Pota de lleó. Cua de lleó. Orella de lleó

Castellà: Oreja de león. Cola de león. Portuguès: Rabo-de-Leão. Italià: Leonotis. Francès: Oreille de lion. Queue de lion. Anglès: Wild Dagga. Lion's tail. Alemany: Löwenohr. Löwenschwanz.

NOM CIENTÍFIC: 

Leonotis leonurus (L.) R.Br.

SINÒNIMS: 

Phlomis leonurus L.; 

Hemisodon leonurus (L.) Raf.

DESCRIPCIÓ: Arbust semi-perennifoli, procedent de Sud-Àfrica, que pot arribar als 2 metres d’alçada, amb tiges erectes molt ramificades, fulles peciolades, oposades, lanceolades, amb el marge serrat, de color verd fosc per l’anvers i un poc blanquinós pel revers, són de tacte aspre i aromàtiques quan s’aixafen. Les flors apareixen verticil·lades, amb el calze tubular acabat en cinc petits lòbuls triangulars i la corol·la formada per un tub llarg i prim, de color taronja i amb pèls, acabat en un llavi inferior amb tres petits lòbuls i un llavi superior tan llarg com el tub i arquejat. Floreix a finals de l’estiu i durant la tardor. El fruit està compost per quatre aquenis de color marró i allargats

ATENCIONS: No té preferències especials respecte del tipus de sòl, sempre que tinga un bon drenatge perquè l’excés d’humitat és un del seus enemics. Per tant el reg ha de ser escàs i només quan el sòl siga sec. Vol una ubicació amb molta llum, al sol directe, i no suporta les gelades. Cal una poda en primavera per afavorir que brote amb força.

CONSELLS: Pot conrear-se en test però llueix més al jardí com exemplar solitari o en petits grups, on les originals flors de color taronja cridaran l’atenció a la tardor, i si el temps o permet, inclús a l’hivern, i serà font de nèctar per a les papallones i els insectes. Hi ha varietats de flor blanca, ‘Alba’, i de color groc.

Multiplicació per divisió i per esqueix en primavera i tardor.  Per llavor és complicada la reproducció.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Leonotis deriva del grec “λέων léon” lleó, i  “οὖς, ωτόϛ oús, otós“ orella, pel suposat paregut de la corol·la pilosa amb l’orella del lleó. L’epítet específic leonorus deriva del grec "λέων léon" lleó, i “οὐρά ourá” cua, és a dir, cua de lleó.

Al seu lloc d’origen es prenen les fulles en infusió com relaxant, per tractar problemes d’estrès o insomni sense efectes secundaris. És conegut per les lleugeres propietats psicoactives. Leonotis Leonurus és il·legal a Letònia des de novembre de 2009. Es considerada una droga, i la possessió de quantitats de fins a 1 gram es multen amb fins 280 euros, i la possessió i distribució de quantitats més grans poden castigar-se amb fins a 15 anys de presó. A Polònia també està prohibida des de 2009.

Leonotis leonurus va ser descrit per Robert Brown  i publicat en Hortus Kewensis; or, a Catalogue of the Plants Cultivated in the Royal Botanic Garden at Kew. London (2nd ed.) 3: 410. 1811. La primera descripció va ser a càrrec de Carles Linné, que la va publicar en Species Plantarum 2: 587. 1753. amb el nom de Phlomis leonurus (basiònim)

Família Labiatae (Lamiaceae)

Fulla de cera

Flor de màrmol. Orella d’ase borda. Castellà: Madreperla. Planta fantasma. Graptopétalo. Anglès: Mother-of-pearl-plant. Ghost plant.

NOM CIENTÍFIC: Graptopetalum paraguayense (N.E.Br.) E.Walther

SINÒNIMS:   

Cotyledon paraguayensis N.E.Br.

Sedum paraguayense (N.E.Br.) Bullock

Echeveria weinbergii T.B.Sheph.

Graptopetalum weinbergii E.Walther

DESCRIPCIÓ: Planta suculenta, procedent de Mèxic, semblant a l’Echeveria, amb tiges prostrades que no superen el pam d’alçada i els 60 cm d’amplada, amb les fulles crasses en roseta, espàtula-obovades, de color verd grisós cobertes d’una capa cerosa, disposades en espiral al llarg de la tija. Les fulles es desprenen amb facilitat, deixant en la tija la cicatriu. Les fulles apareixen així al final de les tiges formant una mena de flor. Les flors són blanques amb cinc pètals tacats de vermell distribuïts en forma d’estrella, que surten en panícules a la primavera.

ATENCIONS: No requereix moltes atencions, només vol molta llum, si és possible sol directe, i un sòl ben drenat perquè l’excés d’humitat no faci malbé les arrels, tot i que en estiu necessita reg abundant però només quan el terra ja siga sec. A l’hivern regar a penes. També tem al fred de les gelades hivernals però si no hi humitat pot suportar els -10^oC.

CONSELLS: És una planta molt utilitzada en test per interior o terrasses, i en jardí per rocalles, junt a altres suculentes.

Multiplicació: Per llavor però és més fàcil i ràpid per esqueix de la tija o de les fulles, que arrelen amb facilitat. A la base surten fillols que també poden plantar-se com noves plantes.

Plagues i malalties: Poden ser atacades per la mosca blanca i la cotxinilla, però el que més les afecta és l’excés d’humitat, que podreix les arrels.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Graptopetalum deriva del grec “γραπτός graptos” escrits, pintades, i “πέταλον petalon” pètal, en referència a les taques que apareixen als pètals. El nom específic paraguayense és un epítet geogràfic que al·ludeix a la seua localització al Paraguai.

Graptopetalum paraguayense va ser descrita per Eric Walther i publicada en Cactus and Succulent Journal 9: 108. 1938. El basiònim Cotyledon paraguayensis el va establir Nicholas Edward Brown al publicar-hi en Bulletin of Miscellaneous Information, Royal Gardens, Kew 1914: 208. 1914. 

Família Crassulaceae

Petúnia

Castellà: Petunia. Francès: Pétunia hybride. Anglès: Garden petúnia. Petúnia. Alemany: Garten-Petunie.

NOM CIENTÍFIC: Petunia hybrida Vilm.

SINÒNIMS: Petunia violacea var. hybrida Hook.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne, procedent d’Amèrica del Sud, que pot arribar al mig metre d’alçada, molt emprada en jardineria per la gran quantitat de flors de tots els colors. Les fulles estan distribuïdes de forma alterna, ovals o oblongues, de color verd viu i un xic carnoses. Les flors són el principal atractiu per la espectacular floració i gran quantitat de colors. Creixen a les axil·les de les fulles. Poden ser simples o dobles, amb els pètals formant un tub en forma de trompeta, Floreix en primavera i estiu però si la temperatura es manté alta pot estar florida tot l’any o, si més no, durant la tardor.

ATENCIONS: És molt popular per ser mol rústica. És indiferent al tipus de sòl sempre que siga ric en nutrients i estiga ben drenat. Al moment de plantar-les cal aportar adob de fons amb els tres components bàsics: nitrogen, fòsfor i potassi. Suporta baixes temperatures però prefereix la ubicació assolellada i reg diari durant l’època de floració, sense mullar les flors.

CONSELLS: En jardineria s’empra per confeccionar bordures, parterres o grups colorits en la gespa. També es conrea en cossiol.  Tot i que és una planta perenne cal renovar-les tots els anys perquè les plantes velles floreixen pitjor. Cal podar després de la primera floració per què surtin més frondoses i floreixen millor.  

Multiplicació per llavor, sembrant a finals d’hivern o principis de la primavera

Plagues i malalties: És sensible a malalties provocades per fongs com Fusarium o Phytophthora, pel que cal evitar l’excés d’aigua, i per diferents virus contra els que no hi ha remei. També es sensible a plagues de pugó, aranya roja i diverses larves que s’alimenten de les fulles.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom el gènere Petunia deriva de la veu de les Grans Antilles “petun” tabac, pel paregut de les flors amb la flor del tabac. L’epítet específic hybrida significa híbrid, mestís, encreuament, i s’aplica a les espècies derivades de diferents encreuaments d’espècies.

Petunia hybrida és un híbrid resultat de l’encreuament entre Petunia axillaris i Petunia integrifolia, fet al segle XIX en Anglaterra. Altres publicacions afirmen que procedeix del encreuament de Petunia violacea de Brasil i Petunia nyctaginiflora d’Argentina.

La popularitat de les petúnies ha afavorit l’aparició de diversos tipus que podem separar en dos grans grups: les Petúnies grandiflors de menor talla però de creixement més compacte i gran flors; i Petúnies floribundes amb més flors però més petites i de port penjant. En quant als colors hi ha flors de colors purs, amb dos colors combinats o amb venes de tonalitats diferents.

Petunia hybrida va ser descrita per Elisa de Vilmorin (Vilm.) i publicada en Fl. Pleine Terre 1: 615–616. 1863. 

Família Solanaceae