Acàcia de Constantinoble. Arbre de la seda.

Castellà: Acacia de Constantinopla. Árbol de la seda. Acacia de Persia.  

Italià: Gaggia arborea. Durazzo. Francès:  Arbre à soie. Mimosa de Constantinople. Anglès: Persian Acacia. Mimosa Tree. Alemany: Schirmakazie. Schlafbaum. 

Grec: Ακακία Κωνσταντινουπόλεως . Γκιούλ-μπερσίμι. Neerlandès: Albizia.

NOM CIENTÍFIC:  Albizia julibrissin Durazz.

SINÒNIMS:  Mimosa speciosa Thunb. ;  Albizia isembergiana Benth. ; 

DESCRIPCIÓ:  Petit arbre caducifoli, que no passa dels sis metres d’alçada en jardineria, procedent d’Àsia (des d’Iran fins Xina i Japó) amb el troc molt prim, grisós, i copa ampla i aplanada per dalt, com un para-sol. Les fulles són grans i compostes, semblants a les frondes de les falgueres, amb folíols oblongs, petits i asimètrics, el que li confereix un aspecte lleuger, gràcil i delicat. Les flors apareixen en umbel·les terminals, adornades amb nombrosos, i excepcionalment llargs, estams color de rosa que s’obrin en corona oferint una floració de gran vistositat durant l’estiu.  A partir de setembre són els fruits els que adornen l’arbre amb llegums comprimides lateralment de fins 20 cm de llargària i color bru. 

ATENCIONS:  Necessita ambients càlids i estar a ple sol. No és exigent amb el terreny però és preferible que siga alcalí i poc humit. No calen massa regs, un per setmana en estiu serà suficient.

CONSELLS:  Per ser de poca envergadura és ideal per a jardins petits, sempre que estiga ubicat en llocs protegits i orientats al sud o sud-oest, inclús a la vora del mar.  Aïllat o en grup proporciona bells racons d’ombra tamisada.

Poda de formació a finals de l’hivern però la cicatrització és delicada, pel que cal que no siga massa severa.

La varietat “rosea” no és tan exigent en quant a la temperatura i permet el cultiu en zones no tan càlides, a més de tindre les flors amb una tonalitat rosa més forta.  

Multiplicació per llavor que necessita tractar-se amb aigua calenta o amb àcid sulfúric abans de sembrar, doncs la coberta és molt impermeable.

 SABIES QUE… El nom del gènere Albizia és en record del noble florentí Filippo Albizzi que l’any 1749 va introduir la planta a Florència de tornada d'un viatge a Istanbul. El nom de l’espècie, julibrissin , deriva de la paraula persa "Gul-i-Abrisham" flor de seda, o de l'àrab "djulâb" aigua de roses.

Les seves fulles es tanquen de nit o quan plou com si dormiren. Aquest és una característica que comparteixen altres membres de la subfamília de les Mimosàcies i s’anomena nàstia.  És un moviment de resposta de determinades zones d'un vegetal davant d'un estímul extern , basat en processos de canvi de turgència de grups de cèl·lules que varien el seu volum mitjançant el control de l'entrada i l'eixida de l'aigua.

Les llavors són aliment per a la fauna silvestre i el bestiar, i les flors flairoses són visitades habitualment per les abelles.

Família Leguminosae (Fabaceae, Mimosaceae)

Hibisc de la Xina.

Castellà: Rosa de China. Hibisco. Flor del beso. Pacífico. Francès: Rose de Chine. Anglès: Musk seed. Alemany: Chinesischer Roseneibisch.

NOM CIENTÍFIC:  Hibiscus rosa-sinensis L.

DESCRIPCIÓ:  És una planta, procedent de la Xina, molt emprada com ornamental en jardineria, normalment en forma d’arbust, que pot arribar als cinc metres d’alçada. Té les fulles perennes, alternes, ovalades, d’un verd obscur lluent, sovint dentades. Poden gaudir de les flors solitàries, vistoses, grans, de fins 15 cm de diàmetre i amb una columna d’estigmes i estams excepcionalment llarga que sobresurt de la corol·la en forma d’embut acabat en cinc lòbuls arrodonits, que floriran durant molt mesos, de maig a setembre ((en climes tropicals i subtropicals floreixen tot l’any). La corol·la és, normalment vermella, però hi ha diverses varietats  i híbrids amb gran quantitat de colors (blanc , groc, taronja, roig, etc.) i amb flors simples o dobles, és a dir, amb els doble de pètals. El fruit és una càpsula pentagonal amb llavors semblants a lentilles que, mastegades, eliminen olors desagradables de l’alè.

ATENCIONS: Necessita un sòl ric en matèria orgànica, prou humitat i bon drenatge. No resisteix les gelades i vol una ubicació assolellat i càlid.

CONSELLS: Quan és jove, i les tiges encara no s’han lignificat, requereix un lloc resguardat del vent i del fred i, per augmentar la resistència a les gelades, cal incorporar potassa al sòl en el moment de plantar.

Les flors surten en les branques del mateix any, és a dir, els brots nous de primavera floriran poques setmanes després. Cal doncs una poda forta a l’hivern per a que brote amb força i tinga una floració abundant. Les flors tenen una durada molt reduïda, sols un dia, el que es compensa amb una floració contínua i abundant.

Multiplicació per esqueix dona bon resultat. S’han de prendre branquetes terminals parcialment lignificades, a finals de primavera o principi d’estiu, i estacar-les en substrat molt humit.  

SABIES QUE… el nom del gènere Hibiscus deriva del grec “ibískos”, que era com denominaven a la malva i la altea. L’epítet específic  rosa-sinensis fa referència a la procedència que significa rosa de Xina.

A les regions tropicals d’origen les flors són pol·linitzades durant al nit per rates penades (mosseguellos), i pel dia pels colibrís que acudeixen atrets pel nèctar que produeixen les flors.

En algunes zones de l’Índia s’empren les flors per donar lluentor a les sabates, doncs del suc dels pètals s’extrau una tintura negra per tintar-les,  i per al cabell, doncs diuen que la infusió de pètals enforteix les arrels del cabell i evita l’alopècia.

Els pètals, especialment els de flors vermelles, s’associen al desig sexual i a l’amor passional, doncs amb ells es preparen encens, saquets d’amor i  infusions que, diuen, tenen propietats afrodisíaques.

Família  Malvaceae

Acàcia del Japó. Sòfora.

Sòfora del Jardins de Vivers de València

Castellà: Acacia del Japón. Sófora. Àrbol de la miel. Àrbol de las pagodas. Italià: Sofora del giappone. Francès: Sophora du Japon. Anglès: Pagoda Tree. Alemany: Japanische Schnurbaum. Neerlandès: Honingboom.

NOM CIENTÍFIC: Sophora japonica L.

SINÒNIMS:  Styphnolobium japonicum (L.) Schott

DESCRIPCIÓ: Arbre caducifoli, de procedència Xino-japonesa, que pot arribar fins als 25 metres d’alçada. Port elegant amb tronc recte d’escorça tortuosa i copa ampla i arrodonida. Té fulles alternes de 15-25 cm, imparipinnades i peciolades, amb 5-10 parells de folíols lanceolats i mucronats, amb marge enter, de color verd fosc, sense pèls a l’anvers i un poc pilós pel revers.  Les fulles prenen tonalitats groguenques abans de caure. Les flors apareixen en juliol i agost en inflorescències en panícula terminal i raïm axil·lar, de color groc crema, amb la forma típica de les lleguminoses; calze acampanat amb cinc dents; corol·la amb estendard amplament ovat i emarginat,  carena amb dos pètals amplament el·líptics separats. Fruit en llegum indehiscent, carnós, pèndul i llarg, de color verdós, amb segments arrodonits que semblen els grans d’un collar. 

ATENCIONS: Suporta be la sequera, el calor i el fred, però vol una exposició assolellada, sòl argilós, fèrtil i ben drenat sense massa exigències nutricionals.

CONSELLS: Bon arbre d’ombra per a la ciutat, doncs tolera la pol·lució, amb l’atractiu addicional de la prolongada floració (de sis a vuit setmanes) i el toc exòtic. Existeix una varietat pèndula, de menor port, amb ramatge corbat i penjant, que resulta molt ornamental.

Hom diu que plantat prop de la casa crea espais amb un ambient tranquil, amb una lleugera i delicada ombra molt valorada en jardineria.

Cal tindre en compte l’envergadura de la copa, a l’hora de plantar-lo, deixant espai suficient, i no oblidar que els fruits, al caure, embruten. 

 Multiplicació per llavor, que han de ser remullades per reblanir la coberta exterior.  

Sòfora  varietat "pèndula" dels Jardins de Vivers de València

SABIES QUE… El nom genèric Sophora, procedeix de l’àrab  sufayra,  que és el nom d’un arbre lleguminós. L’epítet específic japonica, ve del llatí japonicus, -a, -um, que significa procedent del Japó, tot i que és originari de la Xina i introduït al Japó.  

S'utilitza molt com a bonsai i en jardineria des de la seua introducció a Europa en l’any 1747 i a Espanya al voltant de l’any 1750.

S'utilitza com una de les 50 plantes fonamentals en la medicina tradicional xinesa. Tota la planta és un porgant tan potent que tan sols per tornejar la fusta de la sòfora poden sofrir còlics, i si les fulles cauen en aigües estancades es tornen aigües laxants.

Els botons florals són la principal font de rutòsid, emprat en medicina per llur acció protectora dels capil·lars sanguinis.

El darrer emperador de la dinastia Ming es va penjar en un arbre d'aquesta espècie.

Família Leguminosae (Papilionaceae, Fabaceae)