Froehliche Weihnachten und ein gluckliches Neues Jahr
Polit nadal e bona annada
Veseloho Vam Rizdva i Shchastlyvoho Novoho Roku!
Zorionak eta Urte Berri On
Joyeux Noël et Bonne Année
Vrolijk Kerstfeest en een Gelukkig Nieuwjaar
Buon Natale e Felice Anno Nuovo
El Jardí de Menuda Natura us desitja que passeu un Bon Nadal i
un Venturós any 2016, atapeït dels
canvis necessaris per poder prendre les regnes del nostre destí, doncs aquest
20D tenim l’oportunitat de fer realitat el desig dels Nadals passats, que:
La
igualtat d'oportunitats siga una realitat
La
dignitat i la honestedat siguen valors respectats i reconeguts socialment
Tots
els xiquets i xiquetes tinguen accés a una escola digna, laica i en la
seua llengua mare
Cap
xiquet o xiqueta acudisca a l'escola en dejú
Ningú
haja de renunciar als estudis per no poder pagar-ho
La
justícia siga, de veritat, igual per a tots
Es
faça efectiu el dret constitucional a un treball i a una vivenda digna
La
llei faça justícia i no permeti abusos dels poderosos
La
riquesa, i el treball que la fa possible, es redistribuisca
L'economia
estiga al servei de les persones i no a l'inrevés
Els
ciutadans gaudim de drets i no calga fer caritat
I
que el trellat s’impose a l’egoisme depredador que està acabant amb aquest
planeta
DESCRIPCIÓ: Petit arbre o arbust perennifoli, provinent de l’Amèrica tropical (Brasil
i nord d’Argentina), de fins quatre
metres d’alçada amb tronc de color gris clar i esquamós. Fulles simples, oposades, amb pecíol de 4-8 mm de limbe ovoide o
el·líptic, de marge enter i color verd obscur lluent per l’anvers i tomentoses
pel revers. Flors solitàries o en grups
terminals de 2-4, d’uns 3 cm de diàmetre. Calze de quatre sèpals blanquinosos,
degut als pèls que els cobreixen, i corol·la amb quatre pètals corbats blancs a
l’exterior i color rosa a l’interior. L’androceu, amb nombrosos estams de color
vermell, és el més cridaner de la flor. Fruit
en baia ovoide, carnosa, d’uns tres centímetres de diàmetre, de color verd,
flairosa i comestible.
Petit arbre o arbust
ATENCIONS: Tot i que és d’origen tropical és bastant tolerant amb les gelades. Les temperatures
per sota dels -9o C, o per damunt dels 32o C poden
afectar la fructificació però no maten la planta. Tolera el ple sol, l’ombra
parcial i la sequera, si no és prolongada, així com el sòl salobre a condició d’estar
ben drenat. És recomanable el reg setmanal.
Fruits molt apreciats
CONSELLS: No suporta molt bé la poda ni els vents forts
Multiplicació per llavors però tenen un creixement molt lent durant els dos primers anys,
cosa que s’evita amb els esqueixos, que dona resultats ràpids, a finals de la primavera
o de taló a finals de l’estiu.
Plagues i malalties: no hi ha plagues ni malalties rellevants
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Acca
ve de “aka” el nom local per a la Feijoa a Santo Domingo (República
Dominicana). El nom del gènere del sinònim, Feijoa,
és en honor de Joao da Silva Feijò (1760-1824) botànic portuguès que va
herboritzar en Brasil, on va ser director del Museu D’Història Natural de S. Sebastião.
Fulles oposades, verd lluent per l'anvers i tomentoses pel revers
L’epítet específic sellowiana està dedicat a Friedrich
Sellow (‘Sello’, 1798-1831) un entomòleg, botànic i naturalista alemany,
fill del jardiner de la Reial Cort de Postdam, un dels primers exploradors
científics de la flora brasilera.
Es planta als jardins i
es conrea com arbre fruiter, doncs els fruits són consumits, rics en vitamina B
i C, i la polpa s’empra com exfoliant en productes cosmètics.
Hi ha diversos conreessis
com ara Triumph, Colidge, Mammoth, Variegata, Apollo, Gemini, Moore,
i altres.
Tot i que no és una guaiaba,
a les colònies espanyoles s’anomenava amb aquest nom ambdues espècies, nom que
també s’utilitzava per indicar les xiques joves i atractives.
Castellà: Palmera pindo. Palmera de la jalea. Portuguès:Bútia-capitata-maior.Francès:Palmier à vin, Arbre à laque.
Cocotier du Brésil. Anglès: Jelly Palm. Pindo palm.
NOM CIENTÍFIC:Butia capitata (Mart.) Becc.
SINÒNIMS: Cocos capitata Mart.
DESCRIPCIÓ: Palmera que fa fins 6-8 metres d’alçada, procedent d’Amèrica del Sud
(Brasil, Argentina i Uruguai) de creixement lent. L’estípit és robust, de fins 60
cm de diàmetre, de color gris i conserva la base dels pecíols disposats en
espiral molt ordenada. Fulles
pinnades i recorbades amb una forma característica, formant un semi-cercle molt
decoratiu, amb les pinnes de color verd blavós i el pecíol amb el marge cobert
d’espines que van transformant-se en llargues fibres conforme baixem cap a la
base. Els folíols s’insereixen al raquis formant una “V”. Flors
unisexuals en llargues inflorescències de fins dos metres que porten grups de
tres flors, la central femenina i les dos laterals masculines, de color
groguenc, trímeres; amb sis estams les masculines. Floreix a finals de la
primavera. Fruit color taronja quan
maduren, amb una llavor que té tres ulls negres, com els cocos, pel que
tècnicament podria germinar tres plantes, cosa que no sol passar.
ATENCIONS: La bútia és una de les palmeres més rústiques. Suporta temperatures molt
fredes, de fins -14o C, raó per la qual s’empra en jardins de climes
freds però vol estar ubicada a ple sol. És compatible amb els sòls calcaris i
tolera la sequera però exigeix un bon drenatge.
CONSELLS: És molt decoratiu plantat en solitari, en alineacions o en contenidors
per a patis i terrasses quan són joves. Les fulles arquejades i blavoses
contrasten amb el verd de la gespa o amb les taques acolorides de les flors.
Multiplicació per llavor que tarda diversos mesos en germinar. Prèviament cal posar a
remulla durant 10-12 dies i després sembrar en calent (30o C) i mantindré
humit. Un altra manera de vèncer la resistència de la closca és llimar-la i
després plantar en substrat de turba i sorra en calent.
Plagues i malalties: Aquesta és una de les palmeres preferides de la
papallona americana Paysandisia
archon, que té un cicle biològic semblant al becut roig (Rhynchophorus ferrugineus)i
provoca els mateixos danys.
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Butia
deriva del nom indígena “butiá”
que és una corrupción de “mbotia” que
ve de ‘mbo’ fer, i “tia” dent corbada, en al·lusió a
les espines del pecíol. L’epítet específic capitata
ve del llatí “caput, capitis” cap, amb
cap, per la frondositat de la corona foliar arrodonida.
Els seus fruits es mengen
crus o congelats, i també s’utilitza macerat en vi de palma o per fer una espècie de
gelea.
Arbre argentat. Arbre de la plata.Castellà:Árbol del paraíso. Azufaifo
blanco. Cinamomo. Matapolilla. Pangino. Gallego:
Cinamomo. Oliveira do paraíso. Portuguès:
Árvore-do-paraiso. Oleastro. Francés:
Chalef. Olivier de Bohême. Italià: Eleagno.
Olivagno. Anglès: Russian Olive. Alemany: Paradiesbaum. Schmalblättige
Ölweide. Wüsten Ölweide. Neerlandés:
Smalle Olijfwilg. Grec: Μοσχοϊτιά. Αγριοζιζυφιά.
Ελαίαγνος ο στεφανόφυλλος. Τζιτζιφιά.
NOM CIENTÍFIC: Elaeagnus angustifolia L.
SINÒNIMS: Elaeagnusargentea Moench
DESCRIPCIÓ: Petit arbre caducifoli procedent de l’oest i centre d’Àsia, i sud de Rússia
fins a Turquia, de poca alçada (7-8 m), capçada ampla i arrodonida; tronc
retorçut amb l’escorça clavillada, de color fosc, amb espines. Fulles
lanceolades, de marge enter, disposades de forma alterna, de color verd grisós
per l’anvers i argentades pel revers, per unes esquames blanquinoses que el
cobreixen. Flors axil·lars
solitàries o en grups de 2-3, hermafrodites o unisexuals, de forma acampanada, per
fora argentades, cobertes de les mateixes esquames platejades que les fulles i
de color groc per dins, flairoses. Androceu de quatre estams. Floreix a l’estiu.
Fruit en drupa ovoide de poc més d’un
centímetre, semblant una petita oliva, vermellós, comestible.
ATENCIONS: Pot créixer en terrenys molt pobres degut a que en les arrels hi ha un
fong que manté una relació simbiòtica i permet que fixen el nitrogen de l’aire.
Suporta bé la sequera i l’hi perjudica el drenatge deficient. Prefereix
ubicació una assolellada, resisteix la proximitat del mar i aguanta gelades
molt fortes (fins -40o C)
CONSELLS: S’empra formant bosquets o aïllat, acompanyat d’altres arbusts, on
contrastaran les seues fulles argentades i el verd d’altres espècies. Com a
arbre de alineació de carrer, i també és indicat per a llocs costaners perquè
suporta bé la salinitat. Així mateix, per les espines, s’utilitza per fer bardisses.
Arbre de creixement ràpid.
Multiplicació per llavors amb estratificació càlida durant 4 setmanes i en fred durant
12 setmanes, o per esqueix de taló de fusta de l’any, a la tardor o en
primavera.
Plagues i malalties: pot ser atacat pel pugó i la cotxinilla i, encara
que no sol passar, pel rovell i l’oïdi.
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Elaeagnus deriva del grec "ἐλαία elaía" olivera, i "ἀγνός
hagnos" pur, blanc. Altres fonts asseguren que el nom prové de la mateixa
paraula grega "elaia" i de la també grega "gennao"
que significa engendrar quelcom semblant, indicant així la seva semblança a
l'olivera. L’epítet específic angustifolia
ve del llatí "angustus" estret,
sotil, i "folium" fulla, en
referència a la poca amplada de les seves fulles.
L'oli essencial obtingut
de les seues flors s'utilitza en perfumeria. D'aquest arbre se'n pot extreure
també una goma que s'utilitza a la indústria tèxtil. La seva fusta és dura, i
s'utilitza per fer talles, mànecs d'eines, etc. També constitueix un excel·lent
combustible.
Elaeagnus angustifolia va ser descrita per Carles Linné i
publicada en Species Plantarum 1: 121. 1753.
Castellà: Aromo blanco. Peladera. Liliaque. Guaje.Portuguès: Leucena.Francès: Faux
mimosa. Alemany:Weißkopfmimose. Anglès:White leadtree. Jumbay. River tamarind. Subabul. White popinac. Neerlandès:Witte mimosa.
NOM CIENTÍFIC: Leucaena leucocephala (Lam.) de Wit
SINÒNIMS: Mimosa leucocephala Lam.
DESCRIPCIÓ: Arbust o petit arbre de 2 m fins a 6 metres d’alçada, procedent de Mèxic
i d’Amèrica Central, de capçada arrodonida i escorça llisa o esquamosa. Fulles entre 10 i 30 cm, bipinnades, paripinnades,
amb els folíols oposats, i glàndules a la base del raquis secundari. En absència
de llum els folíols es pleguen uns contra altres. Flors en capítols axil·lars, solitaris o en parelles, que apareixen
a l’àpex d’un llarg peduncle. Els capítols són esfèrics, d’uns 2-3 cm de
diàmetre, amb les flors blanques, pentàmeres, amb 10 estams i un pistil de la
mateixa llargària que els estams. Les flors formen un raïm i van obrint-se de
forma escalonada. Floreix durant la primavera i l’estiu. Fruit en llegum recte i aplanat de color roig de jove i marró quan
maduren, d’uns 10-20 cm de llarg per 1,5-4 d’ample, amb les llavors marcades, dehiscent,
que s’obri per les dues sutures longitudinals per deixar eixir les llavors de
color bru lluent.
ATENCIONS: Gaudeix dels sòls profunds i ben drenats amb pH neutre. Les gelades
lleugeres mataran les fulles però la
planta tornarà brotar. El sol ple afavorirà la floració però suporta bé la
mitja ombra. És tolerant a la sequera i no suporta l’embassament i el drenatge deficient.
CONSELLS: No es considera adequada per plantacions urbanes a causa del fàcil
desarrelament provocat per la pluja i el vent, que els arranca amb facilitat. Tot
i això s’empra en alineacions de carrers.
Multiplicació per llavors prèviament escarificades per trencar la closca impermeable.
Plagues i malalties: En llocs on es conrea com farratge, en grans
extensions, pot patir l’atac d’un insecte procedent de Cuba , però el més
perillós són les malalties provocades per mal drenatge produïdes per les espècies
de fongs Pythiumo i Rhizoctonia spp.
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Leucaena deriva del grec “leukos”
blanc, en referència al color de les flors. Així mateix l’epítet específic leucocephala procedeix del grec “leukos” blanc, i “kephale” cap, és a dir de cap blanc, pel color blanc de les
inflorescències.
S’ha conreat com adob
verd i farratge o per revegetar talussos en zones àrides. A Mèxic sovint es
troben les beines joves als mercats perquè les llavors són comestibles, de
sabor semblant a l’all.
Creix ràpidament formant
matolls densos que desplacen la vegetació nativa, raó per la qual la Unió Internacional
per a la Conservació de la Natura (IUCN) l'ha classificada a la llista de les 100 espècies invasores més
nocives del món. A més a més és una planta al·lelopàtica, és a dir, que
produeix productes fitotòxics que impedeixen el creixement d’altres plantes al
seu voltant.
Leucaena leucocephala va ser descrita per (Lam.) de Wit i
publicada en Taxon 10(2): 54. 1961.
Arbre de la sang de drac.
Castellà: Drago. Dragonal. Drago de
Canarias. Èuscara: Herensuge-zuhait.
Portuguès: Dragoeiro. Vermelhâo. Italià: Albero del drago. Francés: Dragonnier
des Canaries. Dragonnier commun. Anglès: Canary Islands dragon
tree. Drago. Alemany: Kanarische Drachenbaum. Neerlandés: Drakenbloedboom.
NOM CIENTÍFIC: Dracaena draco (L.) L.
SINÒNIMS: Asparagusdraco L.
DESCRIPCIÓ: És una planta arborescent, nativa de les illes Macarronèsiques (Canàries,
Madeira i Cap Verd), que pot arribar als 15 metres d’alçada, amb el tronc gros
i fibrós, amb ramificació dicotòmica que no es produeix fins que passen molts
anys. Fulles linears, grans, de
50-60 x 3-4 cm. flexibles, de tacte coriaci, de color verd glauc, disposades al
final del tronc o de les branques. Flors
en raïms densos de fins 50 cm, blanquinoses. Floreix de maig fins l’agost. Fruit en baiacarnosa, esfèrica, de fins 1,5 cm de diàmetre, de color taronja.
ATENCIONS: És sensible al fred ja que la temperatura ideal són els 22 oC,
però pot suportar els 0o C. Ubicació a ple sol, tot i que tolera l’ombra
parcial. Regs moderats perquè suporta bé la sequera, i qualsevol tipus de sòl. No
requereix poda, tan sols retirar les fulles seques.
CONSELLS: S’empra com exemplar aïllat en parcs i jardins, en llocs abrigats, en
rocalles
Multiplicació per llavor
Plagues i malalties l’excés d’aigua pot provocar malalties fúngiques
com Fusarium i Phytophthora
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Dracaena deriva del grec "drákaina"
la femella del drac ("drákon"
dragó) en referència a la saba rogenca que sembla la sang del drac. L’epítet
específic draco ve del llatí "draco, -nis" drac.
Diu la llegenda que quan
un drac moria , el seu cos es transformava en drago, així, la resina vermellosa
que surt de les ferides és la sang del drac, i li se atribueixen propietats
màgiques i medicinals. La sang de drago s’obtenia fent incisions a l’escorça
del tronc.
Drago del Jardí de Benicalap de València
Els antics habitants de
les Canàries, els guanxes, celebraven rituals al voltant d’aquest arbre, al que
veneraven. Amb la seua fusta confeccionaven amulets protectors.
En 1867 un vent fort va tombar
un drago gegantí, de 25 metres d’alçada i 23 de perímetre, que estava als
jardins Franchy de L’Orotava. Actualment és famós el drago de Icod de los Vinos
de la illa canària de Tenerife, al qual se li calcula una edat propera al miler
d’anys.
Una llei del Govern de
Canàries proclama el drago com el símbol natural de l'illa de Tenerife,
conjuntament amb el pinsà de les Canàries
Dracaena draco va ser descrita per Linné i publicada a Systema Naturae, ed. 12:
246. 1767
Castellà:Árbol del coral. Ceibo. Cresta de gallo.Portuguès:Corticeira. Eritrina-crista-de-galo.
Anglès: Cockspur coral tree. Neerlandés: Koraalboom.
NOM CIENTÍFIC: Erythrina crista-galli L.
SINÒNIMS:Erythrina laurifolia Jacq.
DESCRIPCIÓ: Petit arbre caducifoli, procedent d’Amèrica del Sud, que pot arribar fins
els 10 metres d’alçada, amb el tronc curt i tortuós, l’escorça fissurada verticalment
i les branques espinoses. Fulles amb
pecíol espinós, trifoliades, de color verd obscur, amb tres folíols
oblongo-lanceolats de 10-15 cm,, el central un poc major. Flors disposades en llargs raïms terminals pènduls, molt
cridaneres, de fins cinc centímetres, de color vermell obscur. Calze roig d’un
cm aproximadament, acampanat. Corol·la del mateix color roig, formada per cinc
peces, l’estendard reflex i orbicular, dos petits pètals inserits al calze (les
ales) i dos pètals soldats per les vores formant la carena, de 3-4,5 cm, que
tanca al seu interior els estams. Floreix des de maig fins l’agost. Fruit en llegum dehiscent de color
obscur, arquejada i constreta entre llavors, de 15-20 cm.
ATENCIONS: Prospera en tot tipus de sòl, tot i que hi prefereix lleugerament àcid. Requereix
un clima temperat i cert grau d’humitat amb regs regulars però no excessius.
CONSELLS: S’empra com arbre aïllat o en alineacions però cal evitar ubicar-lo en
llocs on juguen els xiquets perquè les flors, les fulles i els fruits són
verinosos.
Es pot confondre amb
altra eritrina d’origen africà (Erythrina
caffra) però aquesta té les
flors en raïms tan curts que semblen glomèruls; Els estams no estan tancats a
la carena, i els folíols de les fulles són molt més amples, el·líptics o romboïdals.
Multiplicació preferentment per llavors, sense cap tractament previ, en primavera però
també per estaques semi-llenyoses, tot i que els exemplars obtinguts mitjançant
llavors són més vigorosos.
Plagues i malalties: És una espècie resistent a plagues i malalties.
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Erythrina deriva del grec “ερυθρος erythros” que significa roig, per cridaner color roig de
les flors. L’epítet específic crista-galli
significa en llatí cresta de gall, per la forma característica de les flors que
hi semblen.
Aquesta espècie manté una
relació simbiòtica amb un bacteri, allotjat a les arrels, que hi proporciona
nitrogen a canvi de nutrients.
Conta una llegenda
guaraní que una indígena anomenada Anahí, físicament poc agraciada però de caràcter
valent i orgullós, es va enfrontar als invasors espanyols transmetent verbalment
la cultura del seu poble. Empresonada i condemnada a la foguera, al morir, es
va convertir en aquest bell arbre.
Així
ho conta la cançó:
Anahí...
las arpas dolientes hoy
lloran arpegios que son para ti
recuerdan a caso tu
inmensa bravura reina guaraní,
Anahí,
indiecita fea de la voz
tan dulce como el aguaí.
Anahí, Anahí,
tu raza no ha muerto,
perduran sus fuerzas en la flor rubí.
Defendiendo altiva tu indómita tribu fuiste prisionera
Condenada a muerte, ya
estaba tu cuerpo envuelto en la hoguera
y en tanto las llamas lo
estaban quemando
en roja corola se fue
transformando...
La noche piadosa cubrió
tu dolor y el alba asombrada
miro tu martirio hecho
ceibo en flor.
Anahí, las arpas,
dolientes hoy lloran arpegios que son para ti
recuerdan a caso tu
inmensa bravura reina guaraní,
Anahí,
indiecita fea de la voz
tan dulce como el aguaí.
Anahí, Anahí,
tu raza no ha muerto,
perduran sus fuerzas en la flor rubí.
És la flor nacional d’Argentina
i Uruguai. En el decret argentí que oficialitzava el nomenament, en 1942, s’especificava
que aquesta flor “ha sido evocada en
leyendas oborígenes y cantada por poetes, sirviendo tambien de motivo para
piezas musicales que han enriquecido nuestro folklore”.
La fusta és lleugera i
tova i s’ha emprat per fer aparells ortopèdics i el casc del “bombo legüero”, un
popular tambor del folklore argentí que deu el seu nom a la
característica que se li suposa, açò és, la de poder ser oït inclús a una “legua” de distància.
Erythrina crista-galli
va ser descrita per Carles Linné i publicada en Systema
Naturae, ed. 12 2: 437–100. 1767, en un
apèndix denominat Mantissa Plantarum 1:
99–100.
Castellà: Plama de abanico
china. Latania. Portuguès:Palmeira de Leque. Falsa Latânia. Italià:Ventaglio cinese. Palma fontana. Francès: Palmier Fontaine.
Anglès:Chinese fan palm. Fountain
palm. Neerlandès: Chinese schermpalm
NOM CIENTÍFIC:Livistonachinensis (Jacq.) R.Br. ex Mart.
SINÒNIMS:Latania chinensis Jacq.
DESCRIPCIÓ: Palmera
de 8-10 metres d’alçada, procedent de Xina meridional, Japó i Taiwan, amb l’estípit
de20-30 cm d’amplada i més ample a la base. Presenta cicatrius anulars
horitzontals. És de creixement lent. Fulles
palmades, de fins metre i mig, amb els
àpex dels folíols pènduls, doblegats cap avall, sostingudes per un llarg pecíol
amb espines, especialment a la base, que penetren en el limbe (costapalmades)
amb l’hàstula de pocs centímetres. Les fulles surten d’una beina semblant a l’arpillera
de color marró. Flors en
inflorescències de metre i mig, amb flors de color groc crema. Floreix a la
primavera i fructifica a l’estiu. Fruit en
raïm, esfèrics, de color blau obscur brillant, semblants a olives negres.
Anvers i revers de l'hàstula
ATENCIONS: És
indiferent edàfic però prefereix un sòl ric i profund. De jove no suporta el
fred, però d’adulta és prou tolerant amb les baixes temperatures, suportant
fins -8oC. Requereix una ubicació a ple sol o mitja ombra. No és
gaire exigent amb el reg degut a que té una llarga arrel pivotant que li permet
sobreviure fins i tot en temps de sequera
Fruits
CONSELLS. S’empra
als jardins com exemplar aïllat, molt apreciada per la curta alçada. El
creixement lent permet utilitzar-la com planta d’interior, al pati o a la
terrassa, cultivada en contenidor.
Multiplicació per
llavors que tarden dos mesos i mig en germinar amb humitat i temperatura
càlida.
Plagues i malalties:
És sensible a l’esgrogueïment letal o Lethal Yellowing, una malaltia apareguda
en 1960 que provoca la coloració groguenca de les fulles i la mort de la
palmera en 3-6 mesos.
Al Parc de Benicalap (València)
ETIMOLOGIA I
CURIOSITATS:nom
genèric, Livistona, és en honor de Patrick
Murray, Baró de Livistone, el qual va construir un jardí en la seua finca a
l'oest d'Edimburg, Escòcia, en el segle XVII. La seua col·lecció privada va
constituir l’origen del Jardí Botànic D’Edimburg. El nom específic chinensis és un epítet geogràfic que fa
al·lusió a la seua localització a la Xina.
Les seues fulles s’han fet servir per fer ventalls, barrets,
o graneres
