Prunera de Natal

Prunereta. Castellà: Carisa. Ciruelo de Natal. Cerezo de Natal. Francès: Carissa. Prunier du Natal. Anglès: Natal plum. Neerlandès: Natalpruim. Xinès: 大花假虎刺

NOM CIENTÍFIC: Carissa grandiflora (E. Mey.) A. DC.

SINÒNIMS: Carissa macrocarpa (Eckl.) A.DC.; Arduina grandiflora E. Mey. (basiònim); Jasminonerium grandiflorum (E. Mey.) Kuntze  

DESCRIPCIÓ: Arbust, procedent del sud d’Àfrica, de la regió de Natal, ramificat des de la base, amb tiges que exsuden un làtex no tòxic, de fulles persistents i espines bifurcades, en forma de Y, que pot assolir fins quatre metres d’alçada, tot i que als jardins no solen passar del metre. Fulles de distribució oposada, limbe oval amb el marge enter, textura coriàcia i color verd obscur per l’anvers i verd més suau pel revers. Les flors són flairoses, axil·lars, amb cinc sèpals linears al calze i corol·la amb un petit tub que s’obri en cinc pètals blancs en forma d’estrella, de fins cinc centímetres de diàmetre, que surten de primavera a la tardor. Fruit de color roig cridaner que es poden menjar.

ATENCIONS: Pot vegetar bé en sòls pobres, sempre que estiguin ben drenats, i en una ubicació al sol o en ombra parcial però quan més sol mes florirà.

 Suporta temperatures elevades però amb molt de fred pot perdre les fulles i tornar a brotar amb el bon temps. Reg moderat evitant els embassaments; suporta sequeres lleugeres. Creix bé a zones costaneres perquè suporta el vent marí.

CONSELLS: Apreciat en jardineria pel verd intens de les fulles persistents, les atractives flors blanques i el fruit gran, de color roig quan madura. Es planta en bardisses i tanques dissuasives per les espines, com exemplar solitari o en grup. També en test. Quan acaba la floració es pot podar.

Multiplicació per esqueix o per llavor, sembrada a finals de l’hivern i germinarà en un o dos mesos, però el que millor resultat dona és el colgat aeri o en terra.

Plagues i malalties: Mosca blanca i cotxinilla, especialment en plantes amb poc sol.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:  El nom del gènere Carissa presenta dificultats per esbrinar el significat etimològic. En llatí existeix el terme carissa per definir una dona astuta, però no podem relacionar-la amb el gènere botànic. Sembla, però, que pot ser el nom llatinitzat del sànscrit “corissa”, una espècie de l’Índia. L’epítet específic grandiflora fa referència a la grandària de les flors. I l’epítet del sinònim macrocarpa deriva del grec “macro” gran, i “carpus” fruit, en referència als grossos fruits.

Aquesta espècie va ser descrita per primera vegada per Ernst Heinrich Friedrich Meyer, i publicada com Arduina grandiflora en Commentariorum de Plantis Africae Australioris 191. 1835.  Amb el nom actualment acceptat de Carissa grandiflora a ser publicat per Alphonse Louis Pierre Pyramus de Candolle, en Prodromus Systematis Naturalis Regni Vegetabilis 8: 335. 1844.

És una planta alimentària tradicional a l'Àfrica, una fruita poc coneguda amb potencial per millorar la nutrició, augmentar la seguretat alimentària, fomentar el desenvolupament rural i donar suport a la sostenibilitat de la terra en amples zones del planeta.

Família Apocynaceae

Gessamí d’hivern

Jasminum mesnyi als Vivers de València

Gessamí groc. Llessamí. Castellà: Jazmín amarillo. Jazmín de invierno. Jazmín japonés. Jazmín prímula. Francès: Jasmin primevère. Anglès: Primose jasmine. Japanese jasmine. Yellow jasmine. Xinès: ye ying chun. 野迎春

NOM CIENTÍFIC: Jasminum mesnyi Hance

SINÒNIMS: Jasminum primulinum Hemsl. ex Baker        

DESCRIPCIÓ: Arbust enfiladís procedent de la Xina, d’on és endèmica, sempre verda als climes temperats però que perd les fulles als climes més freds. Emet llargues tiges, de secció quadrangular, de fins tres metres que pengen, amb fulles de distribució oposada, trifoliades, amb folíols lanceolats, de color verd lluent que contrasta amb les flors axil·lars, solitàries, amb corol·la simple o semidoble de fins tres centímetres de diàmetre, de color groc i fragants. Fruit esfèric de color obscur, de menys d’1 cm de diàmetre.

ATENCIONS: Prefereix el sol però funciona bé a mitja ombra. Suporta gelades de fins -5^o C si no es prolongada. Creix en sòl àcid o calcari però ric i ben drenat. Necessita un reg moderat. Si s’adoba en primavera tindrà una major floració. Té un creixement molt vigorós, pel que requereix una poda regular, després de la floració.

CONSELLS: En jardineria s’empra per formar mates aïllades o, amb un suport adequat, com enfiladissa per cobrir murs i parets. També pot conrear-se en test. Té una llarga i espectacular floració, des de finals d’hivern, durant la primavera i l’estiu.

Multiplicació per esqueix de tiges semidures, deixant alguna fulla, a finals de l’estiu. També poden aprofitar-se els fillols o per murgonat.

Plagues i malalties: És molt resistent a plagues i malalties però ocasionalment poden patir atacs de pugons, aranya roja o cotxinilla, així com problemes de fongs.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Jasminum deriva de l’àrab “yasmin”, que significa regal de Déu.  Per a altres autors l’arab “jasmin” significa flor blanca, pel color de la flor del gesmil. 

L’epítet específic mesnyi honora el general William Mesny (1842 – 1919) que va servir com mercenari a l’exèrcit xinès però va recol·lectar plantes que enviava al cònsol britànic.

Jasminum mesnyi va ser descrit per Henry Fletcher Hance, i publicat en Journal of Botany, British and Foreign 20(230): 37. 1882.

Família Oleaceae

Evònim del Japó

Castellà: Bonetero del Japón. Evónimo. Italià: Evonimo del Giappone. Anglès: Evergreen euonymus. Japanese spindle-tree. Evergreen Spindle. Alemany: Japanischer Spindelstrauch. Grec: Ευώνυμον ιαπωνικό. Xinès: dong qing wei mao.

NOM CIENTÍFIC: Euonymus japonicus Thunb.

SINÒNIMS: 

Masakia japonica (Thunb.) Nakai  

DESCRIPCIÓ: Arbust perennifoli, procedent del Japó i la Xina, que pot arribar als tres metres d’alçada, amb fulles verdes o variegades de distribució oposada i limbe oval, coriaci, amb el marge finament serrat. Les flors són menudes de color verd grogós, sense interès ornamental. Floreix entre maig i juliol. Fruit de color vermell que maduren a principis de l’hivern.

ATENCIONS: És una planta molt rústica. Prefereix ubicació a ple sol per evitar el fong oïdi al que és molt susceptible, i són resistents a les gelades no intenses. Indiferent a tipus de sòl però ric en matèria orgànica i ben drenat. Requereix reg no abundant però freqüent. Suporta molt bé les podes a finals de l’hivern.

CONSELLS: S’empra especialment per formar bardisses o en grups aïllats, però també es conrea en test i per topiària, perquè admet la poda freqüent.

Multiplicació per esqueix de fusta semidura a la primavera o estiu. Les llavors necessiten estratificació en nevera durant 3-4 mesos.

Plagues i malalties: Pot patir diferents malalties produïdes per fongs, especialment si no estan ubicades a ple sol. Les plagues més habituals són de pugons o cotxinilla.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Euonymus dertiva del grec “ἐῧ éu” veritable, perfecte, i de “ὄνομα ónoma” nom, fama, reputació, és a dir de bona reputació. Aquest nom va ser usat per Teofrast en sentit irònic perquè totes les parts de les plantes d’aquest gènere són verinoses. El nom específic, japonicus, és un epítet geogràfic que indica la procedència de l’espècie: Japó.

Euonymus japonicus va ser descrit per Carl Peter Thunberg (Thunb.) i publicat en Nova Acta Regiae Societatis Scientiarum Upsaliensis, ser. 2 3: 208. 1780.

Família Celastraceae

Coronil·la glauca

Carolina. Carolina de jardí. Coroneta. Senet. Castellà: Carolina, Coletui, Coletuy, Ruda inglesa. Italià: Cornetta di Valenza. Francès: Coronille de Valence. Coronille glauques. Anglès: Mediterranean Crownvetch. Shrubby Scorpion-vetch.

NOM CIENTÍFIC: Coronilla valentina L.

SINÒNIMS: Coronilla orbiculata Moench.; Coronilla valentina subsp. valentina  

DESCRIPCIÓ: Petit arbust de fins 1 metre d’alçària amb tiges flexuoses i solcades. Fulles compostes, imparipinnades, formades per 2-4 parells de folíols obovats i el terminal emarginat. Estípules lliure i caduques linear-lanceolades de fins 6 mm. Les flors apareixen en glomèruls axil·lars umbel·liformes amb peduncle més llarg que la fulla axil·lant. Flors hermafrodites, zigomorfes. Calze campanulat, bilabiat, amb el llavi superior més llarg que el inferior. Corol·la papilionàcia de color groc de fins 14 mm, amb l’ungla tan llarga com el calze. Androceu amb 10 estams diadelfs d’anteres grogues. Gineceu d’ovari súper amb estil de 4-5 mm acabat en estigma simple. Floreix de febrer a juny. Fruit en llegum amb segments ben marcats (loment) amb llavors brunenques.

ATENCIONS: creix com subespontània a les roques calcàries. Amb pocs requeriments edàfics, és indiferent a sòls silícics o calcaris, sempre que estiguin ben drenats i siguin lleugers. Resisteix les baixes temperatures i la sequera. Admet la poda de formació, després de la floració, per mantenir-la més compacta.

CONSELLS: És un petit arbust amb una floració abundant i prolongada, ideal per a jardineria xeròfila en llocs secs, pobres i assolellats on no arriba el reg. Bona per a zones litorals i rocalles.

Multiplicació per esqueix de fusta tendra a l’estiu. Les llavors cal posar-les a remulla en aigua ben calenta (sense arribar a bullir) i deixar-les 24 hores abans de sembrar-les.

Plagues i malalties: El principal enemic és l’excés de reg que farà plantes dèbils i obrirà les portes a la botritis  

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Coronilla el va prendre Lobelius del castellà (diminutiu de corona) en al·lusió a la forma de la inflorescència. Tournefort el va establir com gènere i Linné el va revalidar. El nom específic valentina, és un epítet geogràfic que fa referència al lloc d’origen, tot i que en aquest cas aquesta espècie no és autòctona del País Valencià.

És una planta tòxica, tot i que té propietats cardiotòniques.

Coronilla valentina va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 742. 1753.

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

Alfals arbori

Trèvol arbori. Melgó arbori. Castellà: Alfalfa arbórea, Luzerna arbórea. Mielga real. Portuguès: Luzerna arbórea. Francès: Luzerne arborescente, Luzerne en arbre. Italià: Erba-medica arborea. Ginestrone. Anglès: Moon Trefoil. Tree Alfalfa. Tree Medick. Alemany: Baumschneckenklee. Mondklee. Grec: Δενδρομηδική. Μηδική. Τριφυλλόκλαδο. Xinès: mu ben mu xu.  

NOM CIENTÍFIC: 

Medicago arborea L.

SINÒNIMS: 

Rhodusia arborea (L.) Vassilcz.; 

Medicago arborescens C.Presl  

DESCRIPCIÓ: Arbust, procedent del nord d’Àfrica i Europa meridional, de fulla perenne, que pot assolir els 2 metres d'alçada, molt ramificat, amb les branques joves cobertes d'una pubescència blanquinosa. Les fulles són trifoliats, amb folíols obovats, més amples en l'àpex i mucronats, de color verd cendrós, amb el revés cerós. Flors de corol·la papilionàcia de color groc ataronjat, agrupades en densos raïms terminals, que apareixen de març a juny. El fruit és un llegum enrotllat en espiral, amb forma de disc, com una rosquilla, que deixa un buit central, amb 2-3 llavors.

ATENCIONS: Molt rústica. Resisteix bé la sequera però te'm al fred intens i les gelades, perquè precisa d'un clima càlid i sol directe. Suporta un sòl calcari i pobre. És una planta adaptada al clima mediterrani i per reduir la transpiració en els dies més calorosos de l’estiu pot perdre les fulles.

CONSELLS: S'empra en massissos i agrupacions arbustives, on destaca el to apagat de les seues fulles i les vistoses flors grogues. És ideal per a jardins de baix manteniment.

Multiplicació per llavor o esqueix a la primavera

Plagues i malalties: És molt resistent a malalties i plagues

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Medicago deriva del grec “Medike” que significa mede, perquè, segons Plini, l’alfals (Medicago sativa) fou introduïda en Grècia durant les Guerres Mèdiques (actual Iran), i del sufix llatí –ago, -inis, que indica paregut o relació. L’epítet específic arborea deriva d' “arbor” arbre, és a dir, amb port arbori

La part aèria s’ha emprat com farratge pels animals, raó per la qual apareix assilvestrada en llocs ruderals però l’ús més comú és com ornamental.

Medicago arborea va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 778. 1753.

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

Malvesc. Llessamí blau.

Gessamí blau. Gesmil blau. Castellà: Jazmín azul. Malacara. Jazmín del Cabo. Azulina. Francès: Dentelaire du Cap. Anglès: Cape leadwort. Alemany: Kap-Bleiwurz. Neerlandès:  Loodkruid. Loodplant. Grec: Μολυδβαίνα του ακροτηρίου.

NOM CIENTÍFIC: 

Plumbago auriculata Lam.

SINÒNIMS: 

Plumbago capensis Thunb.  

DESCRIPCIÓ: Arbust perennifoli, procedent d’Àfrica del Sud, amb llargues tiges enfiladisses de fins quatre metres; fulles fasciculades, ovades o lanceolades, amb el limbe decurrent amb dues aurícules en la base. Inflorescència terminal espiciforme amb flors de calze tubular amb glàndules només a la meitat superior. Corol·la tubular acabada en cinc lòbuls de color blau cel, tot i que hi ha una varietat amb les flors blanques (Plumbago auriculata f. alba). Androceu amb cinc estams lliures. Gineceu d’ovari súper amb un estil i cinc estigmes. Té una llarga floració, entre juliol i desembre . Fruit sec dehiscent que s’obri en cinc valves.

ATENCIONS: A ple sol fa floracions espectaculars, però convé que no sigui exposada al sol directe a les hores centrals del dia; també vegeta bé a mitja ombra. Prefereix sòls àcids i suporta els bàsics però solts i ben drenats. Tolera bé les altes temperatures però tem el fred. Només suporta les gelades no intenses i de curta durada. Reg abundant en estiu sense embassar. Cal podar a finals de l’hivern per estimular la floració.

CONSELLS: Les llargues tiges no disposen de circells ni cap altre sistema de suport, pel que cal ajudar amb tutors si no volem un port penjant. Al jardí pot emprar-se en massissos, bordures, agrupacions arbustives o per cobrir murs, amb tutors.

Multiplicació per llavors sembrades a finals de l’hivern o per esqueix de fusta verda a la primavera o estiu. També pot reproduir-se per colgat.

Plagues i malalties: Pot ser atacat per pugons.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Plumbago és un nom llatí que emprava Plini per citar una planta, que servia per curar certes malalties dels ulls, que no hem pogut identificar. L’epítet específic auriculata deriva del llatí “auriculatus, -a, -um” que significa aurícula, un diminutiu d’orella, per les aurícules de les fulles que sembles dues orelletes.

Plumbago auriculata  va ser descrita per Jean Baptiste Antoine Pierre de Monnet de Lamarck, i publicada en Encyclopédie Méthodique, Botanique 2(1): 270. 1786.

Família Plumbaginaceae

Cactus de tres cantells

Castellà: Aloe tigre. Pecho de perdiz. Francès: Aloe panaché, Aloe perroquet, Bec de perroquet, Gorge de perdrix. Alemany: Tiger-Aloe.

NOM CIENTÍFIC: Aloe variegata L.

SINÒNIMS: Aloe ausana Dinter  

DESCRIPCIÓ: Planta sense tija, procedent del Cap de Sud-Àfrica, i mesura un pam d’ample, amb fulles carnoses triangulars, lanceolades, amb secció transversal en forma de V, de 10-15 cm, de color verd blavós amb bandes discontínues o petites taques blanques alineades. Inflorescència de poc més d’un pam d’alçada amb raïms de 20-30 flors tubulars rosades o vermelloses a finals d’hivern i primavera. Fruit en càpsula amb llavors alades.

ATENCIONS: Suporta les gelades si són dèbils i de curta durada. Necessita molt bona il·luminació però millor que no estigui a ple sol. Requereix poc reg en estiu i menys a l’hivern, en sòls ben drenat perquè l’excés d’humitat podreix les arrels.

CONSELLS: És una planta ideal per a rocalles i jardins de cactus però també és bona planta per interiors lluminosos cultivada en test

Multiplicació per llavor o millor i més ràpid pels fillols que emet des de l’arrel o a l’axil·la de les fulles. A falta de pol·linitzadors específics d’aquesta espècie a les nostres terres, cal pol·linitzar les flors a mà, amb un pinzell de pèl fi.

Plagues i malalties: pot ser atacada per la cotxinilla cotonosa o cotonet

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Aloe és d'origen molt incert. Segons uns autors deriva del grec “άλς, άλός (als, alós)” sal, donant “άλόη, ης, ή (aloé, oés)” que designava tant la planta com el seu suc, a causa del seu sabor que recorda l'aigua del mar. D'allí va passar al llatí “ălŏē, ēs” amb la mateixa accepció que, en sentit figurat, significava també amarg. Altres autors han proposat un origen àrab “alloeh”, que significa substància amarga; però és més probablement d'origen complex a través de l'hebreu “ahal (אהל)”, sovint citat en textos bíblics. L’epítet específic variegata ve del llatí “vario” ser de diferent color, variat, motejat, pel jaspiat de les fulles.

El primer esment d'aquesta planta va ser realitzat per Simon van der Stel , el primer governador de Ciutat del Cap , en un viatge al nord en 1685. Va ser cultivat en els jardins botànics de la Companyia neerlandesa de les Índies Orientals a Ciutat del Cap el 1695 .

Aloe variegata va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1, 321, 1753

Família Xanthorrhoeaceae (Liliaceae, Asphodelaceae)

Alpínia

Castellà: Alpinia. Azucena de porcellana. Portuguès: Falso-cardamomo. Gengibre concha. Louro-de-baiano. Alpínia. Francès: Fleur de mon âme. Gingembre coquille. Fleur du paradis Anglès: Shellflower. Shell-ginger. Pink porcelain lily. Xinès: yan shan Jiang.

NOM CIENTÍFIC: 

Alpinia zerumbet (Pers.) Burtt et Smith

SINÒNIMS: Costus zerumbet Pers.  

DESCRIPCIÓ: Planta rizomatosa, procedent d’Àsia Oriental, que pot créixer fins als 3 m d'alçada, amb fulles llargament el·líptiques de fins 70 cm de llarg i 10 cm d'ample, amb l'àpex acuminat. Les flors apareixen en raïms pènduls de fins a 40 cm, fragants, amb la corol·la en forma d'embut, de color blanc nacrat per fora i amb label groc pintat amb taques roges per l'interior. Fruit en càpsula globosa amb estries i dehiscent.

Pot confondre's amb l'au del paradís (Strelitzia reginae) però en aquesta les fulles surten directament del rizoma mentre que en A. zerumbet naixen al llarg de les tiges.

ATENCIONS: Necessita ambient i sòl humit, ric i ben drenat, ubicació a ombra parcial. Clima suau, sense gelades. Cal tallar les fulles seques i les flors marcides.

CONSELLS: S'empra com a exemplar aïllat, en grups o com a planta d'interior. La var. ‘variegata’, més xicoteta, es cultiva per les cridaneres fulles amb ratlles grogues, és adequada per conreu en cossiol o jardinera.

Multiplicació per divisió de rizoma en primavera

Plagues i malalties: No li afecten malalties ni plagues importants. El que més pateixen són fisiopaties per falta d'humitat

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Alpinia és en honor del botànic pre-linneà Prospero Alpinio (1553-1617), Director de l'Hort Botànic de Pàdua. L'epítet específic zerumbet és d'etimologia polèmica, segons uns autors deriva del nom vernacle del persa o indi; però segons altres és d'origen àrab i va ser utilitzat per primera vegada pel metge Serapió el Jove (segle XI) per a designar les arrels aromàtiques de jengibre.

Alpinia zerumbet va ser descrita per (Pers.) B.L.Burtt and R.M.Smith i publicada en Notes from the Royal Botanic Garden, Edinburgh 31(2): 204. 1972.

Família Zingiberaceae

Gessamí d’Açores

Castellà: Jazmín de las Azores. Jazmín azórico. Portuguès: Jasmineiro-branco. Anglès: Lemon-scented jasmine. Italià: Gelsomino trifogliato.

NOM CIENTÍFIC: 

Jasminum azoricum L.

SINÒNIMS: 

Jasminum suaveolens (L.) Salisb.

DESCRIPCIÓ: Arbust enfiladís, procedent de les Illes Açores, amb fulles perennes i oposades, compostes per tres folíols d'uns 3 cm de longitud, amb el limbe ovat-lanceolat i apiculat, amb el folíol central major, de marge enter i color verd fosc i el revers més clar. Flors fragants de corol·la blanca, tubular acabada en 4-5-6 lòbuls, reunides en raïms terminals.Floreix de maig a octubre. El fruit és una baia globosa fosca de quasi 1 cm de diàmetre.

ATENCIONS: Suporta tot tipus de sòl si està ben drenat. Ubicació a mitja ombra o ple sol. Suporta baixes temperatures fins els -5^o C. Requereix regs regulars a l'estiu i setmanals a l'hivern.  

CONSELLS: En jardí es pot utilitzar com a arbust o com a enfiladissa sempre verda, per al que necessita tutor, perquè no té sistema de suport propi. És apreciada en jardineria per les fulles perennes, sempre verdes, la prolongada floració i el flaire que desprenen. Pot confondre's amb el gesmil (Jasminum officinalis) però aquest té les fulles compostes per 5-7 folíols i no per tres com  J. azoricum.

Multiplicació mitjançant estaques, colgats i fillols, que arrelen amb facilitat.

Plagues i malalties: Míldiu i diversos fongs poden afectar la planta amb excés d'humitat en el sòl. Pot patir plagues de cotxinilles.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: : El genèric Jasminum deriva de l'àrab “yasmin” que significa regal de déu. Per a altres autors la paraula àrab “jasmin” significa flor blanca, que és el color de la flor del gesmil. El nom específic azoricum és un epítet geogràfic que indica el lloc de procedència de l'espècie, encara que és endèmic de l'illa de Madeira, no de totes les illes Açores.

A Madeira, el seu lloc d'origen d'on és endèmica, queden molt pocs exemplars d'aquesta espècie  

Jasminum azoricum va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 7. 1753.

Família Oleaceae

Àloe maculat

Pop tacat. Bàlsam, Bàlsam de les cremades. Castellà: Pita real. Saponària. Portuguès: Saponaria. Francès: Àloe maculat. Anglès: Soap aloe. Broad-leaved aloe.

NOM CIENTÍFIC: Aloe maculata All.

SINÒNIMS: Aloe saponaria (Aiton) Haw.  

DESCRIPCIÓ: Planta acaule, endèmica de Sud-àfrica, d’uns 30 cm d’alçada, amb les fulles agrupades en roseta basal, carnoses, lanceolades, amb els marges dentats, de color verd vermellós, amb taques blanques. Directament de la roseta surt la tija floral ramificada i acabada en Inflorescències en raïm esfèric, amb flors tubulars, allargades, de color taronja. Floreix des de mitjans l’hivern fins a la primavera. Els fruits són verinosos.   

ATENCIONS: Necessiten un clima temperat, sense gelades. Suporten la sequera però no l’excés d’aigua pel que han d’ubicar-se en lloc assolellat i ben drenat

CONSELLS: És apreciat en jardineria per la bellesa de les flors i la gran capacitat d’adaptació a terrenys secs i difícils, rocalles, o en test.

Multiplicació per llavor, per esqueix de fulla o. El mètode més fàcil i ràpid, aprofitant els fillols que cal tallar-los i deixar-los dos o tres dies per a que cicatritzi la ferida i arreli millor.  

Plagues i malalties: És una planta resistent que no sol ser atacada per plagues ni malalties.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Aloe és d'origen molt incert. Segons uns autors deriva del grec “άλς, άλός (als, alós)” sal, donant “άλόη, ης, ή (aloé, oés)” que designava tant la planta com el seu suc, a causa del seu sabor que recorda l'aigua del mar. D'allí va passar al llatí “ălŏē, ēs” amb la mateixa accepció que, en sentit figurat, significava també amarg. Altres autors han proposat un origen àrab “alloeh”, que significa substància amarga; però és més probablement d'origen complex a través de l'hebreu “ahal (אהל)”, sovint citat en textos bíblics.

L’epítet específic maculata deriva del llatí “macula” que vol dir taca, tacat, per les taques blanques que apareixen a les fulles.

Tot i que Aloe Vera és més conegut per les seves propietats medicinals, altres espècies d'Aloe com Aloe maculata, tenen qualitats molt similars, és a dir, antiinflamatori, coagulant i cicatritzant, i antibiòtic, amb una gran capacitat bactericida. Amés a més el suc de les fulles s’emprava com sabó per la població del seu lloc d’origen.

Aloe maculata va ser descrit per Carlo Allioni i publicat en Auctarium ad Synopsim Methodicam Stirpium Horti Reg. Taurinensis 13. 1773.

Família Liliaceae (Asphodelaceae, Xanthorrhoeaceae)

Fustet. Arbre de les perruques

Busaina. Sumac. Tintillaina. Castellà: Árbol de las pelucas. Árbol del humo. Fustete. Francès: Arbre à perruques. Sumac des teinturiers. Italià: Cotino.  Scotano. Sommacco selvatico. Anglès: European Smoketree. Smokebush. Venetian Smoke Tree. Wig Tree. Young Fustig. Alemany: Fisetholz. Gelbholzsumach. Gemeiner Perückenstrauch. Grüner Perückenstrauch. Neerlandès: Pruikeboom. Grec: Ασμάκι κόκκινο. Βέντζα. Θαψιά. Κράτσια. Σβέντζα. Χεροβουλιά.    

NOM CIENTÍFIC: Cotinus coggygria Scop.

SINÒNIMS: Rhus cotinus L.; Rhus simplicifolia Salisb.  

DESCRIPCIÓ:  Arbust caducifoli molt ramificat que pot arribar als 3 metres d’alçada, amb olor de trementina, natiu del sud d’Europa i Àsia. Les fulles són de distribució esparsa, amb pecíol prim, de limbe obovat o orbicular, obtuses, glauques, d’un verd apagat ambdues bandes. A la tardor poden prendre coloracions entre el groc i el vermell. Les flors insignificants, amb cinc pètals groguencs, amb curt pedicel, en panícules terminals pubescents. Moltes de les flors són estèrils i, en caure, s’allarga el pedicel vellut, donant la característica aparença plomosa. Floreix a la primavera. El fruit és una drupa obovada, comprimida lateralment, glabra, de color marró a la maduresa.

ATENCIONS: És una espècie molt rústica, poc exigent en relació al sòl, però que estiga ben drenat perquè l’excés d’aigua perjudica les arrels, en canvi resisteix la sequera. Prefereix una ubicació assolellada i temperatures suaus, perquè no suporta hiverns molt freds. Admet poda de formació i de manteniment a finals de l’hivern.

CONSELLS: En jardineria s’empra com arbust solitari o en grups, apreciat pels efectes cromàtics de les inflorescències plomoses i, especialment a la tardor per la canviant coloració de les fulles. És ideal per a jardins petits.

Multiplicació per esqueix amb hormones d’arrelament o murgó en primavera. Per llavor, sembrat a la tardor, pot perdre les propietats ornamentals de la planta mare.

Plagues i malalties: L’excés de reg provoca l’atac de fongs.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Cotinus deriva del grec antic “κότινος cótinos” olivera silvestre, nom que Plini atribuïa a un arbust dels Apenins de fusta vermella del qual s’obtenia un colorant porpra.

L’epítet específic coggygria del grec “κοκκυγέα coccygéa” cotxinilla de la qual s’obté un tint, antic nom emprat per Teofrast per aquesta planta tintòria.

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 267. 1753. Amb el nom de Rhus cotinus. Amb el nom actualment acceptat de Cotinus coggygria va ser publicada per Giovanni Antonio Scopoli (Scop.) en Flora Carniolica, Editio Secunda 1: 220. 1771.

Hi ha diversos conreessis com 'Royal Purple', amb fulles color porpra, i 'Flame' que torna el verd de les fulles en roig-taronja a la tardor, que han guanyat el Premi de Mèrit del jardí de la Royal Horticultural Society.

Família Anacardiaceae

Lilà. Lilac.

Sinamomo. Arbre de Sant Josep. Castellà: Lilo. Lila. Lilero. Gallego: Cinamomo. Èuscara: Amatxi-lili. Portuguès: Lilas. Lilaz. Francès: Lilas. Lilas commun. Lilas des jardins. Italià: Fior-di-maggio. Lillà. Serenella. Anglès: Common lilac. Lilac tree. Alemany: Gartenflieder. Gemeiner Flieder. Gewöhnlicher Flieder. Wild Flieder. Neerlandès: Gewone Sering. Grec: Γραμάνια. Λιλά. Πασχαλιά. Σύριγγα η κοινή.

NOM CIENTÍFIC: Syringa vulgaris L.

SINÒNIMS: Syringa vulgaris var. alba Weston  

DESCRIPCIÓ: Arbust o petit arbre caducifoli de fins 5 metres d’alçada, procedent de Rumania i la Península Balcànica, de tiges fistuloses ramificades des de la base, amb fulles oposades, peciolades, de limbe ovat, base arrodonida i apiculades, amb el marge enter que mesuren entre 4 i 10 cm de llargues. Les flors apareixen en grans inflorescències terminals en panícula, emeten un suau i agradable aroma, hermafrodites, tetràmeres, amb curt pedicel. Calze campanulat amb quatre dents, glabre i persistent. Corol·la gamosèpala, amb un tub llarg acabat en quatre lòbuls més curts que el tub, de color lila, blanc, rosa, o púrpura, segons els conreessis. Androceu amb dos estams adnats al tub de la corol·la, inclosos o lleugerament exserts, d’anteres grogues. Gineceu amb estil i estigma bilobat. Floreix en abril i maig. Fruit  en càpsula bivalva ovoide allargada, de color negrós quan madura.

ATENCIONS: És una plant rústica. Prefereix sòl calcari i passar fred per oferir floracions abundoses, però necessita reg abundant en èpoques de calor. Cal tindre en compte que floreix en las branques de l’any anterior, pel que només cal podar per eliminar branques mortes o danyades.

CONSELLS: En jardineria s’empren per formar massissos o com exemplars aïllats. També en contenidor per les terrasses o els patis.

Multiplicació per llavor amb un període d’estratificació a 4^o C de 50 dies. Per esqueix és complicat perquè cal aprofitar el brots nous a la primavera i plantar-los en un lloc que mantingui la humitat ambient per aconseguir que arrelen sense marcir-se. De vegades s’empra l’empelt sobre peus de Ligustrum o de Fraxinus, especialment per reproduir conreessis determinats.

Plagues i malalties: Pot patir taques en les fulles, rovell i virosis, i plagues com la cotxinilla i diverses arnes.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Syringa deriva del grec “syrinx, -ingos” ("Syringa" en llatí) que definia el càlam, una canya buida i tallada que servia per escriure; també les varetes amb medul·la esponjosa que , al buidar-la, queda una vareta a manera de flauta. Syrinx també era el nom d’una nimfa que va ser convertida en canya. L’epítet específic vulgaris del llatí “vulgaris, -e”, que significa vulgar, comú, ordinari, per ser una planta corrent i abundosa.

En medicina popular s’empren les fulles com tònic i febrífug. De les flors s’extrau una essència utilitzada en perfumeria, i amb les tiges buides se’n fan flautes. En jardineria ès una planta molt emprada per les flors aromàtiques des de que, a través de l’Imperi Otomà, s’introduí als jardins europeus al segle XVI.  

Syringa vulgaris va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 9. 1753.

Família Oleaceae

Trompetes

Castellà: Floripondio amarillo. Trompetero. Anglès: Golden Angel's Trumpet. Brugmansia yellow. Xinès: 黄花木曼陀罗.

NOM CIENTÍFIC: Brugmansia pittieri (Saff.) Moldenke 

SINÒNIMS: Brugmansia aurea Lagerh.;  Datura pittieri Saff.

DESCRIPCIÓ: Arbust o petit arbre, procedent d’Equador, Colòmbia i Veneçuela, amb les fulles grans de disposició alterna, ovades, glabres, de joves dentades i les adultes amb el marge enter. Grans flors penjants, grogues, de 14-30 cm de llarg, amb calze acabat en 2-5 dents i la corol·la tubular, com una trompeta que s’obri amb cinc dents recorbats, i que emeten una suau fragància per la nit. Floreixen des de la primavera fins la tardor. Fruit de 7-14 cm de llarg.

ATENCIONS: Gaudeix del ple sol o una lleugera ombra i no suporta el fred. És molt exigent en quant al drenatge del sòl, tot i que requereix reg regular als mesos de calor i aportacions d’adob en primavera i estiu. Cal podar, a la tardor, les branques que hagen florit i estiguin marcides.

CONSELLS: S’empren en jardí com exemplars solitaris o en grups, protegits del vent i del fred. També cal anar en compte si hi ha xiquets o mascotes perquè tota la planta és tòxica per ingestió.

Multiplicació per esqueix a finals de primavera.

Plagues i malalties: Pot patir atacs d’aranya roja.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El gènere Brugmansia està dedicat al naturalista i botànic holandès Sebald Justinus Brugmans (1763-1819) director del Hortus Botanicus Leiden, un dels jardins botànics més antics del món. L’epítet específic pittieri és en honor d’Henri François Pittier (1857-1950) geògraf, botànic i etnòleg suís, qui va arribar a Veneçuela en 1917, va classificar més de 30 mil plantes en el país i es va dedicar per molts anys a l'estudi de la flora i la fauna existent en el parc nacional que actualment porta el seu nom.

Aquesta espècie va ser descrita per William Edwin Safford (Saff.) i publicada en Journal of the Washington Academy of Sciences 11: 187. 1921. com Datura pittieri. Amb el nom actualment acceptat de Brugmansia pittieri va ser publicada per Harold Norman Moldenke en Boissiera 7: 1. 1943.

Totes les parts de la planta són verinoses perquè contenen escopolamina, un potent psicoactiu conegut com “burrundanga”. Les tribus de les regions d’origen l’han fet servir com una planta màgica i medicinal amb diverses aplicacions però els greus efectes secundaris han fet que actualment no s’accepten usos medicinals. Tot i això, en la medicina occidental s’empra per prevenir el mareig, i per altres usos farmacèutics la escopolamina pura.

Família Solanaceae

Colletia paradoxa

Castellà: Curro. Corona de cruz. Curumamil. Portuguès: Curro. Quina-de-porto-alegre. Anglès:  Crucifixion Thorn, Thorn of the Cross, Anchor Plant.

NOM CIENTÍFIC: Colletia paradoxa (Spreng.) Escal.

SINÒNIMS: Condalia paradoxa Spreng.; Colletia bictanensis Lindl.  

DESCRIPCIÓ: Arbust espinós, procedent d’Argentina, Uruguai i sud de Brasil, que rarament sobrepassa els 2,5 metres d’alçada. Una característica d’aquesta espècie és que té les branques espinoses comprimides lateralment, cosa que la dota d’una rara bellesa geomètrica. Les fulles són molt petites o inexistents, doncs la seua funció la fan les tiges aplanades, triangulars i decussades, de color verd, acabades en espina i disposades en parelles oposades (cladodis) que realitzen la fotosíntesi. Les flors, hermafrodites, urceolades, de color blanc, surten en feixos axil·lars de 5-12 flors de dolç aroma. Androceu amb cinc estams d’anteres negres. Floreix a la tardor. Fruit en càpsula trícoca de 5 mm de diàmetre

ATENCIONS: Planta adaptada per a viure en ambients àrids que tolera el fred fins temperatures de -10^oC. Prefereix ple sol o ombra per la vesprada en zones molt calentes. Tot i que suporta bé la sequera necessita reg si el drenatge és ràpid. No suporta l’embassament. Cal fer una poda de manteniment per llevar les branques marcides.

CONSELLS: Tot i que s’empra com ornamental, és difícil de trobar fora dels jardins botànics. Aquesta del Jardí Botànic de València. Pot conrear-se en test perquè és de creixement molt lent.

Multiplicació per esqueix

Plagues i malalties: No coneguem plagues ni malalties que ataquen aquesta espècie, tret del podriment de les arrels per drenatge defectuós i excés d’humitat. 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Colletia està dedicat al jurista francès i botànic aficionat Philibert Collet (1643-1718). El nom específic paradoxa deriva del grec “πᾰρἆ pará” contra, i "δόξα dóxa" opinió, és a dir, a pesar de tot, contra tota expectativa.

Aquesta espècie va ser descrita per primera vegada per Curt Polycarp Joachim Sprengel (Spreng.), amb el nom de Condalia paradoxa, en Systema Vegetabilium, editio decima sexta 1: 219. 1825[1824]. Amb el nom actualment acceptat de Colletia paradoxa va ser publicada per Manuel G. Escalante en el Boletín de la Sociedad Argentina de Botánica 1: 219. 1946.

Família Rhamnaceae