Araucària. Pi de Norfolk

Castellà: Araucaria, Araucaria de pisos, Pino de Norfolk, Pino de pisos. Gallego: Piñeiro de Norfolk. Araucaria da illa de Norfolk. Portuguès: Pinheiro-de-norfolk.  Francès: Araucaria. Pin de Norfolk. Anglès: Norfolk Island Pine. Alemany: Zimmertanne. Norfolk-Tanne.

NOM CIENTÍFIC:  Araucaria heterophylla (Salisb.) Franco

SINÒNIMS:  Araucaria excelsa (Lamb.)R.Br.

DESCRIPCIÓ:  L’araucària és considerada un dels fòssils vivents. És una conífera dioica de creixement lent, procedent de l’illa de Norfolk, en Austràlia, que pot arribar als 60 metres d’altura, amb un potent sistema radicular que no és agressiu amb les construccions. És d’hàbit piramidal amb el tronc, de corfa escatosa, sempre recte i brancatge perfectament simètric, amb cinc branques primàries de desenvolupament horitzontal per cada verticil que formen un pentàgon perfecte; les ramificacions secundàries són pèndules en els exemplars joves i alçades en els adults. Té dos tipus de fulles: les joves són amples i planes, formant escates imbricades, mentre que les adultes són estretes i allargades.  Els arbres mascles tenen cons masculins que mesuren entre 4 i 5 cm; els arbres femenins tenen cons llenyosos de forma arrodonida i molt pesats (pesen fins a 1 kg.) que cauen en madurar i es desintegren, alliberant pinyons comestibles.   

Podria confondre’s amb  Araucària araucana  però aquesta no té la perfecta simetria de les seues branques formant pisos ben definits, i  les seues fulles són punxants.

ATENCIONS: Tolera malament el fred, perquè necessita un clima temperat i càlid, però s’adapta a qualsevol tipus de sòl, ja siga àcid o calcari, a condició de tindre un bon drenatge, ja que necessita reg abundant però sense entollar, doncs es podreixen les arrels . Vegeta bé a mitja ombra però millor a ple sol. Tolera un cert grau de salinitat, per la qual cosa s’utilitza en el litoral. No és necessari podar

CONSELLS:  Per la seua gran talla s’utilitza com a exemplar aïllat en parcs i jardins. Per la seua rusticitat s’empra molt en jardineria mediterrània. Per la lentitud del seu creixement es pot cultivar en interiors com un xicotet arbret durant diversos anys, tot i que per interior funciona millor una altra espècie, l’ Araucaria columnaris. Va molt bé en zones costaneres per la seua tolerància a la salinitat i la resistència al vent. 

Multiplicació: Es propaguen per llavors o per esqueix apical a la primavera.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Araucària rep el  nom dels indis de la província xilena d’Arauco, d’on procedix l’Araucària araucana. L’epítet específic heterophilla deriva del grec “ἔτερος héteros” que significa irregular, i de “φύλλον phýllon” fulla, és a dir, de fulla irregular,  pel dimorfisme foliar que presenten els exemplars joves i els adults.

Es coneix també com a pi de Norfolk pel fet que va ser en aqueixa illa on el capità Cook, en el seu segon viatge en 1774, va descobrir els esplèndids boscos d’aquesta espècie i va informar l’almirallat. Els troncs d’Araucaria heterophylla, rectes, forts, de fins a 50 m d’altura, van ser els millors pals de la Real Armada anglesa.

Per la seua altura i fort arrelament en el sòl actua sovint com a parallamps.

Araucaria heterophylla fou descrita per (Bertol.) Kuntze i publicada en Anais. Instituto Superior de Agronomia 19: 11–12. 1952.

Família Araucariaceae

Amaril·lis

Castellà: Amarilis. Anglès: Amaryllis. Alemany: Hvidstribet Ridderstjerne.

NOM CIENTÍFIC:  Hippeastrum vittatum (L'Hér.) Herb.

 DESCRIPCIÓ: És una planta bulbosa que procedeix dels Andes peruans, principalment en zona de sotabosc; acaule amb llargues fulles, que poden arribar al metre de longitud, naixen directament del bulb tunicat i es desenvolupen després de la floració. Les grans i vistoses flors surten a la primavera, a l’àpex d’un escapus floral buit per dins, en inflorescències umbel·liformes. Dues bràctees lliures contenen els sis tèpals que formen una corol·la en forma d’embut de vius colors, la qual cosa les fa molt decoratives. Són hermafrodites, amb androceu format per sis estams d’anteres grogues i gineceu d’ovari ínfer amb tres lòculs, estil filiforme i estigma trífid. El fruit és una càpsula amb tres valves.

ATENCIONS: Necessita llum però el sol directa crema les fulles, per la qual cosa és aconsellable una ubicació en semi-ombra.   No és exigent amb el sòl però ha de tindre un bon drenatge i matèria orgànica. Reg moderat i sense reg durant el període de descans.

Com a planta de interior té molt d’èxit però cal tindre en compte que en test floreix millor com més estret siga aquest.

CONSELLS: S’empra en massissos, on els seus vius colors contrasten amb el verd del fullatge. Molt utilitzada en interiors, cultivades en tests, perquè és el bulb que millor s’adapta a l’interior. Com a planta de interior té molt d’èxit però cal tindre en compte que en test floreix millor com més estret siga aquest.

Multiplicació es fa per llavor o mitjançant la multiplicació dels bulbs, bé aprofitant els bulbets que surten al voltant del bulb mare o per divisió d’aquest en gallons.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:  El genèric  Hippeastrum deriva del grec Hippeastrum “ἱππεύς hippeús” que significa cavaller, i de “ἄστρον astràs” estrela, per la forma de la flor. El nom específic vittatum deriva de l’epítet llatí  "vítta" que significa banda, "amb ratlles" perquè les flors tenen ratlles.

El nom comú d’amarilis es deu a una confusió dels botànics  entre els genèrics Amaryllis i Hippeastrum. Carles Linné va anomenar Amaryllis equestris a aquesta espècie perquè les veia molt semblants a les espècies africanes del gènere Amaryllis. El clergue Deán William Herbert s’adonà que aquesta espècie no estava relacionada amb les Amaryllis i va encunyar el nom Hippeastrum per  continuar amb la idea de Linné amb el nom “equestris”. No obstant això entre els aficionats es va mantindre el nom comú d’amarilis per als cultivars de Hippeastrum i el genèric Amaryllis per a les bulboses de Sud-àfrica.

Hi ha molts cultivars amb flors de diferents colors com, per exemple, 'Xarxa Lion', 'Aurenja Souvereign' i 'Floris Hekker'.

Hippeastrum vittatum va ser descrita per (l’Hér.) Herb. i publicada en An Appendix 31, en l’any 1821

Família Amaryllidaceae

Calocedre. Libocedre

Arcéstides

Castellà: Calocedro. Libocedro. Cedro de incienso. Francès: Calocèdre. Cèdre à encens. Italià: Cedro della California. Cipresso del Nord. Anglès: Californian Incense-cedar. Californian white Cedar. Alemany: Kalifornische Flußzeder. Weihrauchzeder. Westamerikanische Heyderie. Neerlandès: Californische Witteceder.

NOM CIENTÍFIC: Calocedrus decurrens (Torr.) Florin. 'Aureovariegata'

SINÒNIMS:  Libocedrus decurrens Torr.

Exemplar del Jardí de Vivers de València

DESCRIPCIÓ:  El calocedre és un arbre, procedent de l’oest dels Estat Units d’Amèrica, que pot aconseguir els 40 metres d’altura al seu lloc d’origen però en les nostres latituds no sol passar dels 10 metres d'alçada. El cultivar 'aureovariegata’ presenta fulles verdes i altres grogues que formen taques daurades en les branques i aconsegueix menor alçària. Port cònic quan jove, i va fent-se columnar amb el temps, amb el tronc recte que ramifica quasi des del sòl, amb l'escorça marró o pardo-rogenca, amb plaques que formen làmines que se solten. Arrel axiforme amb sistema radicular no massa agressiu. Fulles esquamiformes, triangulars, formant rametes orientades verticalment en un sol pla. Arbre monoic, amb els cons masculins, molt curts, que apareixen a l’àpex de les rametes foliars, mentre que els cons femenins naixen cap a la base d’aquestes. Els cons femenins reben el nom d’arcéstides, són allargades, estretes, d’uns 2 cm i, en madurar, s’obrin dues valves i queda una central, deixant caure les llavors alades.

Cons masculins

ATENCIONS: No és un arbre exigent. És molt rústic, suporta baixes temperatures i la calor mediterrània, li agrada el sol directe o l'ombra parcial i vegeta bé en tot tipus de sòls, sempre que siguen profunds i ben drenats. En quant a l'exigència hídrica cal dir que suporta una sequera moderada si no es prolonga en el temps. Perquè lluïsca en tota la seua esplendor necessita que la llum arribe a totes les seues parts perquè, en cas contrari, perd les branques baixes.

CONSELLS:  En jardineria s’empra com a exemplar aïllat o en xicotets grups, ideal per a jardins petits, doncs el creixement és contingut, i aporta un toc de frescor i alegria. També per a fer pantalles que aïllen dels vent o dels sorolls. Admet podes dràstiques i la topiària però cal podar en hivern, en l’època de descans vegetatiu..

Es pot confondre amb la Thuja plicata ‘Zebrina’ però aquesta té bandes   blanquinoses mentre que el calocedre té taques que no formen bandes; a més en la Thuja les rametes s’estenen en un pla horitzontal, a diferència del calocedre que les té en vertical.

Multiplicació  per llavor amb estratificació de dos mesos a temperatures entre 0 i 4⁰C. Les varietats cal empeltar-les.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Calocedrus: procedix del grec “καλλος callos”, que significa formós, bell, i de “χέδρος cedre" el cedre, és a dir, significa "cedre bell". El nom específic decurrens és un epítet llatí que significa decurrent, en al·lusió a les fulles escatoses que es recobreixen una a una altra. El genèric del sinònim Libocedrus, deriva del grec "léibo" destil·lar, en referència a la resina que destil·la l’arbre en forma de llàgrimes

La seua escorça és molt aromàtica i pot cremar-se com a encens, com indica un dels seus noms comuns: Cedre d’encens.

Tot i tindre “cedrus” al seu nom el parentiu amb els cedres és molt llunyà, doncs el Calocedrus pertany a la família Cupressaceae  i els cedres a la de les Pinaceae .

Família Cupressaceae

Canna. Canya d’Índia

Cannes del Jardí del Túria de València

Castellà : Achira. Caña coro. Cañas de indias. Lengua de dragón. Platanillo de cuba. Francès: Canna. Anglès: Indian Shot. Alemany: Indisches Blumenrohr. Neerlandès: Indisch Bloemriet. Grec: Καννά ινδική.

NOM CIENTÍFIC:  Canna indica L.

SINÒNIMS:  Canna edulis Ker Gawl. Canna x generalis

DESCRIPCIÓ:  Planta herbàcia, procedent d’Amèrica del Sud, rizomatosa, de tiges erectes i robustes que poden arribar fins tres metres d’alçada, tot i que a les nostres terres no solen passar del metre i mig. Les fulles són grans, el·líptiques, de nerviació pinnada, disposades en espiral al llarg de la tija i abraçades a ella, amb el marge enter i el nervi central prominent, de color verd o violaci. Les flors  apareixen des de juliol fins a a setembre, són molt vistoses per la grandària i pels diferents colors, segons el cultivar poden ser grogues, rosa, taronja, roges, etc., són asimètriques i surten en raïm a l’àpex de la tija. El fruit  és una càpsula berrugosa que conté nombroses llavors.

ATENCIONS: La millor ubicació és a ple sol però admet un poc d’ombra i és exigent en aigua. No suporta be el fred i les gelades. No és gaire exigent en el sòl, doncs creix be en sòls diferents i lleugers, tot i que prefereix els de textura franca, rics i ben drenats, on desenvoluparà els rizomes, que poden ser invasius, formant grans motes.  Aquesta espècie té poques malalties.

CONSELLS:  En jardineria s’empren formant massissos aïllats al bell mig de la gespa. En llocs amb baixes temperatures és aconsellable treure els rizomes del sòl una vegada ha passat la floració, netejar-los i guardar-los en un lloc sec i obscur fins que tornem a plantar-los a finals de l’hivern.  Altra opció és tallar la tija arran de terra pel mes de novembre o desembre, abans de l’època de les gelades.

Multiplicació per trossos de rizoma o per llavors que cal posar a remulla 48 hores abans de plantar, però moltes llavors no són viables.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Canna deriva del nom celta de la canya (Arundo donax ) i per extensió a totes les plantes similars. L’específic indica és un epítet geogràfic que significa indià, de l’Índia, tot i que és d’origen americà.

El nom comú “achira” deriva del quítxua “Achuy”  que significa esternut, que porta a la idea d’allò que duguem a la boca, a la paraula, la història que es transmet , als coneixements que es transmeten de forma oral.

En Perú s’han trobat evidències del seu cultiu de fa 4.500 anys, doncs el seu rizoma és emprat en alimentació. Actualment s’elabora un bescuit i pa, anomenat de pa de sagú amb gran poder nutritiu, que té molt bona collida a les ciutats colombianes.  

En medicina popular s’empra la decocció del rizoma com diürètic, les fulles com cicatritzant i el suc de les fulles com antisèptic.

Canna indica fou descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 1. 1753.

Família Cannaceae