la on hi haja espai suficient. Per llur condició d’enfiladissa cal que tinga a prop un arbre o un enreixat per on puga trepar. Necessita prou reg a l’estiu, sense embassar, i menys a l’hivern, deixant que s’asseque un poc entre reg i reg. Vol sòl ric en humus, solt i ben drenat.

CONSELLS: Convé humitejar les fulles sovint, especialment quan fa calor, o en hivern si hi ha calefacció, per proporcionar humitat a la planta. En contenidor cal canviar-la a un de més gran cada any, doncs creix molt ràpidament, i podar quan es fa massa gran.

Multiplicació pels fillols que surten de les arrels; també amb esqueix apical de la tija en estiu.

 

Monstera del Jardí de Montfort, València

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:  Monstera  és una veu llatina que significa monstruós, anormal, en referència a les fulles molt grans (fins 90 cm) i amb lòbuls i forats que no són corrents en botànica. L’epítet específic deliciosa  fa referència al fruit comestible.

En Amèrica Central, Austràlia, Florida i Califòrnia es cultiva per produir fruits que, una vegada estan ben madurs, són comestibles, amb una polpa amb un gust que recorda la pinya, el plàtan i el mango.

Hi ha cultivars amb fulles variegades: ‘variegata’ i ‘albovariegata’.

Família Araceae

Bellaombra. Ombú

Castellà: Ombú. Bellasombra. Occità: Ombó. Èuscara: Onbu. Portuguès: Umbú. Bela-sombra.  Italià: Cremesina arborea. Francès: Belombra. Raisinier dioïque. Anglès: Ombú. Elephant Tree.  Alemany: Ombubaum. Zweihäusige Kermesbeere.

NOM CIENTÍFIC: Phytolacca dioica L. 

 DESCRIPCIÓ: Aquest arbre perennifoli és en realitat una espècie herbàcia molt gran i de ràpid creixement, originària de les pampes d’Amèrica del Sud, on ara és difícil trobar-ne de silvestres. Tot i que ramifica des de la base, arriba a fer 10-15 metres d’alçada, amb un tronc gruixut de fusta tova i esponjosa, amb les arrels que sobresurten fent-se visibles. Les fulles són alternes, el·líptiques i grans, de fins 20 cm, de nerviació pinnada i marge enter, d’un verd brillant, sostingudes per un curt pecíol.  És una planta dioica, amb flors unisexuals en peus diferents, que apareixen en raïms terminals blancs. Les flors masculines amb 20-30 estams, i les femenines amb 10-12 carpels. El fruit és una baia vermella amb llavors negres.  

ATENCIONS: Prefereix sòls humits però suporta bé èpoques de sequera. Per contra, l’excés de reg provoca que les fulles estiguen caigudes, els tronc tou i arrugat i, finalment, la putrefacció de tronc i arrels. Tolera qualsevol tipus de sòl i la salinitat de la proximitat del mar.

Prefereix el clima càlid i no suporta les gelades ni el fred intens.

La poda ha de limitar-se a les rames baixes que molesten

CONSELLS: Sol plantar-se com arbre aïllat, lluny (no menys de 5 m) de construccions o paviments, doncs les arrels alçarien la construcció en poc temps.

Cal anar amb cura, doncs es baies taquen molt i la taca és difícil d’eliminar, a més de ser tòxiques, com tota la planta.

Multiplicació per llavor, una vegada extretes del fruit i assecades. Suporta bé els trasplantaments.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Phytolacca deriva del grec “phyton” (planta) i del llatí “laeca” procedent de l’indi “laek” (goma, laca) pel poder colorant dels fruits.

El nom específic  "dioica" es deriva del fet que les flors unisexuals de cada sexe són produïdes en plantes diferents.

El nom popular d’ombú és una veu guaraní que significa ombra, car a la planícia pampeana ofereix el refugi de la seua ombra en les hores de sol intens.

Va ser introduït a Europa pel fill de Colón, Hernando Colón, que va plantar varis exemplars a Sevilla

La fusta no serveix per cremar ni per fusteria, doncs conté grans quantitats d’aigua, el que hi permet  sobreviure a la pampa seca. La saba és verinosa, raó per la qual no l’afecten les plagues.

És el símbol de la cultura dels gautxos d’Uruguai i Argentina, on està molt arrelat a l’imaginari cultural. Tant és així que el guardó del Festival de Cinema de Mar del Plata, l’equivalent argentí de l’Oscar, és l’Ombú d’Or.

Conten els gautxos que quan déu anava atrafegat amb la creació, va pregunta als arbres quins dons volien que hi concedira. En arribar a l’ombú hi va demanar tindre una bona presència, que es reconeguera en la vastitud de la pampa, per a que el gautxo, per lluny que es trobe, em cerque amb la mirada i sàpiga on està sa casa.

Phytolacca dioica fou descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum, Editio Secunda 1: 632. 1762

Família Phytolaccaceae

Aspidistra . Pilistra. Orelles de ruc

Castellà: Pilistra. Hojas de salón. Hoja de lata. Italià: Aspidistra . Francès: Aspidistra .Anglès: Cast-iron plant. Bar room plant. Alemany: Schusterpalmen. Japonès: ハラン (植物).  Xinès: 一叶兰

NOM CIENTÍFIC: Aspidistra elatior Blume

DESCRIPCIÓ: Planta rizomatosa, procedent del Japó i Xina, sense tija (acaule) amb fulles que poden arribar al metre d’alçada, de color verd fosc, coriàcies, de limbe llargament lanceolat, enter, amb un llarg i dur pecíol. Les flors, amb vuit lòbuls carnosos de color crema o porpra, no tenen interès ornamental, doncs surten petites i solitàries a la base de la planta, a nivell de terra, a finals de l’estiu, i cultivada en test és rar que tinguin flor.  El fruit és una baia obscura amb moltes llavoretes.

ATENCIONS: És una planta molt rústica, i pot vegetar en condicions de poca llum, variacions de temperatura i reg irregular. Tampoc és exigent edàfic, i viu en qualsevol tipus de sòl, tot i que prefereix terreny àcid o neutre, a condició d’estar ben drenat per evitar la putrefacció de les arrels. Necessita, però, no estar al sol directe, car les fulles se’n fan grogues. Les gelades per sota de -5^oC poden acabar amb la part superficial de la planta.

CONSELLS: És ideal com a planta d’interior, cultivada en contenidor, per adornar llocs amb poca llum, amb les grans fulles. També s’empra, als llocs de clima temperat, als jardins i patis, per ocupar els indrets més ombrívols. No obstant això, per a tindre una aspidistra amb brillantor i vitalitat cal que tinga llum però no sol, i una temperatura temperada, és adir, calor i ombra.

En cas d’exemplars fets malbé, cal podar arran de terra, i sortiran les noves flors de bell nou. L’excés de fertilitzant fa que les fulles es baden  en llargs clevills.

Multiplicació per divisió del rizoma a finals de la tardor

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Aspidistra deriva del grec “aspidos” que significa escut, es referència a la forma de les fulles. L’epítet específic “elatior” deriva del llatí “elatus” que significa més alt, molt alt.

Té fama de suportar l’abandó, per la qual cosa rep el nom anglès de “cast-iron”.

L’aspidistra és una planta molt coneguda, doncs adornava les entrades i els salons de les cases. Molts de nosaltres mantenim el record dels avis, i dels jocs infantils, associat a aquestes fulles sempre verdes.

George Orwell va popularitzar l’aspidistra amb el seu llibre, publicat en 1936, "Keep the Aspidistra Flying" en el qual la planta s’erigeix en símbol  de la classe mitjana britànica perquè estava present a totes les cases benestants de l’Anglaterra imperial. (Traduït al castellà com “Que no muera la aspidistra”)

Les principals virtuts de l’aspidistra és que pot viure en llocs on altres no poden fer-ho per falta de llum o d’humitat, i pot fer-ho durant més de cent anys.

Hi ha diversos cultivars amb les fulles variegades, amb ratlles més clares a les fulles o amb petites taques grogues.

Aspidistra elatior fou descrita per Carl Ludwig Blume i publicada en Tijdschrift voor Natuurlijke Geschiedenis en Physiologie 1: 76, pl. 4, en 1834.

Família Liliaceae (Asparagaceae)