Ficus de l’Índia

Castellà: Laurel de indias. Francès: Arbre de l'intendance. Laurier d’Inde. Anglès: Indian laurel. Chinese banyan. Malayan banyan. Alemany: Chinesische Feige. Lorbeer-Feige. Indischer Lorbeer. Xinès: Rong shu. 細葉榕.Japonès: ガジュマル  

NOM CIENTÍFIC: Ficus microcarpa L.f. 

SINÒNIMS: Ficus microcarpa var. nitida F.C.Ho; Urostigma microcarpum (L. f.) Miq.  

DESCRIPCIÓ: Arbre de gran port, procedent del sud d’Àsia i Java, de ràpid creixement que pot assolir els 15 metres d’alçada (fins 30 metres al seu medi natural) amb una capçada densa i voluminosa, sostinguda per un tronc gruixut, d’escorça grisa i llisa, molt ramificat i amb arrels aèries que arrelen en tocar el sòl i acaben unint-se al tronc. Les fulles són persistents, de distribució alterna, oblanceolades de 2-5 cm i marge enter, àpex agut o acuminat, de color verd lluent i tacte coriaci, amb pecíol de fins 2 cm. Les flors tancades en siconi axil·lar i sèssil, que en madurar formarà el fruit, com tots els Ficus, una petita figa d’1 cm de diàmetre de color verd que es tornarà groc, rogenc i finalment marró obscur.

ATENCIONS: És una espècie tropical i per tant requereix un clima càlid i un ambient humit, tot i que pot suportar temperatures de fins 0^oC.  Prefereix la ubicació a ple sol, tot i que vegeta bé a mitja ombra. Sòl ric i ben drenat, deixant que la terra s’assequi entre dos regs.

CONSELLS: S’empra com arbre d’ombra en carrers, parcs i jardins en zones de clima temperat i càlid. Es pot conrear com a planta d’interior en contenidor, apropiat en zones fredes, i també és una espècie molt utilitzada per fer bonsais.  

Multiplicació per llavor germina amb facilitat sembrades en primavera, o per esqueix a l’estiu.

Plagues i malalties: Cal estar atent a l’acció de trips, aranya roja i cotxinilla

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Ficus és el nom que els antics romans donaven a la figuera. L’epítet específic microcarpa del grec “μικρός micrós” petit, i de “καρπός carpόs” fruit, és a dir, de fruit petit

Els fruits alimenten nombroses espècies d’ocells, el que converteix aquest arbre en un  important punt d’atracció per la fauna aviar urbana.

Es considera un arbre molt agressiu perquè pot créixer a les parets d’edificis, ponts i altres estructures, fins i tot de formigó. Les arrels poden alçar voreres i paviment. Les fulles són tòxiques si s’ingereixen

Ficus microcarpa  va ser descrit per Carles Linné el Jove i publicat en Supplementum Plantarum 442. 1781[1782].

Família Moraceae

Xiprer ploraner

Xiprer fúnebre. Castellà: Ciprés fúnebre, Ciprés llorón. Francés: Cyprès de Chine. Italià: Cipresso cinese. Anglès: Chinese Weeping Cypress. Alemany: Tränen-Zypresse. Xinès: bai mu.

NOM CIENTÍFIC: Cupressus funebris Endl. 

SINÒNIMS: Chamaecyparis funebris (Endl.) Franco  

DESCRIPCIÓ: Conífera procedent de la Xina i l’Himalaia, de forma columnar amb el tronc dret, de corfa grisenca amb escletxes longitudinals,  que pot assolir els 20 metres d'altura. Les branques són decumbents i les branquetes foliars, lleugerament aplanades, són primes i pèndules, la qual cosa li dóna el característic port ploró. Les fulles són esquamiformes, imbricades, de color grisenc, punxegudes. Cons masculins xicotets (3-5 mm) a l'extrem de les branquetes, que solten el seu pol·len a la primavera. Gàlbuls globosos, verds que es tornen marrons quan maduren, formats per vuit esquames llenyoses peltades que s'obrin dos anys després de la pol·linització. Cada escata amb 3-4 llavors amb ala estreta.

ATENCIONS: Suporta el fred però necessita sòls descarbonatats, perquè no vegeta bé als sòls alcalins, si que vegeta bé, però, en sòls pobres si estan ben drenats perquè no suporta els embassaments. Ubicació en lloc assolellat o ben il·luminat

CONSELLS: El principal atractiu d’aquest arbre és la forma de ploraner que adopten les seues branques. Es planta en parcs i jardins públics com exemplars sols. S'utilitza poc en jardineria mediterrània.

Multiplicació per llavor: es recullen les llavors a l’estiu i es deixen assecar i es sembren a la primavera, havent-les deixat a remulla un parell de dies abans. També pot reproduir-se per esqueix de mall o T invertida a l’hivern

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Cupressus és el nom llatí del xiprer Hi ha qui diu que el seu nom deriva de l'illa de Xipre, però altres afirmen que procedeix de Ciparís, (grec: κυπάρισσος, "Kyparissos"; llatí: Cupressus) fill de Tèlef i amat d'Apol·lo, que va matar per error amb la seua javelina un cérvol sagrat del déu. Va plorar tant i amb tanta pena que va caure rendit en el sòl transformant-se en un arbre gran i fort que derramava les seues llàgrimes de resina, i Apol·lo li va ordenar que estiguera present en els rituals dels morts.

El nom específic funebris, de “funebris, -e” és un epítet llatí que significa fúnebre, per l'aspecte trist que ofereix amb el seu lànguid brancatge.

En el Temple de la Muntanya del Dragó Negre, prop de Kunming, Yunan, Xina, està el xiprer ploraner més antic que es coneix, amb 800 anys, segons figura en el llibre de 1985 de la Societat Internacional de Dendrologia.

Cupressus funebris va ser descrit per Stephan Ladislaus Endlicher i publicat en Synopsis Coniferarum 58. 1847

Família Cupressaceae

Cedre de l’Himàlaia

Cedrus deodara del Jardí de Vivers de València

Castellà: Cedro del Himalaya. Èuscara: Himalaiako zedroa.  Francès: Cèdre de l'Himalaya. Cèdre sacre. Italià: Cedro dell'Himalaya. Cedro deodara. Anglès: Cedar of the Himalaya. Deodar. Deodar Cedar. Indian Cedar. Alemany: Himalaja Zedar. Neerlandès: Himalaja Ceder. Grec: Κέδρο. Κέδρος των Ιμαλαίων. Xinès: xue song.

NOM CIENTÍFIC: Cedrus deodara (Roxb. ex D.Don) G.Don

SINÒNIMS: Pinus deodara Roxb. ex D. Don (basiònim)

DESCRIPCIÓ: Arbre monoic de gran port (fins els 25 (50) metres d’alçada), monopòdic, piramidal, però la guia terminal sol estar corbada en els exemplars adults. Tronc amb l’escorça clavillada de color gris obscur. Les branques creixen horitzontals amb els extrems pènduls. Procedent de la serralada de l’Himàlaia, des d’Afganistan fins al Nepal, amb fulles aciculars de color verd clar, dures i gruixudes, punxants, d’entre 2 i 5 cm, agrupades en fascicles de més de 12 fulles sobre un curt peduncle (braquiblast) tot i que les acícules noves poden sortir a l’àpex, solitàries, directament sobre la branqueta. Les flors masculines (estròbils) apareixen en les branques més baixes, agrupades en aments erectes i solitaris. Les flors femenines en cons ovoides erectes, més petits a les branques més altes. Poden durar més de mil anys. Els cons madurs, de 7-12 cm, estan formats per esquames llargues i atapeïdes que al madurar s’obrin i van desfent-se, deixant sortir les llavors alades.

ATENCIONS: Suporta bé els sòls calcaris però fèrtils i ben drenats. Ubicació a ple sol però suporta molt bé les gelades. No és gaire exigent en el reg i l’excés d’aigua pot provocar la putrefacció de les arrels.

CONSELLS: En jardineria s’empra com arbre solitari, en grups, formant bosquets o en alineacions, en parcs i jardins públics. Hi ha varietats columnars, pèndules i glauques.

Multiplicació per llavor, i les varietats cal fer-les per empelt. Les pinàcies no donen bon resultat amb els esqueixos.

Plagues i malalties: Pot patir atacs de cotxinilla i pugó.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Cedrus deriva del grec “kédron” asonant amb l'hebreo “héder” que significa ornament, magestat. L’epítet específic deodara del sànscrit "devadaru" compost de "deva" déu  i "daru" arbre, fusta, és a dir, l'arbre dels déus.

Els boscos de cedres Deodara o Devadāru eren el lloc preferit per a viure dels antics savis indis i les seves famílies dedicades al déu hindú Shiva. Aquest cedre és l'arbre nacional del Pakistan.

La seua fusta és molt aromàtica i de bona qualitat, apreciada en fusteria i ebenisteria.

Aquesta espècie va ser descrita per William Rouxburgh amb el nom de Pinus deodara en A Description of the Genus Pinus 2: 8. 1824. Amb el nom actualment acceptat de Cedrus deodara va ser publicat per George Don en Loudon's Hortus Britannicus. A catalogue . . . 388, no. 23637. 1830.

Família Pinaceae, Gènere Cedrus, Tipus: Arbres, Plantes d'Àsia

Xeflera grossa

Castellà: Cheflera. Árbol paraguas. Árbol pulpo. Portuguès: Árvore de guarda-chuva. Árvore polvo. Brassaia. Amate. Anglès: Queensland umbrella tree. Octopus tree. Amate. Francès: Arbre ombrelle. Alemany: Großblättrige Schefflera, Regenschirmbaum. Queensland-Strahlenaralie

NOM CIENTÍFIC: 

Schefflera actinophylla (Endl.) Harms

SINÒNIMS: 

Brassaia actinophylla Endl.; Aralia longipes W.Bull.  

DESCRIPCIÓ: Arbre perennifoli procedent de les zones humides d’Austràlia, Nova Guinea i Java, de fins 15 metres d’alçada (en cultiu no sol passar dels 7-8 m.) ramificat des de la base amb varis troncs prims d’escorça gris clar i llisa, que sovint creix com hemi-epífita sobre altres arbres als boscs d’on és originària. Les fulles són alternes, verdes, palmades, compostes per grups de 5-12 folíols que semblen fulles individuals, de forma ovada i marge enter, que surten radialment de l’àpex del pecíol que mesura entre 30 i 60 cm. Les flors apareixen panícules terminals roges, de llargues espigues, que sobresurten per damunt del fullatge com si foren els radis d’un paraigües, amb petites flors roges en una prolongada floració que dura varis mesos, des de principis de l’estiu fins la tardor. Fruit en drupa globosa format per 10-12 baies rodones de color negre quan maduren.

ATENCIONS: Es conrea com arbre ornamental en àrees de clima temperat o càlid perquè no suporta les gelades. Necessita molta llum i reg moderat en sòls ben drenats i fèrtils. Com a planta de interior ha d’ubicar-se a prop d’una finestra o fon de llum abundant, sense sol directe que pot cremar les fulles. Regar quan el substrat estigui un poc sec i ruixar les fulles, a poder ser amb aigua que no tingui calç que les tacaria.

CONSELLS: En parcs i jardins tropicals i com a planta de interior però en aquest cas no florirà. Les arrels són molt agressives

Multiplicació per esqueixos o per llavor sembrant a principis de la primavera

Plagues i malalties: Excés d’aigua i falta de llum fan groguejar i caure les fulles. Pot patir malalties com fumagina o oïdi, i por agafar plagues com cotxinilla, cotonet, aranya roja o poll.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:  El genèric Schefflera està dedicat al botànic alemany del segle XVIII Jacob Christoph Scheffler. L’epítet específic actinophylla deriva del grec “ἀκτίς, -ῖνος àktis, àktinos” fes, i de “φύλλον phýllon” fulla, és a dir, amb fulles compostes de lòbuls profundament dividits disposats de forma radial.

Aquesta espècie va ser descrita per primera vegada per Stephan Friedrich Ladislaus Endlicher (Endl.) i publicada en Novarum Stirpium Decades 1: 89. 1839. com Brassaia actinophylla. Amb el nom actualment acceptat de Schefflera actinophylla va ser descrita per Hermann August Theodor Harms, (Harms.) i publicada en Die Natürlichen Pflanzenfamilien 3(8): 36. 1894.

Família Araliaceae

Robínia. Falsa acàcia.

Robínia del Jardí del Túria de València

Acàcia blanca. Acàcia de bola. Almussafes. Càcia.  Castellà: Acacia blanca. Acacia bastarda, Falsa acacia, Robinia. Èuscara: Sasiakazia. Italià: Acacia spinosa. Falsa Acacia. Gaggia. Francès: Acacia, Robinier faux acacia. Anglès: Black locust. False-acacia. Alemany: Falsche Akazie. Scheinakazie. Silberregen. Weiße Robinie. Neerlandès: Gewone Robinia. Grec: Ψευδακακία. Ακακία ψευδακακία. Xinès: Ci huai.  

NOM CIENTÍFIC: Robinia pseudoacacia L. 

SINÒNIMS: Robinia pringlei Rose  

DESCRIPCIÓ: Arbre caducifoli, procedent de Nord Amèrica, que pot arribar a fer 25 metres d’alçada, amb tronc d’escorça negrosa i fissurada. Les fulles compostes per 3-10 parells de folíols glabres, ovalats, i un de terminal (imparipinnades) de marge enter i color verd clar. Estípules transformades en espines dures.  Les flors, flairoses, apareixen agrupades en raïms axil·lars de 10-20 cm penjants i densos, amb calze de color rogenc, formant un curt tub acabat en cinc dents, i la corol·la papilionada, blanca, amb la base de l’estendard groga. Androceu diadelf, amb 9 estams soldats i un de lliure. Gineceu d’ovari súper amb estil acabat en un estigma en forma de pinzell. Floreix d’abril a juny. Fruit en llegum aplanada de fins 10 cm, sense pèls i color marró, amb les llavors ben marcades, dehiscent, que perdura a l’arbre gairebé tot l’hivern.

ATENCIONS: És un arbre molt rústic que vegeta bé en sòls pobres, resisteix el fred i suporta bé la sequera. Aquestes qualitats però, l’han convertit en un perill per a la flora autòctona, considerada una de les pitjors 100 plantes invasores. Emet nombrosos fillols que cal controlar.

CONSELLS: És una de les tres falses acàcies emprades en alineacions per als carrers i els parcs. Les arrels són molt agressives, arribant a alçar les voreres. Hi ha nombrosos conreessis emprats en jardineria, com ara ‘Casque Rouge’ amb flors de color de rosa, o ‘Umbraculifera’ amb copa frondosa i sense espines.

Multiplicació per llavors surt amb facilitat després de sotmetre les llavors a aigua bullint durant 20 segons. També per els fillols que emet.

Plagues i malalties: Des de finals del segle XX fins ara han arribat a Europa espècies d’insectes 

minadors de les fulles. Pot patir atacs de pugó. L’excés d’humitat pot provocar el desenvolupament del fong Armillaria mellea.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El gènere Robinia està dedicat al jardiner de tres reis de França Jean Robin (1550-1629), que va dur per primera vegada a França la Robinia pseudoacacia i el Hibiscus syriacus. L’epítet específic pseudoacacia deriva del prefix grec “ψευδο- pseudo-” fals, enganyós, i "Acacia" una planta de la família de les lleguminoses, és a dir, significa falsa acàcia

L'escorça, les fulles joves i les llavors són tòxiques i provoquen depressió, vòmits i diarrea. A més les punxades de les seues espines són doloroses i tarden en curar. Les flors es poden menjar.

Tot i que les flors són mel·líferes, i la fusta és dura, que s’emprava per fer les travesses del ferrocarril i, a més, té un alt poder calorífic, des de desembre de 2011 s’ha prohibit el seu comerç, transport i conreu, pel Decret reial 1628/2011, del 14 de novembre que se regula el llistat i el catàleg de les espècies exòtiques invasores.

Robinia pseudoacacia va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 722. 1753. 

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

Trompetes

Castellà: Floripondio amarillo. Trompetero. Anglès: Golden Angel's Trumpet. Brugmansia yellow. Xinès: 黄花木曼陀罗.

NOM CIENTÍFIC: Brugmansia pittieri (Saff.) Moldenke 

SINÒNIMS: Brugmansia aurea Lagerh.;  Datura pittieri Saff.

DESCRIPCIÓ: Arbust o petit arbre, procedent d’Equador, Colòmbia i Veneçuela, amb les fulles grans de disposició alterna, ovades, glabres, de joves dentades i les adultes amb el marge enter. Grans flors penjants, grogues, de 14-30 cm de llarg, amb calze acabat en 2-5 dents i la corol·la tubular, com una trompeta que s’obri amb cinc dents recorbats, i que emeten una suau fragància per la nit. Floreixen des de la primavera fins la tardor. Fruit de 7-14 cm de llarg.

ATENCIONS: Gaudeix del ple sol o una lleugera ombra i no suporta el fred. És molt exigent en quant al drenatge del sòl, tot i que requereix reg regular als mesos de calor i aportacions d’adob en primavera i estiu. Cal podar, a la tardor, les branques que hagen florit i estiguin marcides.

CONSELLS: S’empren en jardí com exemplars solitaris o en grups, protegits del vent i del fred. També cal anar en compte si hi ha xiquets o mascotes perquè tota la planta és tòxica per ingestió.

Multiplicació per esqueix a finals de primavera.

Plagues i malalties: Pot patir atacs d’aranya roja.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El gènere Brugmansia està dedicat al naturalista i botànic holandès Sebald Justinus Brugmans (1763-1819) director del Hortus Botanicus Leiden, un dels jardins botànics més antics del món. L’epítet específic pittieri és en honor d’Henri François Pittier (1857-1950) geògraf, botànic i etnòleg suís, qui va arribar a Veneçuela en 1917, va classificar més de 30 mil plantes en el país i es va dedicar per molts anys a l'estudi de la flora i la fauna existent en el parc nacional que actualment porta el seu nom.

Aquesta espècie va ser descrita per William Edwin Safford (Saff.) i publicada en Journal of the Washington Academy of Sciences 11: 187. 1921. com Datura pittieri. Amb el nom actualment acceptat de Brugmansia pittieri va ser publicada per Harold Norman Moldenke en Boissiera 7: 1. 1943.

Totes les parts de la planta són verinoses perquè contenen escopolamina, un potent psicoactiu conegut com “burrundanga”. Les tribus de les regions d’origen l’han fet servir com una planta màgica i medicinal amb diverses aplicacions però els greus efectes secundaris han fet que actualment no s’accepten usos medicinals. Tot i això, en la medicina occidental s’empra per prevenir el mareig, i per altres usos farmacèutics la escopolamina pura.

Família Solanaceae

Ficus rubiginós

 

Castellà: Higuera de Port Jackson. Higuera herrumbrosa. Francès: Figuier de Port Jackson. Italià: Fico di Port Jackson. Fico ruggine. Anglès: Little leaf fig. Port Jackson fig. Rusty fig.

NOM CIENTÍFIC: Ficus rubiginosa Desf. ex Vent.

SINÒNIMS: Ficus australis Willd.

   

DESCRIPCIÓ: Arbre perennifoli de 8-10 metres d’alçada, procedent d’Austràlia, amb la copa aparasolada i densa, sostinguda per un tronc d’escorça llisa i grisenca, amb fissures verticals i nombroses arrels aèries. Les fulles són alternes, ovals o el·líptiques, que poden fer fins 15 cm de llarg per 6 d’ample, de base arrodonida i àpex obtús, marge enter i textura coriàcia, verd obscur glabre per l’anvers i una densa pubescència de color ferruginós pel revers que caracteritza l’espècie, tot i que aquest caràcter és molt variable. Les flors són molt petites i agrupades dins del que prenguem pel fruit, el siconi, que té una obertura basal, l’ostiol, per on entren els insectes pol·linitzadors. Floreix a l’estiu. El fruit és aquest mateix siconi amb les flors del interior fecundades i madures. Són axil·lars, sèssils o amb un curt peduncle, globosos, de 0,7-2 mm de diàmetre i coberts per una pubescència ferruginosa, semblant al revers de les fulles. Solen sortir en parelles i coberts per una bràctea que cau prompte.

Aquest taxó és extremadament variable. Alguns arbres tenen fulles amb les dues superfícies verdes i pubescents o només la superfície inferior amb pèls; altres tenen ambdues superfícies verdes i més o menys glabres

ATENCIONS: És un arbre prou rústic perquè vegeta bé en tot tipus de sòl, àcid o bàsic, millor si el mantinguem humit però ben drenat. Suporta el fred més que la resta de Ficus i la proximitat al mar. Prefereix na ubicació a ple sol o ombra parcial.

CONSELLS: S’empra en parcs i jardins com arbre d’ombra i en alineacions de places i carrers. Tot i que les fulles són grans, es fa servir com bonsai perquè és resistent i fàcil de treballar.

Multiplicació per esqueix de fusta semi-dura a la primavera o estiu, o per murgó aeri. Per llavor és difícil perquè per les nostres contrades no hi ha l’insecte pol·linitzador.  

Plagues i malalties: En general no pateix plagues ni malalties però en cultiu dins de casa o hivernacle amb contenidor, pot ser atacat per l’aranya roja o cotxinilles.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Ficus és el nom que els antics romans donaven a la figuera. L’epítet específic rubiginosa deriva del llatí "rubigo, rubiginis" rovell, en al·lusió al color del revers de les fulles.

Cada espècie de Ficus té la seva vespa pol·linitzadora especifica, i en el cas de Ficus rubiginosa és Pleistodontes imperialis, amb la qual manté un mutualisme obligat.

Ficus rubiginosa va ser descrit perRené Louiche Desfontaines, i publica en Jardin de la Malmaison , pl. 114. 1803.

Família Moraceae

Mimosa blava

Mimosa de port Jackson. Castellà: Acacia de hoja azul. Mimosa. Francès: Mimosa bleuâtre. Mimosa Orange. Italià: Acacia saligna. Anglès: Blue-leaved Wattle. Orange Wattle. Port jackson Willow. Alemany: Weidenblättrige Akazie. Grec: Ακακία. Κυανόφυλλη.

NOM CIENTÍFIC: 

Acacia saligna (Labill.) Wendl.

SINÒNIMS: 

Mimosa saligna Labill.; 

Acacia cyanophylla Lindl.

DESCRIPCIÓ: Petit arbre, procedent d’Austràlia, que pot assolir els 9 metres d’alçada, tot i que no sol sobrepassar els quatre metres, amb tronc curt i vermellós que, de vegades, ramifica a prop del terra, prenent així l’aspecte d’arbust. 

Les fulles són en realitat fil·lodis de consistència coriàcia, de color verd blavós, que poden fer fins un pam de llargària i 3-5 centímetres d’amplada, llargament lanceolats i amb un nervi central prou marcat. 

Les flors apareixen entre febrer i maig en raïms axil·lars de glomèruls de color groc. Cada glomèrul porta entre 25 i 55 flors de calze acampanat i corol·la també acampanada, amb nombrosos estams exserts. 

Fruit en llegum aplanat que s’estreny entre les llavors, de color marró quan madura. Les llavors estan proveïdes d’eleosoma per a que les formigues dispersen les llavors.

ATENCIONS: És indiferent edàfic, és a dir, que es desenvolupa en sòls calcaris o silícics. Regar quan el terra sigui sec per evitar embassament, perquè suporta la sequera i el substrat humit, sempre que estigui ben drenat. Tolera diversos tipus de clima, inclús gelades lleugeres. Per gaudir plenament de la seua floració cal plantar-la a ple sol. Té una moderada tolerància a la sal, raó per la qual pot emprar-se en jardins de primera línia de costa. La fusta és trencadissa, pel que cal podar i ubicar els exemplars en llocs protegits del vent

CONSELLS: S’empra en jardins petits , com exemplar aïllat, en grup o en alineacions de places i carrers. Sovint s’usa com arbust perquè ramifica des de molt baix. Per la seua rusticitat pot convertir-se en una planta invasora. És de ràpid creixement i les arrels molt agressives.

Multiplicació per llavors que cal posar en aigua calenta per trencar la latència durant 48 hores. També es pot reproduir per esqueix però, en aquest cas, és més lent.  

Plagues i malalties: És sensible a la cotxinilla i pot ser atacada pel fong Uromycladium tepperianum

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Acacia deriva del grec “ακακια akakía” que és una repetició de “ακέ ακις aké akís” agulla, punta, espina, perquè moltes de les acàcies porten fortes espines. Amb aquest nom Teofrat i Dioscòrides denominaven una espècie d’Acacia egípcia. L’epítet específic saligna deriva de “salix, -icis” salze, i el sufix !-inus, -a, -um) que indica paregut, semblança, és a dir, semblant al salze, perquè les fulles són paregudes a les fulles de salze.

A banda de l’ús com planta ornamental també es fa servir per la revegetació, farratge per animals, rehabilitació de terrenys miners, tallavents, estabilització de dunes i llenya. Malgrat les diferents utilitats al sud d’Àfrica s’ha convertit en un gran problema desplaçant la flora autòctona i envaint cultius.

Aquesta espècie va ser descrita per primera vegada per Jacques Julien Houtou de Labillardière (Labill.) i publicada en Novae Hollandiae Plantarum Specimen 2(24): 86, pl. 235. 1806[1807]. Poc després va ser publicada per Heinrich Ludolph Wendland, amb el nom actualment acceptat de Acacia saligna, en Commentatio de Acaciis Aphyllis 4: 26. 1820.

Família Leguminosae (Fabaceae, Mimosaceae)

Albízia plomosa. Albízia borda

Castellà: Albizia de plumas. Albízia amarilla. Gallego: Albizia amarela. Portuguès: Albizia. Giesta. Francès: Albizzie à crête. Anglès: Cape Wattle. Plume Albizia. Stinkbean. Alemany: Federbuschalbizie.

NOM CIENTÍFIC: 

Paraserianthes lophantha (Willd.) I.C.Nielsen

SINÒNIMS: 

Acacia lophantha Willd.; 

Albizia lophantha (Willd.) Benth.

DESCRIPCIÓ: Petit arbre perennifoli i sense espines, procedent d’Austràlia, que surt de vegades com a subespontània, i pot assolir els 7 metres d’alçada, amb ramatge desordenat. Les fulles són alternes, compostes, bipinnades, formades per folíols oblongs, petits i asimètrics, molt semblants a les de les acàcies. Les flors surten en inflorescències en raïms axil·lars, de color groc, semblants a les flors de l’acàcia de Constantinoble (Albizia julibrissin) però, a diferència d’aquest, les té repartides al voltant d’un eix que recorda un raspall neteja-tubs. Calze pubescent de cinc dents. Corol·la també pubescent amb cinc pètals. El que fa atractiva la floració no són els pètals, sinó els nombrosos estams, excepcionalment llargs, de color groc verdós. Floreix a l’estiu, entre juny, juliol i agost. Fruit en llegum amb la beina comprimida lateralment de color marró, de fins 10 cm de longitud, que conté 6-12 llavors negres brillats.

ATENCIONS: És de ràpid creixement, molt rústica, doncs suporta tot tipus de sòls, inclús els pobres, si estan ben drenats. Només demana un poc d’humitat. Gaudeixen del ple sol i temen les gelades quan són joves. En jardineria cal ubicar-lo en llocs protegits del vent, doncs té la fusta trencadissa.

CONSELLS: Es planta en petits jardins, alineacions de carrers i places però cal tindre compte doncs en alguns llocs s’ha convertit en una planta invasora, escapada dels jardins i naturalitzada en llocs secs i assolellats.

Multiplicació per llavors a les quals només cal posar a remulla per reblanir la coberta.

Plagues i malalties: No solen ser atacats per plagues ni malalties.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Paraserianthes deriva del grec “πᾰρἆ pará” proper, veí, "σηρ ser" fil de seda i “ανϑοϛ ánthos” flor, és a dir, amb flors com plomalls de fils de seda. Altres autors simplifiquen dient que està format pel vocable grec grec “πᾰρἆ pará” proper, semblant, i el gènere Serianthes, el que ve a ser el mateix.

L’epítet específic lophantha ve del grec “λόφος lóphos” plomall, cresta, i de “ἄνϑοϛ ánthos” flor, és a dir, de les flors amb cresta o plomall.  

El gènere del sinònim Albizia està dedicat a Filippo Degli Albizzi, un naturalista italià del segle XVIII, que va ser el primer en introduir Albizia julibrissin en Europa, cap als anys 1740 des de Constantinoble.

El Baró Ferdinand von Mueller (1825-1896) va donar llavors de P. lophantha als primers exploradors d’Austràlia per a que els plantessin als seus campaments i, així, els arbres indicarien les rutes per les que viatjaven, doncs de forma natural només sortien al sud-oest de la costa occidental d’Austràlia.

Aquesta espècie va ser descrita, en primer lloc, per Carl Ludwig von Willdenou (Willd.) i publicada en Species Plantarum. Editio quarta 4(2): 1070–1071. 1806. amb el nom de Acacia lophantha. Amb el nom actualment acceptat de Paraserianthes lophantha va ser publicat per Ivan Christian Nielsen en el Bulletin du Muséum National d'Histoire Naturelle, Section B, Adansonia. sér. 4, Botanique Phytochimie 5(3): 326. 1983[1984].

Família Leguminosae (Fabaceae, Mimosaceae)

Aromer de Sud-àfrica. Aromer hòrrid.

Acacia karroo del Passeig de l'Albereda de València

Castellà: Espina dulce. Acacia. Italià: Acacia orrida. Francès: Mimosa odorant. Cassie a piquants blancs. Anglès: Cape gum, Karroo thorn, Sweet thorn. Grec: Ακακία. Alemany: Schreckliche Akazie.

NOM CIENTÍFIC: Acacia karroo Hayne

SINÒNIMS: 

Vachellia karroo (Hayne) Banfi & Galasso;  

Acacia horrida Hort.

DESCRIPCIÓ: Arbre de fins vuit metres d’alçada, de tronc curt i fissurat, i capçada ampla amb branques proveïdes de parells d’espines de fins 10 cm de longitud, grisenques i rectes. Les fulles caduques tenen estípules espinoses, són bipinnades, amb 2-7 parells de pinnes i amb nombrosos parells de petits folíols cadascuna, de color verd obscur. Les flors són petites agrupades en glomèruls esfèrics de fins 1,5 cm de diàmetre, pedunculats, de color groc i fragants, que surten a les axil·les de les fulles superiors. Floreix entre abril i juliol. Fruit en llegum dehiscent allargada, falcada i comprimida, constreta entre les llavors, verds de joves i negrosos quan maduren

ATENCIONS: aquest arbre és molt rústic i, per tant, poc exigent respecte al sòl, tot i que prefereix terrenys un poc àcids i profunds. Una vegada arrelat suporta gelades i sequeres. La ubicació idònia és a ple sol. Regs moderats però en profunditat.

CONSELLS: És un arbre bell per al jardí. Les flors grogues resulten molt cridaneres en contrast amb el verd de les fulles. L’aroma de les flors atrau insectes i aus que fan els seus nius sota la protecció de les espines. S’empra per fer bardisses aprofitant les llargues espines. Cal tindre en compte, però, que les arrels són agressives, pel que cal evitar plantar-lo a prop d’edificis i paviments.  

Multiplicació per llavors que germinen prompte el que fa que s’asilvestre amb facilitat. Per obtindré millors resultats és convenient deixar les llavors a remulla amb aigua calenta durant una nit. En 3-12 dies germinaran. Pot créixer un metre per any.

Plagues i malalties: És molt resistent a plagues i malalties.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Acacia deriva del grec “ακακια akakía” que és una repetició de “ακέ ακις aké akís” agulla, punta, espina. Amb aquest nom Teofrat i Dioscòrides denominaven una espècie d’Acacia egípcia. El nom específic karroo és un epítet geogràfic que fa referència al lloc d’origen de l’espècie, la regió del Karoo, a l’interior de Sud-Àfrica. Ka-roo significa terra seca en llengua Khoisan.

El seu nom comú en castellà i anglès és degut al làtex que exsuda de l'escorça, una mena de xiclet de sabor dolç, que és menjat per homes i animals, el qual s'ha arribat a comercialitzar per a la indústria alimentària.

Aquest arbre té una llarga arrel que li permet utilitzar l'aigua i els nutrients de les profunditats; aquesta característica, i la seva capacitat per fixar el nitrogen, afavoreix les pastures i altres plantes que prosperen en la seua ombra. A les zones seques, la presència de l'arbre és un signe de que hi ha aigua, superficial o subterrània.

Acacia karroo va ser descrita per Friedrich Gottlob Hayne (Hayne) i publicada en Getreue Darstellung und Beschreibung der in der Arzneykunde Gebräuchlichen Gewächse 10: pl. 33. 1827. 

Família Leguminosae (Fabaceae, Mimosaceae)

Figuera de Mysore

Castellà: Higuera de Mysore. Ficus payapa. Anglès: Mysore Fig, Brown woolly fig.

NOM CIENTÍFIC: Ficus drupacea Thunb.

SINÒNIMS: Ficus mysorensis B.Heyne ex Roth

Figuera de Mysore del Jardí de Vivers de València

DESCRIPCIÓ: És un arbre perennifoli d’origen asiàtic, que pot arribar als 15 metres d’alçada, amb capçada redona, tronc d’escorça llisa i color gris clar que, a diferència d’altres espècies del gènere, no té arrels aèries. Les fulles mesuren entre 10-20 cm de llargues i 4-8 d’amples, peciolades, amb el limbe obovat o el·líptic i acuminat. Nervació pinnada amb nervis molt marcats pel revers de la fulla. Les flors al interior del fruit anomenat siconi, que apareixen solitaris o en parelles a l’axil·la de la fulla. Són sèssils d’uns 4 cm de llarg per 2,5 de diàmetre, glabres, de color taronja que van fent-se rojos quan maduren. Floreix a principis de l’estiu.

ATENCIONS: És un arbre molt sensible al fred pel que cal evitar els llocs amb gelades i triar els indrets més protegits. Prefereix sòl solt i ben drenat, ubicació a ple sol i molta humitat, especialment en estiu.

CONSELLS: S’empra com exemplar aïllat o en alineacions però no és molt utilitzat a les nostres terres perquè requereix humitat en estiu

Multiplicació per esqueix o per capficó aeri

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Ficus és el nom que els antics romans donaven a la figuera. L’epítet específic drupacea ve de “drupa”, un tipus de fruit simple indehiscent carnós, perquè el fruit hi sembla una drupa.

Ha tingut aplicacions en la medicina popular com tònic, astringent i per parar hemorràgies.

Ficus drupacea va ser descrita per Carl Peter Thunberg (Thunb.) i publicada en D.D. [Docente Deo] Ficus genus, dissertatione botanica 6, 11. 1786.

Família Moraceae

Ficus lyrata

Castellà: Ficus lira. Higuera de hojas de violin. Portuguès: Figueira-lira, Figueira-lirata, Figueira-violino. Francès: Figuier à feuilles lyrées, Figuier lyre, Ficus à feuilles de violon. Anglès: Fiddle-leaf fig. Alemany: Geigen-Feige. Neerlandès: Vioolbladplant. Tabaksplant.

NOM CIENTÍFIC: Ficus lyrata Warb.

SINÒNIMS: Ficus pandurata Sander.

DESCRIPCIÓ: Arbre procedent d’Àfrica tropical que pot assolir els 10 metres d’alçada, amb la capçada ampla i arrodonida, perennifoli, amb fulles alternes peciolades, de consistència coriàcia, amb el limbe de més d’un pam amb forma de violí i base cordada, venes marcades i marge ondulat. Estípules triangulars de 2-4 cm de llarg. Les flors en siconi, com tots els Ficus, que en madurar formarà el fruit, la figa, que surt solitària o en parelles a l’axil·la de les fulles, sèssil, de forma globosa, de 4-6 cm de diàmetre, de color verd amb punts blancs.

ATENCIONS: Tot i que és una planta tropical suporta gelades dèbils i esporàdiques. Prefereix terres soltes i fèrtils amb un bon drenatge, i reg moderat perquè l’excés d’humitat fa que les fulles es facen grogues i caiguen. Cal ubicar la planta a un lloc protegit del sol directe de migdia però necessita molta llum.

CONSELLS: És una espècie que s’utilitza com a planta d’interior, com el popular Ficus benjamina, però en climes temperats es planta també al jardí. A l’interior sorprèn per las grans i lluentes fulles, el seu principal atractiu ornamental, i a l’exterior es planta en parcs, solitaris o en grups, però els fruits madurs i les grans fulles resulten molestes quan cauen en zones de pas.  

Multiplicació per llavor, tot i que és difícil trobar-ne. Més fàcil és reproduir-lo mitjançant esqueix o per capficament a principis de l’estiu.

Plagues i malalties: Es molt resistent a plagues i malalties

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Ficus és el nom que els antics romans donaven a la nostra figuera (Ficus carica). L’epítet específic lyrata deriva del llatí “lyra” lira, l’instrument musical de corda, en referència a la forma de les fulles que recorden la forma de la caixa d’aquest instrument.

Al seu lloc d’origen creix normalment com epífita, al damunt d’altres arbres, des d’on emet arrels cap a terra que, poc a poc, van envoltant el tronc de l’hoste fins que l’estrangula.

Com passa en altres tipus de Ficus només hi ha un tipus de vespa capaç de pol·linitzar les figues de Ficus lyrata, en aquest cas és Agaon spatulatum que no pot reproduir-se sense la presència d’aquest Ficus.

Ficus lyrata va ser descrita per primera vegada per Otto Warburg i publicada en Botanische Jahrbücher für Systematik, Pflanzengeschichte und Pflanzengeographie V. 20. 172-173. 1894

Família Moraceae