Pota de vaca

Les fulles tenen la forma de la petjada de la pota de la vaca

Castellà: Pata de vaca. Árbol de las orquídeas. Portuguès: Casco-de-vaca-lilás. Unha-de-vaca-lilás. Anglès: Orchid tree. Camel's Foot Tree. Mountain-ebony. Hindi: Kachnar. Bengalí: Kanchan.

NOM CIENTÍFIC:  Bauhinia variegata L.

SINÒNIMS: Bauhinia chinensis Vogel;   Bauhinia decora Uribe;   Bauhinia variegata var. chinensis DC.;   Phanera variegata (L.) Benth.

Pota vaca del Jardí de Montfort de València

 DESCRIPCIÓ: Arbre de fulla perenne als territoris on és originari, Índia i Birmània, però ací perd la fulla amb el fred de l’hivern. Pot arribar als 10-12 metres d’alçada però no sol passar dels 7 metres, molt popular als jardins i parcs de climes tropicals i subtropicals per l’abundant floració i el perfum que desprenen. 

És de fulla simple, amb la forma, que li ha valgut el nom comú de “pata de vaca”, arrodonida amb dos lòbuls a la base i a l’àpex. 

Les flors apareixen en abril-maig al mateix temps que les fulles i són cridaneres, paregudes a les orquídies, amb cinc pètals de color rosa brillant o blanc i grans, de 8-12 cm de diàmetre. 

El fruit és una beina de 15-30 cm de llargària.  Es multiplica per llavor doncs germina amb facilitat sense tractament previ.

ATENCIONS: Requereix sòl solt, no compactat, i clima assolellat i càlid, resguardat dels freds i del vent.

La flor sembla una orquídia

CONSELLS: Pot plantar-se com arbre aïllat o en alineacions de voreres, doncs les dimensions moderades de la copa i l’altura ho permeten.

Les plantes joves necessiten abundant rec a l’estiu.

SABIES QUE… El nom del gènere Bauhinia fou dedicat per Linné als germans Johann i Caspar Bauhin, botànics suïssos. J. Bauhin és l’autor de “Historia plantarum universalis”, Yverdon, (1650-1651) un tractat que arreplegava tot el que es coneixia a l’època sobre botànica.

L’epítet específic variegata fa al·lusió a que té flors de varis colors, des de blanques a lila intens.

Les poncelles i les fulles tendres són consumides en amanida als països d’origen, on apareix freqüentment en les imatges devotes, doncs és un arbre sagrat per als budistes.

Família Leguminosae (Fabaceae. Caesalpiniaceae)

Mèlia, Cinamon.

Castellà : Acederaque. Alelí. Árbol de rosarios. Cinamono. Fruto del paraíso. Melia. Mirabobo. Agriaz.Portuguès  Brasil: Sinamão. Italià: Albero dei rosari, Albero dei paternostri. Francès: Mélia azedarach. Anglès: Chinaberry tree, Persian lilac, Bead tree. Alemany: Zedrachbaum. Neerlandès: Indische sering. Turc: Hint leylağı. 

Flors de mèlia

NOM CIENTÍFIC: Melia azedarach L.

SINÒNIMS: Melia australis Sweet.; Melia candollei Sw.; Melia japonica G. Don.

            

          DESCRIPCIÓ: La Mèlia és un arbre caducifoli originari de l’Himàlaia, que pot arribar als 15 metres d’alçada i la copa 8 metres de diàmetre. Excepcionalment, a Austràlia hi ha exemplars de fins 45 metres d’alçària. Les fulles, que cauen a l’hivern, són alternes, compostes, imparipinnades, amb folíols dentats. Flors vistoses, en grans panícules, amb cinc pètals de color lila suau, quasi blanc, amb una petita corona de color violeta que embolca els estams. Desprenen una agradable fragància des de que comencen a sortir a la primavera. Fruits en petites drupes, boletes de color bru clar o groc, amb les que cal tindre cura, doncs són tòxiques pels humans. La neurotoxina que contenen pot matar un mamífer si ingereix 0,66 gr. de fruit per quilo. 

Fruits tòxics

       ATENCIONS: Habita zones temperades amb estius calorosos i gelades lleugeres en hivern. Necessita la llum del sol i s’adapta be a tot tipus de sòl, àcids, alcalins i, fins i tot, suporta certa salinitat. No és gaire exigent amb els recs. Suporta bé els terrenys amb poca humitat.

Per obtindre noves plantes poden utilitzar-se les llavors, a les quals només cal llevar-li l’embolcall carnós, o mitjançant esqueix, a la primavera.

CONSELLS: La fragilitat de les llargues branques aconsellen situar la mèlia a resguard del vent. A més cal tindre en compte que els fruits van caient durant tot l’hivern i poden provocar perillosos esvarons i caigudes. 

Escorça

 SABIES QUE… El nom genèric Melia és el nom que els grecs donaven als freixes, pel paregut de les fulles amb alguns freixes. L’epítet específic azedarach deriva del persa “azadraxt o azedaraeth”

A mitjan segle XIX va ser introduïda a Amèrica i al sud d’Àfrica, com arbre ornamental i per l’ombra de la frondosa copa, però prompte es va naturalitzar desplaçant altres espècies autòctones. Ara és considerada una espècie invasora.

S’empra com arbre d’ombra i ornamental en nombroses places, carrers i jardins per la seua bellesa, frondositat de la copa i perfum de les flors. Només a la ciutat de València (Espanya) hi ha uns 5300 mèlia a les places, carres i jardins.

Els fruits són verinosos pels humans si es mengen en gran quantitat però no ho són pels ocells que se'ls mengen fins quedar com embriagats.

La Mèlia fa una fusta apreciada de densitat mitjana i semblant a la teca de Birmània, i de les dures llavors se'n feien rosaris i altres productes, abans de l’arribada dels plàstics.

Família Meliaceae

Pica-Pica. Arbre ampolla.

Castellà: Braquiquito. Árbol botella. Esterculia. Arbol temblón. Anglès: Kurrajong.

NOM CIENTÍFIC:  Brachychiton populneus (Schott & Endl.) R. Br.

SINÒNIMS: Sterculia diversifolia G.Don.; Poecilodermis populnea Schott & Endl.;

DESCRIPCIÓ: Arbre caducifoli, provinent d’Austràlia, de 8-19 metres d’alçada, que fa una copa frondosa i piramidal sobre un tronc recte de forma cònica amb l’escorça llisa en la que apareixen fissures verticals amb el temps. Les fulles alternes, senceres, oval-lanceolades i llargament acuminades i de vegades amb lòbuls, molt paregudes a les fulles del xop, verdes i sense pèls, mesuren entre 6 i 8 cm de llargària i estan proveïdes d’un llarg pecíol. Les flors, en panícules axil·lars, són unisexuals per avortament d’un dels sexes; mesuren fins 1’5 cm i tenen forma de campaneta, de color crema puntejades de vermell a la part interior, i acabades en cinc lòbuls triangulars. El fruit és un fol·licle, és a dir, un fruit sec amb diverses llavors grogues que s’obri per una sutura ventral quan està madur, que mesura entre 6 i 8 cm de longitud, de consistència llenyosa i de color negre quan madura.

ATENCIONS:  Tolera gelades dèbils però prefereix les zones càlides i exposició a plena llum del sol. Encara que no és molt exigent respecte al sòl, prospera millor en terrenys calcaris i rics en nutrients. Només a l’estiu necessita recs, doncs és molt resistent a la sequera però perd les fulles a l’estiu si no rep suficient aigua. L’excés d’humitat és més perjudicial per al seu desenvolupament que la sequera.

Es multiplica amb facilitat mitjançant llavors sense cap tractament previ. Només cal sembrar a la tardor o a la primavera les llavors que haurem arreplegat dels fruits madurs i oberts.

CONSELLS: És un bon arbre d’ombra, per alineacions en camins i jardins, per a plantar en petits grups o de manera aïllada. També s’han utilitzat coma pantalla i talla-vents.

Al arreplegar les llavors cal tindre cura amb elles, doncs els pèls que les cobreixen són irritants al tacte.

SABIES QUE… El nom genèric Brachychiton deriva de dues paraules gregues: “brachys”, que significa curt, i “chiton”, que significa túnica o coberta, en referència a la capa de curts pèls que cobreixen les llavors.

L’epítet específic populneus deriva del nom del gènere Populus dels albers i xops, doncs les fulles són semblants.

Els pobles aborígens australians  han utilitzat totes les parts d’aquest arbre: mengen les llavors torrades; utilitzen la fusta per a fer escuts i l’escorça per a fer fibra; les fulles s’empren com a farratge per al bestiar en períodes de sequera.

A les nostres zones càlides, especialment al País Valencià i Andalusia, és emprat com ornamental. Només als carrers i jardins de la ciutat de València hi ha 4100 exemplars del "braquiquito”.

Família Sterculiaceae