Pi canari

Castellà: Pino canario. Portuguès: Pinheiro-das-Canárias . Francès: Pin des Canaries. Anglès: Canary Island pine.  Alemany: Kanarische Kiefer. Kanaren-Kiefer. Neerlandès: Canarische den. Grec: Κανάριος πεύκη.

NOM CIENTÍFIC: Pinus canariensis Sweet ex Spreng.

DESCRIPCIÓ: Arbre endèmic de les Illes Canàries, de port piramidal, que pot aconseguir una altura de fins 40 metres però en la península no sol superar els 25 m d’alçada. Està ancorat al terra mitjançant un potent sistema radicular, amb una robusta arrel principal axiforme i altres secundàries. Té un tronc recte, columnar, amb escletxes en l’escorça exterior de color marró rogenc, que pot arribar als 2,5 m de diàmetre. Les fulles són verdes, aciculars, que ixen de la beina bassal amb tres acícules per beina, i són pèndules, de 20-30 cm de llarg. Les flors apareixen en primavera, en inflorescències masculines i femenines separades però al mateix peu (monoica). Les masculines en espigues còniques, i les femenines en estròbils que es convertiran en pinyes a la maduresa.  No té fruits pròpiament, però fa uns cons de 12-18 cm de llarg per 8-10 cm d’ample en la seua part més ampla, formats per les escates de l’estròbil que tanquen els pinyons alats, dos per escata.

ATENCIONS: Tolera diversos tipus de sòl, inclús els pobres en matèria orgànica i els calcaris, i és poc exigent amb el reg, ja que prefereix ubicacions assolellades i seques.  Resisteix temperatures entre -10^oC a l’hivern, i fins més de 40^oC en l’època seca de l’estiu. És doncs, una espècie xeròfita.

La processionària del pi l’ataca als jardins, però pot es combatre-la amb  Bacillus thuringiensis.

CONSELLS: Pel seu elegant i gran port s’ha estès el seu ús en parcs i jardins de gran part del planeta, així com arbre de carrer a Califòrnia. A Àfrica del Sud i Austràlia s’ha naturalitzat i forma part del paisatge. És l’únic pi amb tres acícules per beina, la qual cosa el distingeix de la resta de pins, a més, les fulles són més llargues que en altres pins, i pèndules.

Multiplicació per llavors que dispersa el vent. Les llavors conserven tot el poder germinatiu si es conserven entre -15^oC i 0^oC en recipients ben tapats, sense deixar que es sequen.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Pinus deriva del sànscrit “pitu”, que significa resinós, adoptat pels romans per anomenar al pi. Plini, Virgili i altres ja l’empraven. L’epítet específic canariensis fa referència al lloc d’on és originari: les Illes Canàries.

Aquest pi ofereix gran resistència al foc per  la grossa capa de súber que embolica el tronc. A més pot rebrotar des de qualsevol nivell del tronc gràcies al parènquima transversal. Aquesta propietat li permet tindre gemmes sobre la fusta que el cobreixen d’acícules, augmentant el seu efecte ornamental. 

Als llocs que habita a les Illes Canàries, amb un règim de pluges molt baix, arreplega la humitat de la boira i augmenta fins quatre vegades l’aigua de les precipitacions amb el degoteig de les fulles.

El ràpid creixement i la resistència al foc la convertit en un bon arbre de repoblació forestal.

Produeix fusta blanca, fusta corrent de pi, i fusta de tea (duramen), aromàtica i de color acaramel·lat, dura i d’estructura molt homogènia, apreciada en ebenisteria i talla.

És el símbol natural de la Illa de La Palma.

Família Pinaceae

Casuarina de cua de cavall

Castellà: Casuarina. Pino australiano. Francès: Pin d'Australie. Anglès: Australian Pine. River Sheoak. Grec: Βοϊδόξυλο. Κασοναρίνα.  

NOM CIENTÍFIC: Casuarina equisetifolia L.

SINÒNIMS: Casuarina excelsa Dehnh.

DESCRIPCIÓ: Arbre, procedent d’Austràlia i del sud-est d’Àsia, que pot arribar als 30-35 metres d’alçada. Copa piramidal, esvelta però irregular, sobre un tronc recte d’escorça aspra i fissurada. Pot confondre’s amb un pi però les aparents fulles aciculars són en realitat petites branques que realitzen la fotosíntesi. Les vertaderes fulles són minúscules esquames, i estan situades als nusos d’aquestes branquetes, que prenen així l’aspecte dels equisets o cua de cavall. És un arbre monoic, amb flors unisexuals diminutes i sense valor ornamental. Les femenines formen una mena de petita pinya globosa amb una petita sàmara cadascuna.

ATENCIONS: Suporta la proximitat del mar i els sòls pobres, salins i calcaris. És un arbre ideal per als sòls pobres i secs, doncs suporta bé la sequera. Prefereixen climes càlids i ubicacions assolellades però també suporten temperatures de -7^oC. 

CONSELLS: Per ser un arbre de gran port cal plantar-lo en jardins amb suficient espai. És de creixement ràpid. Plantat en solitari lluirà la seua silueta sempre verda, però també en alineacions o com tallavents.

Multiplicació per llavor sense cap tractament previ, doncs la germinació és alta durant 1-2 anys.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Casuarina fa referència al casuari d’Austràlia, l’au corredora amb plomatge semblant al fullatge de les espècies d’aquest gènere.

L’epítet específic equisetifolia deriva del nom del gènere Equisetum i “folia”, que significa fulla, pel paregut del que pareixen les fulles, dividides en septes, amb l’equiset.

La fusta és dura i bona per a la construcció, i és bon combustible.

Família Casuarinaceae

Braquiquiton blanc

Castellà:  Brachichito rosa. Braquiquito rosado. Anglès: Lacebark Tree. Lace Kurrajong. Sycamore.

NOM CIENTÍFIC: Brachychiton discolor  F.Muell.

SINÒNIMS:  Sterculia discolor  F. Muell. ;  Sterculia lurida  F. Muell.;  Brachychiton luridus C.Moore

DESCRIPCIÓ: Arbre molt ornamental de gran port amb copa piramidal, que arriba als 30 metres d’alçada, provinent dels boscs pluviosos d’Austràlia. És un arbre de creixement ràpid que fa un tronc, de color verd i llis de jove que esdevé gris i clivellat amb l’edat, de fins 75 cm de diàmetre. Les fulles, semicaduques doncs per les fulles just abans de florir, són simples i palmades, tenen tres lòbuls i cinc o set puntes, grans de fins 20 cm d’amplada, de color verd fosc per l’anvers i tomentoses pel revers, amb els nervis marcats. Les flors estan sostingudes per un curt rabet, formen raïms axil·lars de flors grans en forma de campana acabada en cinc lòbuls, de color de rosa fosc, vellutat, i no tenen pètals. La floració és molt abundant i dura setmanes a finals de primavera i durant l’estiu. El fruit és un fol·licle de color marró, tomentós, en forma de barqueta d’un pam de llargària 

ATENCIONS: S’adapta a gran varietat de climes i de sòls, però no suporta el fred intens i li convé estar a ple sol. En quant al reg, una vegada arrelat, suporta molt bé la sequera.

CONSELLS: La càpsula que envolta les llavors té pèls irritants, pel que convé usar guants per manipular-les.

A pesar de ser un arbre gran les seues arrels no són invasives, pel que pot estar junt a construccions. En parcs i jardins resulta atractiu com exemplar aïllat o en alineacions en carrers.

Multiplicació per llavor fresca, doncs germina sense dificultat

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Brachychiton deriva del grec  “brachys”, curt, i “chiton”, túnica, fent referència al fet que les seves llavors estan cobertes.

L’epítet específic  discolor significa de dos colors, en al·lusió als colors diferents de l’anvers i el revers de les fulles o, segons altres autors, pels dos colors que poden tindre les flors.

La fusta era emprada pels aborígens australians per confeccionar els escuts, i les llavors, torrades per eliminar els pèls, per menjar.

Família Sterculiaceae