Altea. Hibisc de Síria. Malva reial

Flors de corol·la doble

Castellà: Altea, Rosa de Síria. Italià: Altea commune. Dialtea. Ibisco della Siria. Francès: Hibiscus. Ketmie. Anglès: Rose of Sharon. Shrubby Althaea. Syrian Ketmia. Alemany: Garten Eibisch. Roseneibisch. Syrischer Eibisch. Neerlandés: Syrischer Eibisch. Grec: Ιβίσκος ο συριακός. 

Creix en forma de con invertit

NOM CIENTÍFIC: Hibiscus syriacus L.

SINÒNIMS: Althaea frutex Mill.

DESCRIPCIÓ: Arbust caducifoli en forma de con invertit o petit arbre de tronc alt i copa xicoteta, de fins a 3 m d'altura. Fulles simples de distribució alterna i forma oval-lanceolada, amb tres lòbuls, de dents irregulars en el marge i pèls al revers. Flors grans amb colors que van des del blanc al violeta, amb taques púrpures o roges a la base dels pètals. Es característica la gran columna estaminal que no sol sobreeixir dels pètals.  Hi ha varietats amb flors simples o dobles i amb colors variats com ara blau, blanc, roig, malva o rosa. Floreix a l’estiu i tardor. Fruit en càpsula coberta de pèls grocs.

ATENCIONS: Requereix ple sol encara que és resistent al fred i suporta gelades de fins -15^oC una vegada ben establerta; prefereix els sòls neutres però suporta els calcaris i la sal de les zones costaneres però ben drenats. No és massa exigent d’humitat i és suficient en un reg mitjà. Floreix sobre branques del mateix any, per la qual cosa convé podar cada temporada, quan passen els freds, per a mantindre la forma sense por a minvar floració. Les flors duren poc, al voltant d’un dia, però la floració és abundant, especialment si s’adoba amb compost en primavera i estiu.

CONSELLS: S’empra com exemplar aïllat, en grups, formant tanques lliures, o en forma de petit arbre en alineacions en carrers estrets. Per el tipus de flor pot confondre's amb l'hibisc de la Xina (Hibiscus rosa-sinensis) però la forma de les fulles i la característica columna estaminal, més curta i a penes exserta de l’altea els diferencien amb claredat.

Multiplicació per mitjà d'estaques. Amb llavors també és possible però resulta més complicat. Les llavors necessiten estar a remulla unes 48 hores abans de sembrar per reblanir la capa protectora.

 

Plagues i malalties: Pot patir malalties com ara botritis, rovell i podridura en les arrels per humitat excessiva. Quant a plagues pot tindre pugons, cotxinilles, aranya roja, mosca blanca i abella serradora de fulles.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Hibiscus deriva del grec “ibískos” que era el nom que els antics grecs donaven a la malva i a l'altea. El nom específic syriacus és un epítet geogràfic que fa al·lusió al seu origen a Síria.

Flor simple de color blanc

Les diferents parts de la planta contenen diverses substàncies d'efectes beneficiosos que són empleats amb fins terapèutics en la medicina popular, generalment per mitjà d'infusions, cremes, etc.

Hibiscus syriacus és la flor nacional de Corea del Sud, on rep el nom de mugunghwa (Hangul: 무궁화; Hanja:無窮花). El significat simbòlic de la flor es deriva de la paraula mugung coreana, que significa "eternitat" o "abundància inesgotable".

Hibiscus syriacus va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 695. 1753.

Família Malvaceae

Glicina. Wistèria. Anglesina

Castellà: Glicina. Glicinia. Flor de la pluma. Occità: Glicina. Italià: Glicine a fiore blu. Francés: Glycine de Chine. Wistérie de Chine. Anglès: Chinese Wisteria. Alemany: Chinaflor. Chinesische Blauregen. Glycinie. Glyzine. Neerlandés: Blauwe Regen. Grec: Βιστάρια η σινική. Γλυτσίνα.

NOM CIENTÍFIC: Wisteria sinensis (Sims) DC.

SINÒNIMS: Glycine sinensis Sims

DESCRIPCIÓ: Arbust enfiladís, endèmic de Xina, amb branques llenyoses i robustes que poden aconseguir els 30 metres de llarg, si té suport al què s'abraça mitjançant branques que giren en el sentit de les agulles del rellotge. És caducifoli, amb fulles compostes imparipinnades, de fins a 25 cm de longitud, amb folíols oblongs de color verd brillant que formen un fullatge dens. Flors blanques o violetes, de suau perfum, amb la típica estructura papilionàcia, en llargs raïms penjants, de més d’un pam, que s'obrin abans que surten les fulles. El cultivar 'Alba' posseeix flors blanques. Floreix a la primavera, des de març fins a maig. Fruit en llegum plana i curta, dehiscent, coberta per pèls curts que li donen un tacte vellutat.

ATENCIONS: Tolera l'ombra però només ofereix espectaculars floracions si està ubicada a ple sol. Prefereix el sòl humit i argilós. Els sòls calcaris provoquen deficiències de ferro que cal compensar amb quelats de ferro. Resisteix les gelades fortes. Cal tindre en compte que només floreix quan aconsegueix el període adult, la qual cosa pot tardar diversos anys, i que l'excés de nitrogen afavoreix la producció de fulles restant força a la de les flors. Tot i això és aconsellable un abonat amb compost en primavera. Cal fer podes regulars a l’estiu i a l’hivern per mantenir la planta controlada, però tenint en compte que floreix sobre les branques de l’any anterior.

CONSELLS: S'usa per a cobrir parets, murs, balustrades, façanes i pèrgoles, o com arbret arbustiu. Cal anar amb compte amb els infants, doncs aquesta planta conté glucòsids tòxics per ingestió. Sense flors pot confondre's amb altres enfiladisses com algunes del gènere Campsis o Bignonia.

Multiplicació per capficament, estaca a l'estiu o per llavors amb prèvia estratificació en fred, encara que per llavor no és aconsellable perquè pot tardar deu anys a florir.

Plagues i malalties: L'excés d'humitat pot provocar malalties en les arrels com Phytophtora, Armillaria o Fusarium. En superfície pot patir oïdi i rovell, i les plagues de pugó i cotxinilles.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El gènere Wisteria està dedicat al Dr. Caspar Wistar, un actiu promotor de la ciència i amic de Thomas Nuttel, autor del gènere. L'epítet específic sinensis deriva de "Sínae" Xina: de Xina.

Wisteria sinensis va ser publicada per Augustin Pyramus de Candolle (DC) en Prodromus Systematis Naturalis Regni Vegetabilis 2: 390. 1825.

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

Morera de paper

Exemplar masculí (esquerra) i femení (dreta)

Castellà:  Morera de papel. Italià: Gelso della Cina. Gelso da carta. Moro da carta. Francès: Mûrier à papier. Mûrier d'Espagne. Angles: Paper Mulberry. Alemany: Papier Maulbeerbaum. Neerlandès: Papiermoerbei. Grec: Βρουσονέτια παπυρόφορος. 

Aments masculins

NOM CIENTÍFIC: Broussonetia papyrifera (L,) L'Hér. ex Vent.

SINÒNIMS:  Morus papyrifera L.

DESCRIPCIÓ:  Arbre caducifoli i dioic, procedent d’Àsia oriental (Xina i Japó), que pot arribar a mesurar fins a 15 m d'alçada, de capçada densa i irregular i tronc d’escorça llisa de jove i clavillada en els adults. Fulles alternes, simples polimorfes, ovades, cordiformes o profundament lobulades, amb el marge finament serrat, grans (fins a 20 cm) amb l’anvers aspre i el revers amb toment blanquinós. Les flors són unisexuals i apareixen les masculines i les femenines en peus diferents, les masculines en aments pèndols i les femenines en glomèruls globulars. Floreix a finals de la primavera. Fruits comestibles, en infructescències d’1,5- 3 cm de diàmetre, de color roig ataronjat. 

Glomèruls femenins

ATENCIONS: Tolera qualsevol classe de sòl i resisteix la sequera, una vegada establert. Ubicació a ple sol o mitja ombra. Creix amb rapidesa.

CONSELLS: S'utilitza com a arbre solitari d'ombra o en grups de 2-3, i en alineacions. Adequat per a zones costaneres. La fusta és fràgil i trenca amb facilitat, pel que cal evitar que els xiquets trepen per les rames i penjar res que puga caure. Pot confondre's amb les moreres (Morus alba o Morus nigra) però el color verd apagat i el toment del revers de les fulles de B. papyrifera els diferencien

Multiplicació: Es multiplica per llavors a la primavera, per esqueixos a l'estiu i per fillols basals en passar els darrers freds de l’hivern.

Plagues i malalties: És prou resistent a plagues i malalties. No hi ha cap remarcable

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El gènere Broussonetia està dedicat al naturalista i metge francés Pierre Marie Auguste Broussonet (1761-1807), qui va introduir l'espècie a França. L'epítet específic papyrifera procedeix de la paraula llatina “papyrus,-i“ papir, paper, escrit, i del verb “fero” tindre, portar, produir, és a dir, que produeix papirs. Aquesta espècie és cultivada en l'Extrem Orient (Xina, Japó, Indoxina) des de fa segles per a la seua utilització en la fabricació de paper. L’escorça està composta per fibres molt fortes de la qual s'extrauen fibres de característiques morfològiques paregudes a les del lli i cànem que s'utilitzen per a fabricar paper d'alta qualitat fet a mà.

Infructescència

Durant 500 anys la tècnica de l'elaboració del paper va pertànyer només als xinesos, els que la van guardar zelosament durant eixe llarg període. En l'any 105 d.C., el senyor T'sai Lun, un eunuc que servia a l'emperador xinés Ho Tu, va fabricar per primera vegada un paper, fent una pasta a base de fibres de canya de bambú, morera i altres plantes, donant origen al paper que coneixem avui. T'sai Lun va emprendre esta tasca seguint ordes expresses de l'emperador, qui li va ordenar buscar nous materials, alternatius al papir i al pergamí, per a escriure sobre ells.

La facilitat d’adaptació a diferents climes i sòls fa que tinga una gran capacitat de colonitzar àrees pertorbades i es propagui amb rapidesa, convertint-se en potencial invasor, com ha succeït a les Pampes argentines, els boscos d’Uganda o la ciutat d’Islamabad, on és, a més a més, la responsable d’al·lèrgies, doncs el seu pol·len és al·lergogen.

Broussonetia papyrifera  va ser publicada per Charles Louis L'Héritier de Brutelle, en Tableau du Regne Vegetal 3: 547. 1799.

Família Moraceae

Subscriu-t’hi al canal Menuda Natura de YouTube en https://www.youtube.com/channel/UCpDRmib7EGEngZGMHaCc52A