Àloe. Sèver

Castellà: Acíbar. Aloe. Candelabros. Planta pulpo. Zabira. Francès: Aloès arborescent, Aloès candélabre. Anglès: Aloe krantz. Candelabra Aloe. Grec: Αλόη δενδρώδης.

NOM CIENTÍFIC: Aloe arborescens Mill.

DESCRIPCIÓ: Procedent del sud d’Àfrica, aquesta planta crassa arbustiva pot arribar a fer 3 metres d’alçada, el que la diferència de la resta d’Aloes, amb diverses ramificacions des de la base que produeixen diverses inflorescències. Altra diferència és que té les fulles llargues, de fins 60 cm de longitud, lanceolades, carnoses, de color verd grisenc a l’anvers i verd més clar al revers, amb dents als marges, i corbades cap a baix, reunides en una roseta. Les flors apareixen en espiga al llarg d’un escapus floral que surt del centre de la roseta, sense ramificar, de fins 80 cm que sobresurt per damunt de les fulles; floreix de desembre a març, amb flors de color roig ataronjat, tubulars. Fruit en càpsula que conté nombroses llavors.

ATENCIONS: Tolera molt be la sequera i s’adapta al ple sol i a l’ombra parcial. Resisteix alguns graus sota zero (-4^oC) és a dir, gelades lleugeres. Prefereix sòls lleugers i ben drenats, i regs setmanals només a l’estiu, i gens a l’hivern, doncs l’excés d’aigua li perjudica 

CONSELLS: S’utilitza molt com a planta ornamental per la seua gran vistositat i espectacular floració a l’hivern, quan les flors són escasses. És molt rústic i necessita poc manteniment tant el cultiu al jardí, en rocalla o en contenidor. A alguns llocs litorals, s’ha naturalitzat, formant denses poblacions.

Multiplicació: Es propaga amb facilitat per esqueix, deixant uns dies abans de plantar-lo, fins que s’asseque la ferida, o amb els fillols que surten a la base de la planta.

Plagues i malalties: Les més freqüents són les fisiopaties per falta de llum o excés d’humitat, però, de vegades, en èpoques sequera, apareix un àcar, l’aranya roja, que desapareixerà amb facilitat aplicant freqüents nebulitzacions d’aigua, ja que la falta d’humitat afavoreix el seu desenvolupament. 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Aloe és d'origen molt incert. Segons uns autors deriva del grec “άλς, άλός (als, alós)” sal, donant “άλόη, ης, ή (aloé, oés)” que designava tant la planta com el seu suc, a causa del sabor que recorda l'aigua del mar. D'allí va passar al llatí “ălŏē, ēs” amb la mateixa accepció que, en sentit figurat, significava també amarg. Altres autors han proposat un origen àrab “alloeh”, que significa substància amarga; però és, més probablement, d'origen complex a través de l'hebreu “ahal (אהל)”, sovint citat en textos bíblics. El nom específic arborescens és un epítet llatí que deriva de “arbor” arbre, i significa que esdevé en arbre. 

Els primers testimonis es van trobar sobre una tauleta d’argila de Nippur, a les afores de Bagdad, datada en 2.200 a.C.

En l'Orient, l'àloe es cultiva en jardins domèstics com un tractament de primers auxilis per a les cremades i abrasions. De fet, va ser només després que es va utilitzar per tractar a les víctimes de cremades d´irradiació d'Hiroshima que les seves propietats curatives van rebre atenció per part d'Occident. Els extractes de les fulles han estat àmpliament investigat des de llavors i es mostra la curació significativa a les ferides, la seva acció anti-bacteriana, anti-úlcera, antiinflamatòria, anti-cancerigen, hipoglucemiant i d´altres aplicacions terapèutiques.

Aloe arborescens va ser descrita per Miller, Philip i publicada a The Gardeners Dictionary:. .. eighth edition no. 3. 1768. (Gard. Dict. (ed. 8)

Família Liliaceae (Asphodelaceae, Xanthorrhoeaceae)